Amb els companys de l'equip de bàsquet vem quedar un cap de setmana de fa uns mesos per passar-lo en un alberg. Van ser dos dies de molts petes però gens (gens) d'alcohol. El millor, per a mi, més que els petes, va ser la gresca que vem fer la nit de dissabte. Vem sortir al bosc (quin fred que fotia aquella nit, òstia) i vem caminar una estoneta. Vaig jugar per primer cop en moltíssims anys a fet i amagar, en plena nit, amb llanternes, amagant-nos rere els arbres i les roques, arossegant-nos pel terra, fent l'imbècil com la canalla.
En un moment diferent de la nit, tot caminant, ens vem aturar per debatre si volíem anar o no a un castell una mica llunyà. Vem acordar que sí, però cinc minuts després es va convocar un nou concili que refusà l'objectiu. L'important no era anar-hi o no. L'important era fer el pallasso, passar-ho bé. Això ningú no ho discutia.
Jo sóc incapaç de plantejar-me la vida en aquests termes. Sóc incapaç de fer gairebé res si no té sentit de fer-ho. T'adones que aquesta és la forma de viure, intentes fer coses perquè sí, però que voleu que us digui, aquesta no és la meva forma de ser. Jo necessito donar sentit a les coses que faig, si no en tenen, no les faig. Arribar-hi o no arribar-hi? No importava, l'objectiu era passar-s'ho bé. Aquesta és la clau. El sentit de la vida és, doncs, viure per riure.
El caminet – 25/03/2004
Amb els companys de l'equip de bàsquet vem quedar un cap de setmana de fa uns mesos per passar-lo en un alberg. Van ser dos dies de molts petes però gens (gens) d'alcohol. El millor, per a mi, més que els petes, va ser la gresca que vem fer la nit de dissabte. Vem sortir al bosc (quin fred que fotia aquella nit, òstia) i vem caminar una estoneta. Vaig jugar per primer cop en moltíssims anys a fet i amagar, en plena nit, amb llanternes, amagant-nos rere els arbres i les roques, arossegant-nos pel terra, fent l'imbècil com la canalla.
En un moment diferent de la nit, tot caminant, ens vem aturar per debatre si volíem anar o no a un castell una mica llunyà. Vem acordar que sí, però cinc minuts després es va convocar un nou concili que refusà l'objectiu. L'important no era anar-hi o no. L'important era fer el pallasso, passar-ho bé. Això ningú no ho discutia.
Jo sóc incapaç de plantejar-me la vida en aquests termes. Sóc incapaç de fer gairebé res si no té sentit de fer-ho. T'adones que aquesta és la forma de viure, intentes fer coses perquè sí, però que voleu que us digui, aquesta no és la meva forma de ser. Jo necessito donar sentit a les coses que faig, si no en tenen, no les faig. Arribar-hi o no arribar-hi? No importava, l'objectiu era passar-s'ho bé. Aquesta és la clau. El sentit de la vida és, doncs, viure per riure.
[Imatge extreta d'aquí]
Escrit per en Josep.Comentaris
Per sgons. 25/03/2004. 11:53 PM
potser és que encara no has trobat el que et vingui de gust fer només perquè si :P
Segur que si busques en trobes alguna. Segur eh! ;)
Digues la teva