El Bloch Gris

Avui aquest cony de bloch de merda fa vuit anys. Gaubeu-vos-en amb gran rigolatge, car encar no l'he occit.

I was getting tired about what the preacher called Christian. Anything he did was Christian, and the people in his church believed it, too. If he stole some book he didn't like from the library, or made the radio station play only part of the day on Sunday, or took somebody off to the state poor home, he called it Christian. I never had much religious training, and I never went to Sunday school because we didn't belong to the church when I was old enough to go,but I thought I knew what believing in Christ meant, and it wasn't half the things the preacher did. I called Aunt Mae a good Christian, but nobody else in the valley would have because she never went to church. One day I told somebody I thoughtAunt Mae was just as much a Christian as Mrs. Watkins claimed to be. It was a
woman who came into the store a lot. She got to talking about some people in town, and when she came to Mrs. Watkins she said that that was a real, dedicated Christian. When I said Aunt Mae was too, she said I was a babe who didn't know the true word, or something like that in the kind of words church people use.

J.K.Toole, The Neon Bible

Thomas Jefferson: "If a law is unjust, a man is not only right to disobey it, he is obligated to do so."

Jean Jacques Rousseau: «L'homme est né libre et partout il est dans les fers». Il faut « Trouver une forme d'association qui défende et protège de toute la force commune la personne et les biens de chaque associé, et par laquelle chacun, s'unissant à tous, n'obéisse pourtant qu'à lui-même, et reste aussi libre qu'auparavant. Tel est le problème fondamental dont le Contrat social donne la solution. »

For it is a mad world and it will get madder if we allow the minorities, be they dwarf or giant, orangutan or dolphin, nuclear-head or water-conversationalist, pro-computerologist or Neo-Luddite, simpleton or sage, to interfere with aesthetics. The real world is the playing ground for each and every group, to make or unmake laws. But the tip of the nose of my book or stories or poems is where their rights and my territorial imperatives begin, run and rule. If Mormons do not like my plays, let them write their own. If the Irish hate my Dublin stories, let them rent typewriters. If teachers and grammar school editors find my jawbreaker sentences shatter their mushmild teeth, let them eat stale cake dunked in weak tea of their own ungodly manufacture. If the Chicano intellectuals wish to re-cut my "Wonderful Ice Cream Suit" so it shapes "Zoot," may the belt unravel and the pants fall.

Ray Bradbury, Fahrenheit 451

Qu'est-ce donc qu'une majorité prise collectivement, sinon un individu qui a des opinions et le plus souvent des intérêts contraires à un autre individu qu'on nomme la minorité ? Or, si vous admettez qu'un homme revêtu de la toute-puissance peut en abuser contre ses adversaires, pourquoi n'admettez-vous pas la même chose pour une majorité ? Les hommes en se réunissant, ont-ils changé de caractère ? Sont-ils devenus plus patients dans les obstacles en devenant plus forts ? Pour moi, je ne saurais le croire ; et le pouvoir de tout faire, que je refuse à un seul de mes semblables, je ne l'accorderai jamais à plusieurs.

Tocqueville, De la démocratie en Amérique

We have taken the worth of these “values” as something given, as self-evident, as beyond all dispute. Up until now people have also not had the slightest doubts about or wavered in setting up “the good man” as more valuable than “the evil man,” of higher worth in the sense of the improvement, usefulness, and prosperity with respect to mankind in general (along with the future of humanity). What about this? What if the truth were the other way around? Well? What if in the “good” there even lay a symptom of regression, something like a danger, a seduction, a poison, a narcotic, something which makes the present live at the cost of the future? Perhaps something more comfortable, less dangerous, but also on a smaller scale, something more demeaning? . . . So that this very morality would be guilty if the inherently possible highest power and magnificence of the human type were never attained? So that this very morality might be the danger of all dangers? . . .

F. Nietzsche, On the Genealogy of Morality

Doncs ahir era l'actuació que tradicionalment es coneix com a Festa de Biologia UB, tot i que ara no sé si fan festa o què. Bé, que els AZU hi fan coincidir la seva diada d'hivern, que no recordo ben bé com ho feien anar per justificar que sempre fos l'última del calendari, però no tinc ganes d'embardissar-me per camins que l'any passat ja se'm van mostrar esquerps i punxeguts.

El cas és que feia bon temps, solet i una temperatura agradable. L'any passat tornava amb bici per anar a la feina cap allò de les 5 de la tarda i pujant pel Bruc per fer cap a Esplugues anava totalment glaçat. Sempre s'endarrereixen molt aquestes diades, i enguany no ha estat una excepció. Potser ha estat excepcional la lentitud: érem dues colles «i escaig» (els fantàstics Ganàpies, els lletjos Arreplegats i una mostra d'Emboirats de Vic); així i tot, malgrat ser només dues colles fent castells, la vetllada va acabar més tard de les 6, diria que ja ben passades. Si més no, era fosc.

En fi, començàvem entre dos i tres quarts de tres. Com que ja hi comptava, hi vaig arribar a dos quarts en punt: a aquestes coses s'hi ha d'anar dinat. De fet, havia estat tot el matí pencant...

Obrien ronda els AZU amb un 3de7 que pujava tremoladís i estrany, però tampoc no el recordo gaire i tinc les fotos a casa. El cas és que el van fer baixar amb dosos col·locats. El tercer castell de set que els veig desmuntar enguany. Una esperança folla s'apoderava de mi: els podríem guanyar a casa seva? Cada cop s'assemblava més a un derbi vallenc, allò (introduïu rialles de llauna aquí).

Ens tocava a nosaltres i provàvem el 4de7. Els castells, no els vaig veure perquè per primer cop en molt de temps vaig posar-me a totes les pinyes de Ganàpies. No és que hagi anat als assajos, tampoc: hi vaig anar durant unes tres o quatre setmanes abans de Diada de forma bastant irregular. En fi, em cantaven de qualsevol manera a la pinya: al 5de6 de la segona ronda per poc no em posen de vent al tres. Però tornant al 4, jo hi estava de segones mans, la qual cosa retrata les limitacions de pinya que teníem. Doncs això, pel poc que he sentit, el quatre va pujar amb mides nefastes i va aguantar lu just perquè l'enxaneta fes la passa i comencés l'aleta. Es va sentir un crit no sé si de la Tuli o de qui, una tensió típica d'ingravidesa d'abans de la llenya i la patacada. Sembla que es va trencar entre terços i quarts; van caure a plom damunt la pinya i va prendre una mica de mal la Laia: se la van endur tota lligada en una camilla (que en català correcte es diu «llitera», però posats a parlar estrambòtic, podríem anomenar «baiard», que sona millor) com una boja perillosa estil Hannibal Lecter. Duia també collarín (que en català no tinc ni puta idea de com es diu, segons el DIEC «collarí» vol dir això:

1 m. [AR] Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell.
2 m. [EI] Rebaix circular fet en un arbre o un eix d'una màquina per guiar un mecanisme, una palanca, etc.

[AR] significa Arquitectura, i [EI] Enginyeria Industrial en general. Per tant, si algú a la sala sap d'aquestes coses, pot dir-m'ho als comentaris aprofitant que m'engega a la merda per tota la resta) i la cama tota embenada i feia una mica de por: però res, va tornar a l'hora de la festa i bevia cervesa (calenta, tot s'ha de dir: els AZU encara en tenen molt per aprendre, però ja hi arribarem) com una ganàpia més. Alabat sia Jaume Barri!

Bé, després diuen que friquejo. També diuen que m'invento coses: l'any passat vaig cometre un desafortunat error sobre el tema de l'ambulància (que més que un error era una mala interpretació dels verds, però deixem-ho estar). En aquesta ocasió la nostra hòstia, que va ser bèstia, ens va tornar a deixar sense ambulància i vem haver d'esperar força estona que tornés. Era el moment d'anar a fer la birra al bar. Un escamot ganàpia s'hi va posar a jugar a la buti i el cambrer els va dir que no es podia jugar a dins, que si volien ho fessin a fora. Indignació! I és que la UB, per la poca experiència que en tinc, és bastant més imbècil que la UAB, i d'aquí que la co [CENSORED].

Quan per fi va reaparèixer l'ambulància, els Verds (ui, els Verds?), en repetició (compte!) van decidir provar el 2de7f, aquest invent estrafolari que no m'agrada gens. La meva teoria no comprovada (ni ganes) és que la provaven, la torre, perquè la cosa començava a allargar-se criminalment i probablement algú hauria de marxar. Però jo què sé. En fi, va pujar al tercer peu amb mides lletjotes, més aviat oberta, i es va haver de defensar força. Si més no, vist pel cantó positiu, ja tenim una cargolina que hagi fet la torre de set, mal que sigui amb un folre i tota la pesca.

L'altre vessant és que ja no podríem guanyar als dolents de la pel·lícula a casa seva. Però de fet ja sabíem que era impossible i només ho dèiem en conya. Al cap i a la fi, això de guanyar o perdre és una subnormalitat com qualsevol altra.

El cas és que acabàvem la primera ronda no sé si a quarts de cinc: dues hores per fer dos castells, un dels quals carregat, més un intent desmuntat i molts peus desmuntats. Un desastre. I per fer una birra havies de travessar tota la Facultat. Dramàtic.

A segona ronda tiràvem el 5de6, que segons m'han contat va anar millor que el de la nostra Diada (que va ser un bunyol gegant). Aquest no estava gaire malament, però no el vaig poder veure, malauradament.

Els AZU tiraven llavors el 3de7, que aquest cop sí que completaven. Em deien que estava com el primer; jo no ho sé, la veritat és que no el vaig veure patir gaire; ara bé, els temps aquells dels castells tècnicament immaculats dels AZU han passat a la història. El tronc s'ha renovat molt; ja era hora, perquè hi havia gent que pujava des que jo anava a l'escola bressol.

Nosaltres plegàvem amb... amb... un quatre de sis amb agulla. El castell no el vaig veure gaire i a més ja començava a caure la NIT! Jo hi anava de segones mans, però si havia pogut fer-ho al 4de7... Pel poc que en vaig veure, era un castell lleig. De fet, el 4de6a, quan el fèiem amb Esplugues, era un dels que menys m'agradaven, vaig arribar a odiar-lo.

Els AZU plegaven amb un 5de6, com nosaltres, haha. Bé, això, sense gaire història. En pilars, ells un vano de 5 en què hi pujava la Cris de terç al Pde4 de la dreta del de 5, mentre que al de l'esquerra hi anava la Cèlia d'enxaneta, després d'haver entrat d'acotxador a tot arreu.

I això va ser tot. Bé, els Emboirats van enlairar (enlairar un castell, cap a la Lluna i altres planetes!) un pilar de 4 entre castell i castell. La Diada de Ganàpies va durar si fa no fa el mateix, però érem sis o set colles. S'ha de dir, d'altra banda, que probablement no hi ha més remei que repartir-se actuacions perquè una diada com la nostra és impossible habitualment. Però érem molt pocs i això va passar factura en l'ambient, que era més aviat de funeral, de vegades. Els AZU són uns sosos, tothom ho sap, els Ganàpies sempre els he vist amb una mica de mala hòstia a Ca n'Arreplegat, mentre que els Emboirats eren massa pocs per liar-la. També cal afegir-hi problemes de logística infranquejables, sembla ser: el lloc d'actuació està prou bé, però per dinar (o sopar) cal desplaçar-se al Campus Nord (on vaig fer veure que estudiava durant un any; si m'hi hagués quedat, potser m'hauria fet Arreplegat i ara viuria enganyat en una falsa fe). El lloc, però, és ideal per fer la gimcana de després. En tot cas, no voldria fer gaire sang, però l'organització va ser un desastre en termes generals.

Vem dinar a les 7 de la tarda-vespre, vem trobar cervesa calenta, vaig tornar a beure kali després de molt de temps, vaig veure el ball de gralles, que vaig trobar força ben parit, vaig saludar el Roma i vaig fer cap a la gimcana, tot i que no volia. En tot cas, ja començava a anar força borratxo. Vaig perdre el polar blau dels Cargolins amb les claus a la butxaca. Per alguna raó irracional, vaig decidir marxar. Vaig tornar caminant, com feia de vegades quan feia veure que estudiava a la UPC... Quins records! Quins bons temps de merda! Em vaig quedar clapat al llit de seguida.

Fotos

Aquest migdia hem anat a veure la Festa Major d'Hivern dels Castellers de Castelldefels, que actuaven amb els Castellers de Santa Coloma. Kastefa i Santako plegats, ens encomanàvem a la Verge.

Començaven a la una. A la una entrava la Verge dels Collons a l'església, que té forma de castell, amb merlets i un cloquer metàl·lic amb campanes a la torre de l'homenatge. Mentre entrava la processó ambdues colles enfilaven un pilar de quatre. Un casteller amb cara de mafiós duia la Verge dels Collons.


Amb més de mitja hora de retard hem fet cap a davant de l'Ajuntament, a la mateixa plaça, que estava plena com un ou per la Fira de Nadal. El batlle pepero s'ho guaitava des del balcó --feia cara de batlle pepero aquell encorbatat de l'Ajuntament. A plaça hi era, també, en @Castellistica, en @PepRibes, @loputocap i jo mateix, els únics malalts de castells que ens hi havíem deixat caure. L'Àlex em mostrava la seva llibreta amb les anotacions del #Concur7.


Els resultats han estat aquests, cortesia del mateix Àlex:

Actuacions: @ACPCast P4 4d6A id-4d7 id-4d7 id-2d6 2d6 2P4B. Sta.Coloma P4 3d6 id-4d6 3d6A id-4d6 2P4sim #castellers

És difícil de recordar com van ser els castells abans de Twitter.

El 4de6a de Kastefa presentava mides estrafetes i per terços s'ha obert molt. En general, el problema més urgent de la colla és la canalla, molt matussera. Sobre les misèries de les colles més petites --perquè la nostra també és petita-- és fàcil de fer sang, i tampoc no en tinc ganes. Amb relació amb el que havia vist a principis de temporada, el tronc ha millorat i la pinya té més consistència, malgrat que el tema de la pinya mereix un altre paràgraf. En fi, no vull fer sang...

A segona ronda portaven el 4de7. El primer l'han desmuntat perquè un baix ha rebentat. El castell pujava amb mides si fa no fa sòlides, entregirat d'aquí i d'allà i tota la pesca. La canalla, molt lenta, fa que uns castells que ja d'entrada no són modèlics arribin a contorsions esperpèntiques.


En repetició l'han tornat a provar. Ha pujat si fa no fa igual, potser una mica pitjor; la canalla no volia acabar de coronar i l'han hagut de desmuntar, passant ronda. Feia tot l'efecte que tenia corda per ser carregat però no per completar-lo.

En tercera ronda provaven el 2de6, que no feien des del 2008. La torre ha pujat bé i robusta, però l'acotxadora s'ha barallat amb els dosos, no ha pogut acabar de fer la passa, se li ha esmunyit la cama dreta pel pou del castell i de poc que no cau...


En repetició l'han descarregat. Segons en @Castellistica --que ha esborrat el tweet--, l'han hagut de defensar al màxim amb paciència de Job. Bé, en conjunt feien una impressió relativament bona, en comparació amb el passat recent; passar dels intents desmuntats amb aconxaneta als intents desmuntats de castells de 7 és un gran pas. Si segueixen treballant de valent és fàcil que puguin fer-ne l'aleta a algun l'any vinent, però primer haurien de ser força més colla per tenir una pinya pròpia que passi dels dos cordons i que no hagi de comptar amb el Rugby de Castelldefels i amics de Rubí i Sants --alguns dels quals amb camisa i tot, si més no curiós.

D'altra banda, amb dos intents desmuntats de 4de7 és palès que tenen el mateix nivell que Arreplegats ara per ara (ja ho he dit).

Per cert, una grallera de Santako duia un polar blau com el nostre i rumiàvem si seria nostra... però no. Tampoc no vull fer sang d'això, perquè els nostres músics van tocar igual aquesta mateixa temporada a Sitges, però en tot cas, vist des de fora, és estrident i inharmònic, per dir-ho d'alguna manera.


I Santako, després d'uns anys amb molts trubles, com deia la Víctor Català, han descarregat el 3de6a. En primera ronda feien un 3de6 amb tots els pisos amb algun problema, tot i que amb una canalla més ràpida. A segona ronda s'han afegit al festival d'intents desmuntats amb un 4de6 que no recordo què li passava: potser es va encallar l'enxaneta a dosos.


En repetició, però, feien el 3de6a, que segons l'estadístic del món casteller era probablement el primer de la seva història. L'han descarregat amb una gran eufòria i corejant càntics hooliganescos. Aquests moments són bonics, colles petites superant-se i tal; aquells qui diuen que donen més valor relatiu a un 3de6a d'una colla que surt del pou que a un 3de9f de Vilafranca, potser haurien d'haver-hi sigut.


A tercera ronda tornaven a intentar el 4de6, que tornaven a desmuntar, i renunciaven a la repetició de la ronda, segons diu l'estadístic. Potser 5 intents desmuntats ja eren prou.

En resum: acabem amb les diades tradicionals i aviam a quantes d'universitàries hi puc nar.

More photos.

Ara que són les 3 em poso a escriure la crònica de l'actuació d'ahir a Vigílies de Minyons.

Apareixíem a la ciutat vallesana de 212.724 habitants segons la Viquipèdia per cloure una temporada que difícilment es podria haver fet més llarga. Vem començar-la amb un castell de 7 al gener, a les Decennals de Valls, i l'hem acabat amb el setè 3de7s de l'any, l'únic objectiu plenament acomplert per la tècnica, si hem de fer cas del cap de colla, i encara, que no el vem poder estrenar abans d'estiu... En fi, ja m'estic empatollant.

El cas és que com que s'havia allargassat tant la temporada, les darreres setmanes els assaigs eren com funerals. Molt poca gent, força silenci en general, la tècnica desconhortada, gairebé plorant perquè no podríem fer el 5de7 a Terrassa... Jo anava als assaigs perquè tot i que estava molt cansat de tot plegat, al capdavall sóc d'ERC i sempre hi sóc... Doncs amb aquests arguments m'arrossegava per l'assaig, amb blaus i ferides i ressaques diferents cada dia, contemplant impàvid el declivi del Gloriós Imperi Cargolí. Divendres fèiem les proves de sempre i ens preparàvem per complir l'expedient a Terrassa, una actuació a què ens omple d'orgull poder anar pel prestigi que té i perquè som força amics dels Minyons.

L'any passat hi havia anat amb bici però enguany estic para el arrastre, que diuen en castellà. Hi arribàvem poc abans de les 19h i començàvem poc més tard d'aquella hora. L'actuació va ser ràpida i indolora, com tota bona eutanàsia. Érem relativament pocs, però suficients per fer el 3 per sota. En tot cas, tocatardans endarrerits a pas de cargol (diria que ja ens va passar a les Vigílies dels Castellers de Terrassa) ens van obligar a començar amb el 3de7a. I si m'erro, disculpeu-me, però crec que no vaig errat. Aquell 3de7a, doncs això, pregunteu-li a algú de tècnica, jo no en tinc ni puta idea. Des de la meva posició el vaig veure força bé (lateral del pilar del mig, o agulla de l'agulla, o com se'n digui). Em va semblar que el tres no patia i que el pilar tampoc, però a cada bugada castellera perdo un llençol tècnic i ja mai no en sé res.

En segona ronda ja hi érem tots els que havíem de ser i vem portar el 3de7s, el setè consecutiu des que el vem estrenar al Concurset. Aquest tres per sota va pujar si fa no fa com s'espera d'un tres per sota, però en entrar baixos tot plegat va ser un desgavell de cal déu. Entre la penúltima i l'última aixecada vem esperar molta estona; el baix de la plena estava molt inclinat endavant; la pujada va ser apoteòsica, el baix conflictiu va estar mig enfonsat durant tota la descarregada i la pinya va haver d'aguantar el segon, que és precisament el cap de colla, perquè no acabés saltant enlaire. Jo, que també hi entrava d'agulla, a la buida, m'ho mirava atònit. El nostre rengle, que estava entregirat i retort, en comparació de l'altre era flors i violes. En fi, que el vem descarregar i setè tres per sota al sac.

En tercera ronda, per alguna raó que podria haver preguntat però que no vaig fer, vem dur el 4de7. No en sé cap detall de l'alineació ni res de res, només que va ser molt plàcid i avorrit i que en demanàvem un pis més. Plegàvem amb un pilar de cinc i dos pilars de quatre amb terços molt joves i nous.

Pel que fa a Minyons, van portar 2, 3 i 4 de 8, amb troncs molt lleugers i amb una solvència insultant. Suposàvem que no els provaven de 9 pisos per no arriscar-se a una caiguda com la de la setmana passada.

I això és tot, amics. Ara podria valorar en conjunt la temporada, i en resum diré que n'estic molt content i que, si bé és cert que podríem haver fet molt més del que hem fet (descarregar la torre, fer el 4de8), i que «el potencial de la colla és molt més que això d'aquest 2011», i tot plegat, des d'una altra perspectiva, ha estat el primer cop que hem plantejat en sèrio el 4de8 i que hem estat a un pèl de tirar-lo a plaça, una fita que fins fa poc semblava fer volar coloms, i d'altra banda hem recuperat la torre, després d'un any en blanc. Hem superat, parcialment, la maledicció de la torre, però encara n'estem mig traumatitzats. A la colla li falta aquella grapa que sembla que per les colles del nord no sovinteja tant com per zona tradicional i que permet descarregar torres de set per collons i 4de8 amb més fe que cap altra cosa. Però, en resum, hem avançat moltíssima feina per l'any vinent, els troncs del 4de8 i el 2de7 estan molt treballats i la pinya, en general, també, tot i que no tant, a banda de la consolidació de la resta de gamma de 7 i les provatures estranyes de truites de set. Per tot plegat, doncs, n'estic molt content, i frases com «si no fem el 4de8 per Festa Major o Torredembarra, no el farem mai», que he sentit aquest any de membres eximis de la colla, em fan venir vomitera.

I amb la tonteria ja són quarts de quatre. Fotos.

Ahir era la Diada de Ganàpies. Som els primers d'organitzar-la i també és l'única actuació en què hi seran totes les colles universitàries: Ganàpies de l'Autònoma, Arreplegats de la Zona Universitària, Marracos de Lleida, Xoriguers de Girona, Pataquers de la Rovira i Virgili, Emboirats de Vic i els Passerells de Mataró, moltes coloraines i molt bon ambient a la plaça Cívica per començar una diada que va ser sorprenent.

Nosaltres érem els primers en l'ordre d'actuació. Començàvem amb el 3de6 per sota, que va pujar molt descompassat, sobretot en la penúltima aixecada, que acostuma a ser la decisiva. Alguns novatos Ganàpies deien que podríem aixecar-lo un pis més; angelets! En tot cas, la colla està molt potent, i tot i que la meitat són novatos que amb prou feines conec, té molt de potencial i ha començat molt forta en haver tornat a fer, en la primera actuació de totes, amb menys assaig, doncs, el 4de7, que va ser la construcció que vem portar a segona ronda. El vem desmuntar un cop (després dels dos intents desmuntats dels Arreplegats) i el vem tornar a repetir després que els Xoriguers descarreguessin el seu 4de7, cosa que ens va donar energies per descarregar-lo. I sembla que així va ser: jo no el vaig veure, però sembla que estava bé de mides a la pujada tot i que a la descarregada es va posar a tremolar força, moviment que es va aturar perfectament. Havíem tornar a fer castells de 7 a la tardor, amb la gràcia que els AZU no el podrien fer, va ser un moment molt maco. En tercera ronda, un 5de6 que no vaig veure gens ni mica i que no sé com va anar. Vem acabar amb tres pilars de quatre, el del mig aixecat per sota.

Els Xoriguers van fer el 5de6, el 4de7 i el 2de6 més un Pde5 de forma molt segura, demostrant que van molt forts i que van a totes. La seva diada crec que és dijous vinent i probablement hi sumaran també el 3de7. El cas és que sortien amb la millor actuació de la tarda, deixant els AZU en tercera posició del #concursUAB.

Pel que fa als AZU, van fer d'entrada el Pde5, per comptes del de 4, perquè els hi havia de marxar gent i necessitaven fer via. En tot cas, no conec cap més colla que hagi fet tantes coses rares amb els pilars com aquests verds. En primera ronda tiraven el 4de7; segons la meva informadora, el primer es va desmuntar per problemes de mides (un rengle estava molt més alt o baix que la resta) i, a més, tenia els quarts força tancats. El segon intent també es tancava per dalt, però en general estava ferm; tanmateix, el van haver de fer baixar, amb acotxador col·locat, segons em diuen perquè un baix s'enfonsava. Si hagués esperat quinze segons més l'haurien carregat. En fi, en segona ronda feien un 2de6 que en general estava molt bé, i acabaven amb un 5de6.

Els Marracos també van forts i van descarregar tres i quatre amb agulla i 2de6. Amb aquesta torre s'unien al grup Xoriguers-AZU; nosaltres encara no la tenim. En general, el nivell universitari ha pujat moltíssim. L'actuació va ser molt bona, la plaça Cívica mai no havia estat tan plena i, d'altra banda, quatre colles van provar algun castell de 7.

Els Pataquers eren molt pocs i així i tot van provar, en segona ronda, el 3de7, un dels intents suïcides més animals que he vist darrerament (d'uns anys ençà les colles s'han assenyat molt, començant per Ganàpies). Havien començat amb un 4de6 que no recordo i van seguir amb el 3de7, amb un cordó de pinya sent generosos, i un tronc que amb quarts col·locats es remenava com un flam. El van desmuntar gairebé al límit. En repetició s'imposava el senderi i descarregaven un 3de6 molt bellugadís, amb un terç molt ajupit, que va estar també al caire de l'abisme. Van acabar amb un 5de5 horrorós en què un segon es va quedar en calçotets.

Els Passerells i els Emboirats van fer castells de 5. Els novatos de Ganàpies van fer un 3de5. Vem anar a dinar a un quart i cinc de set de la tarda. Jo vaig atacar la Xibeca. Vem anar baixant, a poc a poc, cap a la riera de Ciències, on ens va acollir un Jaume Barri pletòric amb una guitarra nova i un so nou que em desconcertava una mica. Hi havia moltíssima gent al clot de Ciències, les rotllanes eren enormes, va ser una diada Ganàpia molt bonica. Quan va començar la gimcana vaig anar cap al tren, que tenia altres coses a fer a Barcelona. Finalment vaig arribar a casa a les tres molt llargues, les quatre probablement, no devien ser les cinc, i vaig tirar-me al llit vestit i m'he llevat avui amb les ulleres encara posades.

Fotos.

Resultats complets segons @joaquim1994 :

- Ganàpies de l'Autònoma: P4, 3de6ps, id4de7, 4de7, 5de6, 3 P4 (un per sota) / 3de5 de novatos
- Xoriguers de la Universitat de Girona: P4, 5de6, 4de7, 2de6, P5
- Arreplegats de la Zona Universitària: P5, id4de7, id4de7, 2de6, 5de6, 2 P4
- Passerells del Tecnocampus Mataró: 4de5n(c), 2de5, 3de5n, P4
- Emboirats de la Universitat de Vic: P4, 2de5
- Marracos de la Universitat de Lleida: P4, 3de6p, 2de6, 4de6p, 2 P4
- Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili: P4, 4de6, id3de7, 3de6, 5de5, 4de4np [4 de 4 net amb el pilar]

Post estúpid sobre les putes eleccions espanyoles.

No se'ns hi ha perdut res, i votar-hi ve a repèl, i encara fer-ho a ERC-SI-R.Cat és molt més estúpid, però és l'únic partit/coalició que no voldria ser a Madrid, explícitament. Per això és l'únic que jo puc votar.

No se'ns hi ha perdut res: se'ns hi ha perdut tot, sempre diuen. El no-vot independentista em sembla la subnormalitat més grossa i un típic exemple que Catalunya té exactament el que es mereix.

Els resultats d'ERC són justets però ha resistit el cop i això és relativament bo, en el context de què parlem.

Els resultats de CiU són molt bons per a ells però són una merda relativa per a Catalunya. Està bé que Catalunya no sigui del PSC-PSOE per primer cop i que sigui, junt amb Euskadi, d'un color diferent de la resta de l'Estat. Però CiU és el reflex d'aquesta Catalunya cagadubtes i poruga que no sap ben bé què vol i que va fent la puta i la ramoneta. La Catalunya de CiU és una puta merda. Només amb un CiU independentista Catalunya podrà ser independent --però que lluny queda un Amaiur+PNB a Catalunya!--. El nostre país fa pena.

El PP ha pujat a l'Estat, però el fracàs i desintegració del PSOE és estrepitós. A Catalunya el PSOE perd 11 diputats (de 25 a 14), una desfeta impressionant, per tal com Catalunya era un feu sociata indestructible fins ara. A tot l'Estat, només a Astúries el PSOE no perd a escons, empatat amb el PP. La fuita de vots a partits d'esquerres (UPD obté més d'un milió cent mil de vots, per 300 mil de fa quatre anys) i altres opcions diverses i barroeres, és una ferida de dessagna el PSOE. No me'n puc estar de dir que frueixo amb aquesta debacle del PSOE, un partit que em fa un fàstic profund, igualment com em rabejo amb la derrota de la Chacon, l'exemple palmari de la inutilitat dels socialistes espanyols i catalans. En tot cas, a tot l'Estat, les úniques províncies que han guanyat han estat Sevilla («tiene un color especial...») i Barcelona, per un sol escó.

Part de l'ensulsiada del PSOE ve d'una esquerra que no sap què vol o què votar, gent dels indignats i forces com IU que pugen molt.

La majoria absoluta del PP és una merda, però espero que Rajoy no farà d'Aznar, si més no al principi. M'agradarà veure què fot CiU amb aquest panorama. Aposto que no podrà fer gaire cosa --els pactes amb el PP català potser influeixen però a Madrid no té cap influència, malgrat el resultat històric de 16 diputats. Jo espero de tot cor que CiU se'n vagi a la puta merda, que es mengin la crisi eterna i que el PP se'ls folli pel davant i pel darrere, i que ERC espavili i que Catalunya desperti.

Espero que Amaiur+PNB facin la feina que han de fer i que, ara que Catalunya està perduda, ens fressin el camí. Però tampoc no hi confio gaire.

Del País Valencià i de les Illes Balears no en parlo, però sí que vull dir que Esquerra, si s'hi ha de presentar, que ho faci en coalició amb altres grups i deixi de fer el préssec.

Els propers 4 anys a Espanya albiro que seran difícils i que obligaran Catalunya a decidir per ella mateixa. És l'únic vessant positiu que hi trobo.

Amb aquest cap de setmana ja gairebé hem acabat la temporada castellera. S'ha fet llarga però ara que tenim dues setmanes sense castells i una darrera actuació el 26, ja enyoro els caps de setmana castellers. Com aquest que acabem de passar, que com és costum m'ha deixat baldat.

Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.

Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.

L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.

Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.

Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.