Estúpid conte de Sant Jordi –
23/04/2008
Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Diada de Sant Jordi –
22/04/2008
Això de deixar córrer dos dies abans d'escriure la crònica fa que es refredi i reposi el brou i no esquitxi ni cremi ningú. En fi, tot molt ben paït i parit i potser perit i pansit.
Sóc molt content que la colla vagi fent el que ha de fer. D'entrada, el 3de7, que com que el temps passa me n'oblido, però que va anar bé sobretot a la carregada, i a la descarregada, potser cosa dels nervis, es va desmanegar una mica, es va estirar no sé quin dels tres pilars, tot en tremoladís compàs. Però de fora estant, els qui observaren, coincidiren que lo tres de set fou cosa ben xamosa, i tots ens en gaubàrem amb infinita joia i delit de follar-nos tots els putus registres que ensostren la nostra història. Ja ho deia aquell, que només serà content quan del temple s'enfonsin les voltes de la nau, i des del seu interior, ple d'herbei, puguem contemplar les estrelles. I tant de bo.
A segona ronda repetírem el 5de6, que bé però em va semblar que no tan bé com l'anterior. I l'aposta per aquest castell em sembla de puta mare, i espero que de debò ensorrem el sostre. I pel que fa al 4de7, que havíem deixat per tercera ronda per raons que ara no vénen al cas, molt bé, amb alguns problemes entre pinya i baixos, però de tronc sense novetats.
Ara ens felicitem per aquesta bona arrencada i repetim somnis que recorden als de la temporada passada.
Per acabar, dir que els Ganàpies de la UAB han entrat a la Coordinadora (CCCC) i que és la primera colla universitària que en forma part.
Escrit per en Josep. Arxivat a Castells. Digues-hi la teva (1)
Actuació a Cornellà –
14/04/2008
Primera actuació de la temporada, reprenem les cròniques una altra vegada. Amb dos dies de retard, perquè hem de recuperar el ritme d'abans i perquè a més a més no hem estat gaire inspirats. I avui és la proclamació de la República. Les històries ja suren per l'ambient, que si hem fet la millor estrena de tots els anys de Colla, o que si ens queden dues diades per assolir el centenar de castells de set pisos. I així, jo, sense inspiració ni res de nou a dir, i amb alguns problemes logístics, no he pogut escriure'n res. Cosa que ara miro de solucionar.
El primer castell fou el bonic 4de7, el qual la temporada passada el férem a cabassos i senallades, i que enguany tot fa la pinta que anirà pel mateix camí. Un camí ja fressat, birbat i planer, amb llorers a banda i banda i rossinyols que refilen als ametllers florits i les papallones que papallonegen sota la lleu pluja dels pètals blancs que deixen anar les seves flors. Perquè el 4de7 va ser el més tranquil de la temporada perquè és el primer, però si hagués estat l'últim segurament també hauria estat el més tranquil: tan finet, ràpid, ben quadrat, arrelat, lligat, va quedar.
A segona ronda un 5de6 que promet coses... com les que prometia el 4de6a l'any passat. El castell, del qual dissabte n'assajàrem la pinya per primera vegada, s'alçà dret i sòlid i ben amidat de tots cantons. Una jove promesa.
A tercera ronda el 3de6 que com és habitual no va donar cap problema, llevat de la buida, que es va tancar una mica. Vem acabar amb 3Pde4.
De tot això, si haguéssim de fer-ne una valoració global i en perspectiva tant de futur com de passat (ara no sé si ho estic dient bé), resolem que ha estat una estrena molt satisfactòria i, en efecte, prometedora. Tot aprofitant la molta feina que vem fer la temporada passada, ara hem de fer aquella passa endavant, el salt qualitatiu, hem de descarregar almenys un cop tres castells de 7 en una sola diada. Sembla que és l'objectiu principal. Aquest tercer castell ha de ser o bé el 5de7 o bé el 4de7a. Sembla que de moment la balança es decanta vers el primer, mentre l'odiat Pde5 descansa calent a l'aigüera. El pilar crema i, com la temporada passada, és un objectiu del tot prioritari. Així com descarregar amb naturalitat 3 i 4 de 7 era molt necessari, ara hauríem de despatxar d'una vegada el Pde5 perquè l'any vinent el puguem fer ja gairebé des del primer dia. Pel que fa als castells de set i mig, jo em conformo que en puguem descarregar un o dos, o fins i tot només carregar-los. Creiem que si tot va com ha estat anant fins ara, podrem fer-ho.
D'altra banda, hi afegirem que davant el fet que Cornellà va completar 3de7, 2de6, 5de6 i Pde5, si nosaltres, per un cop a la nostra vida, haguéssim tret l'esperit competitiu i haguéssim arriscat una mica amb el 3de7, podríem haver deixat en evidència els de Cornellà a la seva pròpia casa, en la nostra primera actuació, un triomf històric, èpic. Però això és només una reflexió personal d'un tarambana que està en contra de l'ús del casc i que, de fet, no sap res de castells.
I això és tot. Una bonica tarda de castells, on vem coincidir per primer cop amb els Margeners de Guissona (que van fer la gamma alta de 6), a dos dies de l'aniversari de la II República, un altre cop bastint els fonaments de la nostra república castellera.
Diada de la II República
Esplugues: 4de7, 5de6, 3de6, 3Pde4
Cornellà: 3de7, 2de6, 5de6, Pde5
Margeners: 5de6, 4de6a, 3de6s, 3Pde4
Real o imaginari –
3/04/2008
I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.
Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.
Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.
Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.
Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.
Escrit per en Josep. Arxivat a Llard. Digues-hi la teva (0)
Hauria d'estar estudiant? –
31/03/2008
De vegades vull dir una cosa però fer-ho massa ràpid em sembla poc civilitzat. Llavors començo parlant, per exemple, que jo seria capaç de treure excel·lent en llatí sense saber-ne gens. L'examen l'he tramitat bé, tot és qüestió de treballar-hi com un funcionari.
Llavors penso que potser és molt civilitzat però, efectivament, és massa burocràtic. Hi dic poca cosa i massa fredament. També cal afegir-hi que he dormit molt poques hores i tinc un altre examen per demà. Que els mots no em segueixen, els he perduts. I que tot plegat em renovella velles crisis que fluctuen entre l'escanyament i la guillotinada.
Agraeixo molt el favor de la gent que ha mostrat un petit apreci per mi, tot i que jo ni ho digui ni obri una mica més els ulls. Sempre hi ha hagut almenys una persona que m'ha ajudat una mica, tot i que rebutjo l'ajuda normalment, i si m'ho preguntéssiu pel carrer negaria haver-la acceptada. Però gràcies.
Com també hi ha aquells que han fet que la vida semblés aclaparadorament bonica, embafadora i embriagadora alguns moments que han durat molts mesos i algun any, i que també agraeixo tot i que hagin pogut semblar una puta merda.
Llavors em rellegeixo i retorna la nàusea. De vegades no sé si sóc un mirall, una font d'aigua transparent o una bassa de quitrà fos. M'agrada haver sigut prou perspicaç per esbrinar qualsevol cosa, i em frapa la meva incapacitat per articular-hi una paraula. Si us dic que «jo passo d'aquest tema» és que no m'interessa, però em reca no poder gaudir-ne.
Les coses podrien ser molt més fàcils si em deixés arrossegar pel corrent i no em quedés arrapat a la roca. Demà tinc examen de francès.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Per rosts sota núvols i una flor al marge –
29/03/2008
Anit vaig sentir un impuls líric —queda bonic— però allò que no et llevaràs perquè mires de dormir fa que es perdi per l'embornal. Llavors ara pensem quin camí hem fet més maco per la muntanya, pujades i baixades i patint, com sempre, que em trenco una cama. La por de caure fa que caiguis. La por de fer el ridícul fa que siguis ridícul. I, no sé, potser la por de viure em mata.
Pensava alguna d'aquestes coses amb el llençol de núvols que ens cobria, i el lírico-rampell que mai no el podrem caçar. Pensava, oh guaita quina floreta acaba d'entrar per la porta, l'arraconen cap el final i amb prou feines n'intuïm l'olor. Al seu torn, el taladre-baladre ens trepana el cervell amb la seva cantarella infatigable. I tanmateix he pensat que perdono el taladre-baladre perquè té raó i jo no. He perdut, em reto als teus peus, lobotomitza'm. Després de l'última enrabiada, he entès que m'he captingut —mot perdut des de la retirada de Pasqual Maragall— com un, diguem-ne, infant. Haig de dominar l'art de la trepanació per poder traspassar els altres i evitar de ser traspassat, i haig de poder atènyer els cims més elevats de l'estupidesa endogàmica de la secta per poder-me'n obrir via com als corriols plens de pedres i graons per on em foten amb bici. Ensems, nogensmenys —ai quin mal—, no desaprenc de pujar rostos caragirats, victoriosos contra els meus companys, però totalment desfets sota els meus estrenus quàdriceps. Perquè si vull que es postrin els infatuats pastors d'ovelles, primer seré dòcil i manyac com una ovelleta tendra — com la que hem vista avui tot baixant de la Penya del Moro, un xaiet tancat entre fustes que es planyia contínuament: i si en fan costellada a Santa Creu aquest cap de setmana?
Per això hi dediquem tantes hores, amb passió housiana. M'agrada que em preguntin i poder respondre en una aclucada de parpres. Gaudeixo naturalment del rost tan costerut que cal superar per arribar-hi. Em prometen morir-me de gana a canvi de molt de treball molt mal reconegut: una bicoca per la qual em tallaria una mà.
D'altra banda, de l'impuls líric ben poca cosa en queda, potser el record d'un copet al genoll amb la mà, un intempestiu xisclet d'esglai seguit d'una breu rialla, i un tel de misteri com el tel de núvols que ens cobria a la muntanya, que permet de veure la força vital dels raigs del sol que ruixen l'esplet dels arbres i la remor eterna dels rierols, els quals davallen joguinejant amb infatigable cantarella de felicitat de viure. Uns núvols que ens separen, però, del Cel i dels estels i que recorden que poden ser de tempesta.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
I anem fent, rient... fins el final –
23/03/2008
Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.
Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».
I hem anat fent, rient... fins el final.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Si com cell... Trabal –
18/03/2008
Escric al teclat com si toqués el piano que em reca tant no haver après a tocar. Si per casa meva es passegés cada tarda un membre emèrit de la secció filològica de l'IEC segurament per comptes dels eructes catòdics que escolto a casa sentiria cants de sirena d'una exhuberant illa d'autodestrucció, no aquest desert d'Almeria ple de rocs. Segurament allargaria la mà i tindria el cant de les sirenes, i ara tocaria el piano. Toco aquesta música agònica de cada dia.
Com vaig dir, hi ha mil teories per fer-ho, i només ho faig com a trist salvavides enmig de la mar furient(a). Per buscar què sé jo en l'horitzó difús i per no enfonsar-me en l'avorriment que m'ofegaria. És bell incloure poesies al blog i fotos boniquetes i exhibir la bellesa impúdica i enlluernadora d'un dia d'abril, que en diuen. A mi m'agrada la tardor, el fred i la neu, i la meva balma obscura al peu de l'obaga soliua. I no dic coses boniquetes perquè vull ser sincer, com aquells estúpids d'entreguerres, que mentien. Entre guerres agonitzem abans d'una altra guerra, que serà demà o demà-passat.
«Pensava: si ara et mors, ni els cucs no se n'adonaran, i el meu cos jaurà sencer potser tota una eternitat; ningú no el descobrirà, ningú no s'hi interessarà, tothom passarà de llarg. I, així que tingué aquesta idea de la mort, ja no pogué abandonar-la». Trabal, Francesc: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. (Veus, imbècil, com sé citar?)
Si sapigués tocar el piano, si sapigués alguna cosa de música més enllà de black metal, si fos compositor i per comptes de prémer aquest teclat els meus dits ballessin al so d'una melodia, com seria? Em sento com un pallasso a tomballons d'un cantó a l'altre, i m'encaterinen els cants de sirena.
«—Què ha estat això?
—El què?
—Aquest xiulet.
—Oh! és que aviat marxarem.
I Càrol es tornà groc. Dissimulà el seu neguit i s'abocà damunt el mar com volent refer-se: però les aigües tèrboles del port el xuclaren. [...] Començà a anar, ell també, d'ací d'allà, com els pallassos del circ que van darrere els homes que enretiren la catifa o lliguen els trapezis. [...] Pel seu davant passà furient un cuiner amb una ganiveta enorme; un gat es tirà a l'aigua; un cove d'enciams es desféu en voler tirar-lo a la bodega; la sirena de nou, i un altaveu cridava que els no passatgers abandonessin el vaixell. [...] Sentí un mal terrible, s'abaixà un mitjó i es veié sang. SANG. Un filet vermell li ensangonava la lligacama, i perdé el món de vista. Volia cridar: Maria! Amb la mà al peu, mig ajupit, cercava algú que anés al seu auxili; només la sirena li respongué aleshores amb un xiscle que li posà els cabells de punta. Cap on anar? On era? Què passava? Ningú no en feia cas. Més avall d'on estava desesperat, uns mariners començaven a treure les cordes de la barana de l'escala que donava al moll: l'altaveu de nou escridassà l'ultimàtum:
NO PASSATGERS A TERRA!
A terra! A terra!» Trabal: op. citada.
És l'allegro de la simfonia, quan els violins s'empaiten els uns als altres i l'home de la batuta sacseja frenètic la seva barba blanca amb severitat i rellent de suor. Després, arriba el passatge tranquil i melangiós, com ara aquest, esplèndid, magnífic, meravellós:
«Em creia que podria oblidar-te, que quan fores fora a poc a poc tornaria a sentir-me com abans a la meva llar. Però és tot al contrari. D'ençà que no véns a desvetllar-me que ja em llevo amb una mena d'odi terrible a tot i a tothom. No sé treballar, no sé viure, no sé ni pensar. Només una fúria tot el dia: tu, tu, tu, tu, tu... Ahir a la tarda entrava una claror al meu despatx com aquell dia que tinguérem la nostra darrera conversa: el sol semblava riure's de mi; com reflextint-se en un mirall, em resseguia el rostre esquitxant-me. Vaig cloure els ulls per no veure'l... quan vaig obrir-los, el sol ja no hi era. El meu despatx era tot fosc. Vaig aixecar-me, vaig obrir els finestrons de bat a bat, la cloaror de la posta s'esllanguia. Anava a encendre el llum, anava a prémer el mateix botó de l'interruptor que aquell dia tu obrires; vaig resistir-me, aquella cloaror somorta m'era massa plaent, i vaig caure al divan plorant com una criatura...»
En aquest punt, el piano deixa de tocar i la claca aplaudeix: o, que bonic, quina sensibilitat, quina tristesa. Com podria haver estat tot si per comptes de la Meca haguessin apuntat a París quan em parien? Crying is for writers, o sigui que paro de planye'm. Si per comptes de saber pronunciar Suarzenèguer a vuit anys hagués vist, cada matí en obrir els ulls, Uelbèc? Sí com cell que un cafè triple sense sucre es pren, me preneu a mi, qui concentro tot mon temps en ço que no me fa la vida pus dolça, mes me fa romandre despert encara.
Escrit per en Josep. Arxivat a Llard. Digues-hi la teva (2)
D'Esplugues a Vilafranca en bici –
16/03/2008
«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»
Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.
I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.
Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.
Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.
Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.
Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.
I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.
Escrit per en Josep. Arxivat a Llard. Digues-hi la teva (0)
Quadern gris punt cat –
9/03/2008
Diuen que si Josep Pla escrigués ara el quadern gris ho faria en forma de blog. No ho sé, ho dubto; tot el que considero associat als blogs (una certa anarquia, expansions poc meditades, força egolatria i exhibicionisme) són característiques que veig oposades a la seva escriptura. Però jo no sé res, què voleu que us digui. Crec que si Josep Pla hagués nascut ara, no hauria pogut ser electe amb la Lliga, ni hauria estat amarat de Xènius, ni hauria conegut Sagarra ni Pujols a l'Ateneu; hagués estat tot molt diferent i, per començar, no haurien tancat la Universitat per una passa de grip. En tot cas, per manifestacions d'estudiants i vagues, i assemblees i la festa de l'Autònoma i la Telecogresca: potser sí que hauria tingut excusa per començar-lo. Potser hauria fet un camí paral·lel. Bé, qui sap. En tot cas, em penso que no hauria fet un blog. D'entrada, no el veig davant l'ordinador; en Pla abominaria de Google i la Viquipèdia, n'estic convençut. Seuria en una biblioteca i observaria la gent connectada al portàtil, i cercaria Tucídides i sabria que el tenen amagat al dipòsit per fer més espai als ordinadors — i s'escandalitzaria quan el bibliotecari respongués Tudissiquè?. Escriuria, per exemple: «Avui dia, que hi ha biblioteca pública a cada municipi de la comarca, estem més lluny de la cultura que fa trenta anys, quan no sospitàvem aquesta allau d'ordinadors portàtils ni la confusió absoluta que internet estén. Una de les eines que més ha fet per saturar-nos de banalitat i inanitat han estat els anomenats blogs, i les biblioteques, en conseqüència, els fomenten.» No sé escriure com ell, m'és impossible, potser hauria d'haver triadjectivat. El cas és que hi ha gent que sí que creu que Pla hagués escrit un blog. Podeu llegir-ne fragments aquí:
Jo dic: llegiu el cony de llibre d'una puta vegada, i deixeu-se estar del blog i d'aquest que llegiu ara. Collons.
Escrit per en Josep. Arxivat a Lletres. Digues-hi la teva (1)
Mani d'estudiants 008 –
6/03/2008
Una altra mani al sarró, ja en són un grapat. Ara estic reflexionant al voltat de la frase de l'Albert Forns: «Punys. Només quan et manca una causa surts al carrer i ho manifestes», que suposo que ve a tomb de tot això, però que potser té ressonàncies líriques privades, o què sé jo, perquè aquest xiquet és molt estrany.
A mi el que em sembla que vol dir és que les manis són inútils i falses, i que per lluitar per una causa el que cal és treballar, estudiar i suar, i no cridar pels carrers. I si no és això el que vol dir, que s'expliqui millor. En general, estic tip de vagues d'estudiants, tancades de facultats, assemblees i festes i reivindicacions de tota mena, i què sé jo, que cada dos per tres aturen les classes.
Quan ells anaven al Rectorat, jo visitava la Biblioteca. Avui, en tot cas, a causa de l'infantilisme de l'Assemblea de Lletres he anat a la mani. Hi havia molts estudiants: la vaga ha estat del 90% a la UAB, segons Vilaweb, i hi érem entre deu i cinc mil estudiants. Molts mossos que no ens han deixat baixar per les Rambles, hi ha hagut algun estira-i-arronsa i algun cop de porra que no ha esdevingut pitjor: hagués estat divertit aldarulls universitaris contra la policia, hauria donat la volta al món. Però si d'allò de dimarts no se n'ha parlat gaire, potser d'això tampoc.
Hem baixat fins el passeig de Colom, jo he tirat cap al carrer del Regomir, pujat fins Sant Jaume, Ferran fins la Virreina, on tenia la bici, perquè havia visitat una exposició de fotoperiodisme que m'ha agradat molt. I en mitja hora en bici he tornat a Esplugues.
Escrit per en Josep. Arxivat a Brou bullent. Digues-hi la teva (0)
Mossos a la UAB: brutalitat policial –
5/03/2008
Ahir vora quaranta o cinquanta estudiants van tancar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per protestar contra la LOU/LUC, és a dir, contra el procés de Bolonya (EEES) i la precarietat de la universitat, i van demanar al rector que, com ja s'havia fet el 2001, es declarés la UAB insubmissa a l'EEES.
Cap allò de la una del migdia els estudiants van aixecar barricades per barrar els accessos a la Facultat i van encadenar-s'hi. A l'entrada algun centenar d'estudiants els donaven suport. Esperaven que el rector hi anés a negociar, però ell considerà que les demandes dels estudiants no ho eren, de negociables, i va enviar els Mossos d'Esquadra, els quals, cap a les set del vespre, i després d'apagar els llums per evitar que els mitjans de comunicació poguessin gravar, van carregar contra els manifestants, contusionant-ne una cinquantena, segons la SEPC, sindicat estudiantil. La càrrega va ser molt violenta i sense provocació prèvia. Un cop dins, van deslligar els estudiants i els van identificar. El rectorat ha dit que no emprendrà accions legals però que els expedientarà.
I després del relat dels fets esdevinguts a la meva Facultat, em posicionaré. En primer lloc, estic en contra parcialment del procés de Bolonya. En carreres de Lletres cal aplicar-lo amb molta cura perquè són les menys rendibles econòmicament, generalment, i per les característiques de les matèries que s'imparteixen. La llicenciatura en Filologia Catalana, per exemple, pot patir un greu sotrac com a conseqüència de tot això.
En segon lloc, si bé estic en contra de l'aplicació de l'EEES en la versió mercantilista i neoliberal (alguns diran que és l'única versió possible, però crec que pot adaptar-se a un model d'esquerres, socialista, etc), normalment també estic en contra de la SEPC i dels que estan en contra de Bolonya. Potser fer barricades és passar-se de la ratlla, o les demandes eren de màxims i no estaven ben vehiculades. En tot cas, han aconseguit ressò mediàtic, que era el que volien, segurament.
Perquè, en darrer lloc, la decisió del rectorat ha estat pèssima, pròpia de les dictadures comunistes (càrregues policials contra estudiants inermes), i l'actuació de la policia totalment exagerada. Els Mossos d'Esquadra, per l'experiència que tinc, sempre es passen de la ratlla, accionen la porra a la mínima que poden.
Per tot això, finalment, demà aniré a la mani; perquè l'EEES és un perill real i imminent; perquè el finançament de la Universitat pública, i de l'ensenyament en general, és molt deficient; però sobretot perquè estic fins els collons que tot ho resolguin a bastonades, que gosin agredir estudiants dins la universitat i en surtin impunes.
Notícia a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2766809
Notícia a Indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/335597/index.php
Escrit per en Josep. Arxivat a Brou bullent. Digues-hi la teva (1)
Atzar? –
2/03/2008
Arribar a casa i quelcom —quelcom— em bullia a les venes, i era pólvora, i els ulls guspirejaven. És incendiari. És una bomba a punt d'esclatar. (Ira) Perquè aquí tot roda com sempre ha rodat (la tele i miss espanya, les parides de nen petit, el flux habitual esmàtic asmàtic). De Vergés, d'eunucs, d'esclaus, de revolta contra tot: contra la inèrcia i el corrent, contra el planeta. I havent conegut Palau i Fabre, ser una mica com ell, renunciar a la vida per la vida, o escopir al món pel meu món, i potser estic dient bestieses. Bé, és com estar dins l'escenari, i no cal imposar la voluntat en una funció de teatre. No necessito res, un vitalista per una banda, un sentiment tràgic per una altra, i una finestra que pugui esbatanar per on esgargamellar-me que aaaaaaaaarghhhhhhhhhhh, atzar.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Quart aniversari –
4/02/2008
Avui el bloch fa quatre anys. Gaubem-nos-en.
Escrit per en Josep. Arxivat a Llard. Digues-hi la teva (7)
Jaume I fa 800 anys –
2/02/2008
Les pel·lícules són mentideres. No en veig gaires, d'entrada solen ser molt dolentes i em lleven les ganes de veure'n més, però n'hi ha de molt bones. De totes maneres, les pel·lícules són mentideres. Et fan creure que els bons poden guanyar, que n'hi ha fins i tot més que una possibilitat, que podria ser real. Tots sabem com d'inversemblant és aquesta proposició, però a tots ens agradaria que fos veritat i per això, de vegades, caiem en la temptació i mirem pel·lícules. Sabem que surem en una mar i que no sabem nedar, i que en qualsevol moment podem ofegar-nos. Tots esperem que algú ens digui que aprendrà a nedar per nosaltres. Llavors plorem i les llàgrimes omplen l'estança. Que no en fóra, de bonic! Tots esperem que la rossa escultural s'enamori de l'espantall de l'eixut camp de blat. Vaja, sense una mica de voluntat d'un mateix, ningú no n'aprendrà, no a nedar, sinó ni tan sols a parlar. No badarà boca. Dehiscència? Estrenyement. Hoch, hoch, mirem pel·lícules i vessem llàgrimes com lliris d'aigua, purs, innocents. La vida real és un istiu que no s'acaba, és un inclement ruixat de sol, és un august agost agostat.
Escrit per en Josep. Arxivat a Reig Bord. Digues-hi la teva (0)
Jornades Catosfèriques –
26/01/2008
Ahir es van inaugurar les Primeres Jornades Catosfèriques, o no sé quin altre pompós i risible nom li han encolomat a la cosa. Primer, desconec quantes "primeres jornades" o "primeres trobades" o primeres què-collons-sé-jo sobre els blogs es deuen haver fet ja en aquests quatre anys que faig de blogaire o blogger o com en vulguin anomenar. Deia, em penso que un article de l'Aragay a l'Avui sobre el nou museu Catalònia, que per comptes de fundar i refundar tantes coses, el que podríem fer és consolidar el que ja teníem. Bé, suposo però que unes jornades com aquestes són totalment noves i per això els escau tan bé l'epítet de Primeres. Sobre l'adjectiu catosfèric, millor no en parlem.
A mi totes aquestes coses em rebenten. Mireu sinó aquesta frase d'un entusiasta de la puta Catosfera: «I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.» Jo crec que aquesta frase resumeix a la perfecció la patologia de tota aquesta tropa. Es pensen que són importants, que són protagonistes avançats de la Història, que fan (ai, agafeu-se fort!) Literatura. Alguns blogs estan ben escrits, d'altres són infumables, i d'altres senzillament no m'agraden. Els que llegeixo, alguns podrien ser Literatura, però llavors entrem en el debat de la literalitat que no interessa ningú. El que faig jo és literatura?, és Literatura? M'importa una fulla de rave. Però per aquesta colla deu ser cabdal: escriuen per fer literatura, publicar llibres catosfèrics, filosofar (marededéu) sobre l'ètica als blogs, i mil collonades més.
L'ètica del meu blog és només la meva. Els meus estàndars de qualitat responen només a les meves intencions bloguístiques. Escric perquè em dóna la gana, perquè m'agrada i em surt espontàniament, no necessito justificar-me en més lectors, en més Literatura, en l'objectiu lluminós d'un palau d'ametistes o en una sardana gegant d'imbecil·litat. Més aviat, sembla una orgia d'onanisme compartit. Però jo m'estimo més fer-me palles en solitud, és més discret i és més saludable (noteu la ironia amb la cita d'abans).
També diuen que qui no les pot haver diu que són verdes. Però és que, de debò, a mi em fan nàusees.
Per cert, continuo la meva campanya perquè s'adapti com cal al cathalà el terme anglosaxó weblog.
Llegir més?
