Parlant amb la meva companya de feina em faig fixar amb els castellanismes que fotia. Igual vaig fer amb el Monegal, de BTV. No els vaig apuntar, però alguns dels que recordo van dels típics "lo" i "buenu" a coses com "bandeja", "paro" (d'atur), "petxugues" i "pavo". Van haver-hi moments dels seus discursos en què en feien un o més d'un per frase. Arriba un moment en què tinc ganes de capitular en la meva "militància" lingüística. Primer, deixar de parlar català amb tota la immensitat de gent que em parla en castellà i que mai se'ls hi ha passat pel cap d'aprendre l'idioma de la seva terra d'acollida. Segon, perquè fins i tot gent com la meva companya, que té tots els besavis amb cognoms catalaníssims, fan servir un català edulcorat, castellanitzat. Per sort, aviat torno a refermar-me amb la necessitat de parlar català, i de parlar-lo bé. No sóc filòleg i parlo tan bé com puc. Miro d'aprendre cada dia, millorant el meu lèxic (no gaire ampli, tampoc) i deixant de banda els castellanismes. Però és difícil quan cada dia et trobes ximpleries com "seguritat" o "inglès", que és potser només una lletra, però que em treu de polleguera. M'agradaria que els catalans badessin menys amb la llengua.
En un altre ordre de coses, vaig estar discutint en conya amb en Jordi sobre si deixar-se la bossa al tren és conseqüència d'haver badat en aquell moment o si, pel contrari, és una conseqüència lògica de la condició d'ésser despistat, aplicat en especial al meu cas. Anant més enllà, també debatíem si badar molt sovint et converteix en despistat.
La meva postura és clara. Descuidar-se la motxilla al tren, almenys en el meu cas, és clarament un exemple de badoqueria, entenent aquest terme no com a Acte i efecte de badocar o mirar sense fixesa sinó com a condició de badoc, que fóra en aquest cas Persona que bada, mirant coses que li distreuen l'atenció. Explicaré el cas: jo arribava a la darrera estació del trajecte absort per la interessant lectura del diari. Em vaig aixecar del seient tot llegint-lo, sense pensar en cap altra cosa. Quan ja era fent classe vaig adonar-me de la meva badada, però ja era massa tard, puix que a Objectes Perduts dels Ferrocates res en saben, no l'han vista.
Vaig badar: immers en la lectura, amb els ulls fixos a la notícia, em vaig despistar i vaig tindre un descuit. Badar és una manera específica de despistar-se, per la qual cosa crec que és més idoni aquest primer mot que no pas el segon. Si, a més, filem prim i agafem la definició del diccionari, tenim que un despistat és algú desorientat; mancat de direcció per a resoldre les dificultats, per a deseixir-se dels problemes, la qual cosa reforça la meva posició. Si prenem el significat popular de la paraula, segueixo pensant el mateix: pots ser despistat per norma o només en certs casos, però algú que és badoc és una mena específica de despistat, aquell que es distreu perquè té la mirada dirigida cap on no toca.
Si jo, en el moment de baixar del tren, hagués deixat de llegir el diari, hagués lliurat la vista i la ment d'allò que em va privar de fer com sempre i carregar la bossa a l'espatlla. Em vaig distreure, em vaig despistar, vaig badar. Però una badada no em converteix en despistat, tot i que molts cops sí que badi, en aquest cas com a sinònim d'empanat.
No se...
Jo visc en un barri d´aquest que tothom parla castellá...
Potser es perque parles i penses en castellá que no t´adones que... ¿Com vols que parlin be el català si no parlen be el castellà? (i parlo de castellanoparlants, eh!)
No se...
Jo soc castellanoparlant i m´encaaaaaanta jugar amb la llengua, transformar-la, es part de la comunicació: El joc.
Hi ha moments per dir en castallà "Me has matado", quan la bala entra al teu cap i parles serios o "M´has matao" quan ho dius rient prenen unes canyes al bar.
Pos lo mateix, pero en catalá. Per parlar distendidament no miraré el Pompeu Fabra...
De bon rotllo, eh!
Salut!
Hola ZJ. Jo també visc en un poble on la majoria parla castellà. A mi em sembla molt bé això de barrejar llengües i tal, jo també ho faig. El que volia dir en el post és que de vegades sembla que ningú parla bé català, ni tan sols els catalanoparlants, i que això em deprimeix. Coses com "De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro", per exemple, em fan pena si surt de la boca de gent com la meva companya de treball. Si ho diu algú castellanoparlant no em sembla malament, perquè aprendre a parla bé una llengua no és fàcil.
La diferència és que tu saps que "m'has matao" està mal dit, però ho dius perquè és col·loquial i en el context, divertit. En frases com la que acabo de dir, la gent ni tan sols sap que està mal dit. És a dir, tu ho fas conscientment, mentre que l'altre ho fa per incultura.
Jo sempre he intentat parlar tan bé com he pogut les dues llengües que domino, aprenent cada cop que llegeixo un llibre o el diari o el que sigui. No sé per què, és una dèria que tinc.
Home, una cosa són els errors lingüístics tipus "paro" per "atur", que són desídia d'aprendre la llengua i una altra les expressions "bueno", "vaja", etc., que més que pertànyer a la llengua pertanyen a les manies personals del parlant. És més gramatical "bé" que "bueno"? I si en lloc de "bueno" diu "vaaa" o "mmmh"? El que li hauríem d'exigir a algú que parla en públic no és que digui l'una en lloc de l'altra, és que no digui cap d'elles.
Pel que fa a la motxilla, des de petit tinc el costum de, quan viatjo en transport públic, posar-me-la entre les cames. Té el doble avantatge de dificultar que te la prenguin i que te la deixis. Tot és adquirir el costum.
Home, jo també faig servir el "bueno" i tal. No s'ha de filar tan prim, és cert, però penso que "bé" és una forma més correcta. O no?
Només poso a la "reixa" (a dalt del tren, com se digui) la motxilla quan em pesa molt o quan hi ha molta gent i em molesta a l'espatlla. Quan sec al seient sempre la poso entre les cames.
“De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro”
La llengua com a eina de comunicació s’utilitza per a expressar-se entre dos o més interlocutors, la forma no pot esser sempre igual ja que les realitats territorials així ho dictaminen, València, Aragó i França utilitzen llengües diferents, tot i que la nostra es el català a cada racó del territori hi ha variants dialectals, marcades per mescles d’aquestes i imposició d’altres, aquesta frase que a tu tant et deprimeix resulta que es correcta dintre de el territori català, no el teu (el central), però si el de molts catalanoparlants que ens agrada la llengua i que utilitzem per a comunicar-nos.
No tots som una part ni una part pot fer un tot.
LO
|| 1. pron. pers. masculí de tercera persona, usat literàriament com a enclític (v. gr. estimar-lo), i arcaicament i dialectal també com a proclític (v. gr. lo sentirem); cast. lo. Et iam dictum adiutorium sine engan lo li faré, doc. a. 1050 (RLR, iii, 275). Que ell retés lo castell per tan poch, tenrien-lo-li los moros e'ls crestians en mal, Jaume I, Cròn., 336. Pregà l'abat que li donàs l'àbit, e l'abat lo li donà, Eximplis, i, 5. Lo posareu al sol y llevar-lo n'heu quant no farà sol, Agustí Secr. 10.
|| 2. pron. personal neutre, equivalent a ho; cast. lo. Es troba usat poques vegades, com per exemple en aquest passatge: Demanà que son companyó e ell poguessen dur escuts negres... Lo Rey lo'ls otorgà, Curial, ii, 60.
|| 3. Article definit masculí, usat davant mot d'inicial consonàntica en la llengua antiga i en molts de dialectes; en la llengua literària moderna és substituït sistemàticament per el, fora de certes locucions estereotipades (com tot lo dia); cast. el. Et atoreg et conferm lo do, doc. a. 1233 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Pensant que fuig, lo laç al coll s'enlaça, Ausiàs March, cxviii. Han ordenat en fer-me veure lo major mal, Tirant, c. 276. Lo qui vulgui el cap, que fassi l'ullet, Vilanova Obres, xi, 114. a) S'usa també, arcaicament i dialectal, davant noms propis personal: lo Joan, lo Guimerà, etc. Poré dir ab lo Job, Villena Vita Chr., ii, 219. Lo Luter... ha perseuerat en praues opinions, Molera Pron. 1533.
|| 4. Article definit neutre, usat davant adjectius i adverbis; cast. lo. També és evitat el seu ús en el llenguatge literari modern. Per res no fassats lo contrari, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 379). Parlat havem lo més breu que havem pogut, Robert Coch 35. Cercaven, per retraure's, lo més fosch de la casa, Alegre Transf. 36. Són grans aiustadors y saben conservar lo que han aiustat, ibid. 62. Partirem lo que treurem, Penya Poes. 92. Camines a lo immutable, Maragall Enllà 52. Es anyoransa fonda lo que en mon cor hi nia, Salvà Poes. 28. a) Lo del meu, lo del vostro, etc.: això meu, això vostre, etc.; es diu per designar propietats rústiques: la finca teva, la finca vostra, etc. (Empordà).
Fon.: lu (pir-or., or., men., eiv.); lo (occ., val., mall.).
Etim.: del llatí ĭllu, ‘aquell’, ‘allò’, ‘el’.
PARÓ m.
Aturada (Maestrat, Cast.); cast. parón, parada. «Eixe té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa».
Etim.: derivat de parar.
ARREPENTIR v. (pres del cast. arrepentir):
penedir.
“De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro”
la teoria teva, tortosí, no és bona. Uns detalls: paro no és paró (ull a l'accent grafic, encara que jo no els poso mai) per tant no és el mateix. Les coses són correctes o no segons el context, però el paio que sap parlar, allò que ha de saber parlar és l'Estandar: es a dir la manera més neutra de parlar que usen els diaris, els telenoticies, etc. Que passa? Passa que el català està sota la pressió descomunal del castellà de fa segles i es colen per tot castellanismes amb disfressa com "tenir que". I també donat que qui parlava no era tortosi...
En fi! Que el què cal es saber parlar l'estandar que no es exactament ni barceloni ni lleidatà ni valencià ni mallorqui ni tortosí ni catalunyès, ...és estàndar català. I tota altra cosa és excusa per no voler quedar com ignorants que no el sabem.
atenció!!
molta gent s'esglaia i s'esgargamella quan sent castellanismes de "forma" pero no de "contingut". Posaré uns exemples per que em faran mes entenidor. En les seguents frases totes les paraules estan en català, en canvi sonen igual que una patada a l'entrecuix:
"Hi ha que fer...."
"Tinc que anar-hi...."
com diuen mes amunt son castellanismes disfressats, potser mes dificils de detectar, com si fossin troians informatics, entren ataquen silenciosament i un dia els teus descendents parlen un idioma que ja no és català, sino castella amb accent, donant pas a una possible extinció
A mi el que em preocupa és quan algú de menys de 40 anys, que ha rebut la seva educació en català, que a més és "de lletres", que ha cursat periodisme i que treballa en una emissora, sobretot si és pública, comet castellanismes o anglicismes sense cap mena de vergonya.
I estic d'acord amb això que hi ha el castellanisme de forma (lleig) i el de contingut (preocupant).
Un que m'emprenya molt últimament: "donar-se compte" per "adonar-se". Trist però abundant.
Per cert, si en comptes de demanar-me "adreça" em demanessis "correu" o "adreça de correu" no caldria que em diguessis "babau"...
El català i els badocs – 31/03/2004
Parlant amb la meva companya de feina em faig fixar amb els castellanismes que fotia. Igual vaig fer amb el Monegal, de BTV. No els vaig apuntar, però alguns dels que recordo van dels típics "lo" i "buenu" a coses com "bandeja", "paro" (d'atur), "petxugues" i "pavo". Van haver-hi moments dels seus discursos en què en feien un o més d'un per frase. Arriba un moment en què tinc ganes de capitular en la meva "militància" lingüística. Primer, deixar de parlar català amb tota la immensitat de gent que em parla en castellà i que mai se'ls hi ha passat pel cap d'aprendre l'idioma de la seva terra d'acollida. Segon, perquè fins i tot gent com la meva companya, que té tots els besavis amb cognoms catalaníssims, fan servir un català edulcorat, castellanitzat. Per sort, aviat torno a refermar-me amb la necessitat de parlar català, i de parlar-lo bé. No sóc filòleg i parlo tan bé com puc. Miro d'aprendre cada dia, millorant el meu lèxic (no gaire ampli, tampoc) i deixant de banda els castellanismes. Però és difícil quan cada dia et trobes ximpleries com "seguritat" o "inglès", que és potser només una lletra, però que em treu de polleguera. M'agradaria que els catalans badessin menys amb la llengua.
En un altre ordre de coses, vaig estar discutint en conya amb en Jordi sobre si deixar-se la bossa al tren és conseqüència d'haver badat en aquell moment o si, pel contrari, és una conseqüència lògica de la condició d'ésser despistat, aplicat en especial al meu cas. Anant més enllà, també debatíem si badar molt sovint et converteix en despistat.
La meva postura és clara. Descuidar-se la motxilla al tren, almenys en el meu cas, és clarament un exemple de badoqueria, entenent aquest terme no com a Acte i efecte de badocar o mirar sense fixesa sinó com a condició de badoc, que fóra en aquest cas Persona que bada, mirant coses que li distreuen l'atenció. Explicaré el cas: jo arribava a la darrera estació del trajecte absort per la interessant lectura del diari. Em vaig aixecar del seient tot llegint-lo, sense pensar en cap altra cosa. Quan ja era fent classe vaig adonar-me de la meva badada, però ja era massa tard, puix que a Objectes Perduts dels Ferrocates res en saben, no l'han vista.
Vaig badar: immers en la lectura, amb els ulls fixos a la notícia, em vaig despistar i vaig tindre un descuit. Badar és una manera específica de despistar-se, per la qual cosa crec que és més idoni aquest primer mot que no pas el segon. Si, a més, filem prim i agafem la definició del diccionari, tenim que un despistat és algú desorientat; mancat de direcció per a resoldre les dificultats, per a deseixir-se dels problemes, la qual cosa reforça la meva posició. Si prenem el significat popular de la paraula, segueixo pensant el mateix: pots ser despistat per norma o només en certs casos, però algú que és badoc és una mena específica de despistat, aquell que es distreu perquè té la mirada dirigida cap on no toca.
Si jo, en el moment de baixar del tren, hagués deixat de llegir el diari, hagués lliurat la vista i la ment d'allò que em va privar de fer com sempre i carregar la bossa a l'espatlla. Em vaig distreure, em vaig despistar, vaig badar. Però una badada no em converteix en despistat, tot i que molts cops sí que badi, en aquest cas com a sinònim d'empanat.
Apa, bon dia tinguin.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per ZaraJota. 31/03/2004. 07:57 PM
No se...
Jo visc en un barri d´aquest que tothom parla castellá...
Potser es perque parles i penses en castellá que no t´adones que... ¿Com vols que parlin be el català si no parlen be el castellà? (i parlo de castellanoparlants, eh!)
No se...
Jo soc castellanoparlant i m´encaaaaaanta jugar amb la llengua, transformar-la, es part de la comunicació: El joc.
Hi ha moments per dir en castallà "Me has matado", quan la bala entra al teu cap i parles serios o "M´has matao" quan ho dius rient prenen unes canyes al bar.
Pos lo mateix, pero en catalá. Per parlar distendidament no miraré el Pompeu Fabra...
De bon rotllo, eh!
Salut!
Per garusi. 31/03/2004. 09:26 PM
Hola ZJ. Jo també visc en un poble on la majoria parla castellà. A mi em sembla molt bé això de barrejar llengües i tal, jo també ho faig. El que volia dir en el post és que de vegades sembla que ningú parla bé català, ni tan sols els catalanoparlants, i que això em deprimeix. Coses com "De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro", per exemple, em fan pena si surt de la boca de gent com la meva companya de treball. Si ho diu algú castellanoparlant no em sembla malament, perquè aprendre a parla bé una llengua no és fàcil.
La diferència és que tu saps que "m'has matao" està mal dit, però ho dius perquè és col·loquial i en el context, divertit. En frases com la que acabo de dir, la gent ni tan sols sap que està mal dit. És a dir, tu ho fas conscientment, mentre que l'altre ho fa per incultura.
Jo sempre he intentat parlar tan bé com he pogut les dues llengües que domino, aprenent cada cop que llegeixo un llibre o el diari o el que sigui. No sé per què, és una dèria que tinc.
Apa, ZaraJota, vagi bé i salut!
Per geego. 31/03/2004. 09:40 PM
Home, una cosa són els errors lingüístics tipus "paro" per "atur", que són desídia d'aprendre la llengua i una altra les expressions "bueno", "vaja", etc., que més que pertànyer a la llengua pertanyen a les manies personals del parlant. És més gramatical "bé" que "bueno"? I si en lloc de "bueno" diu "vaaa" o "mmmh"? El que li hauríem d'exigir a algú que parla en públic no és que digui l'una en lloc de l'altra, és que no digui cap d'elles.
Per geego. 31/03/2004. 09:45 PM
Pel que fa a la motxilla, des de petit tinc el costum de, quan viatjo en transport públic, posar-me-la entre les cames. Té el doble avantatge de dificultar que te la prenguin i que te la deixis. Tot és adquirir el costum.
Per garusi. 31/03/2004. 09:55 PM
Home, jo també faig servir el "bueno" i tal. No s'ha de filar tan prim, és cert, però penso que "bé" és una forma més correcta. O no?
Només poso a la "reixa" (a dalt del tren, com se digui) la motxilla quan em pesa molt o quan hi ha molta gent i em molesta a l'espatlla. Quan sec al seient sempre la poso entre les cames.
Apa, salut!
Per tortosí. 28/12/2004. 02:22 AM
“De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro”
La llengua com a eina de comunicació s’utilitza per a expressar-se entre dos o més interlocutors, la forma no pot esser sempre igual ja que les realitats territorials així ho dictaminen, València, Aragó i França utilitzen llengües diferents, tot i que la nostra es el català a cada racó del territori hi ha variants dialectals, marcades per mescles d’aquestes i imposició d’altres, aquesta frase que a tu tant et deprimeix resulta que es correcta dintre de el territori català, no el teu (el central), però si el de molts catalanoparlants que ens agrada la llengua i que utilitzem per a comunicar-nos.
No tots som una part ni una part pot fer un tot.
LO
|| 1. pron. pers. masculí de tercera persona, usat literàriament com a enclític (v. gr. estimar-lo), i arcaicament i dialectal també com a proclític (v. gr. lo sentirem); cast. lo. Et iam dictum adiutorium sine engan lo li faré, doc. a. 1050 (RLR, iii, 275). Que ell retés lo castell per tan poch, tenrien-lo-li los moros e'ls crestians en mal, Jaume I, Cròn., 336. Pregà l'abat que li donàs l'àbit, e l'abat lo li donà, Eximplis, i, 5. Lo posareu al sol y llevar-lo n'heu quant no farà sol, Agustí Secr. 10.
|| 2. pron. personal neutre, equivalent a ho; cast. lo. Es troba usat poques vegades, com per exemple en aquest passatge: Demanà que son companyó e ell poguessen dur escuts negres... Lo Rey lo'ls otorgà, Curial, ii, 60.
|| 3. Article definit masculí, usat davant mot d'inicial consonàntica en la llengua antiga i en molts de dialectes; en la llengua literària moderna és substituït sistemàticament per el, fora de certes locucions estereotipades (com tot lo dia); cast. el. Et atoreg et conferm lo do, doc. a. 1233 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Pensant que fuig, lo laç al coll s'enlaça, Ausiàs March, cxviii. Han ordenat en fer-me veure lo major mal, Tirant, c. 276. Lo qui vulgui el cap, que fassi l'ullet, Vilanova Obres, xi, 114. a) S'usa també, arcaicament i dialectal, davant noms propis personal: lo Joan, lo Guimerà, etc. Poré dir ab lo Job, Villena Vita Chr., ii, 219. Lo Luter... ha perseuerat en praues opinions, Molera Pron. 1533.
|| 4. Article definit neutre, usat davant adjectius i adverbis; cast. lo. També és evitat el seu ús en el llenguatge literari modern. Per res no fassats lo contrari, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 379). Parlat havem lo més breu que havem pogut, Robert Coch 35. Cercaven, per retraure's, lo més fosch de la casa, Alegre Transf. 36. Són grans aiustadors y saben conservar lo que han aiustat, ibid. 62. Partirem lo que treurem, Penya Poes. 92. Camines a lo immutable, Maragall Enllà 52. Es anyoransa fonda lo que en mon cor hi nia, Salvà Poes. 28. a) Lo del meu, lo del vostro, etc.: això meu, això vostre, etc.; es diu per designar propietats rústiques: la finca teva, la finca vostra, etc. (Empordà).
Fon.: lu (pir-or., or., men., eiv.); lo (occ., val., mall.).
Etim.: del llatí ĭllu, ‘aquell’, ‘allò’, ‘el’.
PARÓ m.
Aturada (Maestrat, Cast.); cast. parón, parada. «Eixe té eixida de cavall desbarrat i paró de burra coixa».
Etim.: derivat de parar.
ARREPENTIR v. (pres del cast. arrepentir):
penedir.
Per papitu. 21/04/2005. 12:54 AM
“De lo que m'arrepenteixo és que tindria que cobrar el paro”
la teoria teva, tortosí, no és bona. Uns detalls: paro no és paró (ull a l'accent grafic, encara que jo no els poso mai) per tant no és el mateix. Les coses són correctes o no segons el context, però el paio que sap parlar, allò que ha de saber parlar és l'Estandar: es a dir la manera més neutra de parlar que usen els diaris, els telenoticies, etc. Que passa? Passa que el català està sota la pressió descomunal del castellà de fa segles i es colen per tot castellanismes amb disfressa com "tenir que". I també donat que qui parlava no era tortosi...
En fi! Que el què cal es saber parlar l'estandar que no es exactament ni barceloni ni lleidatà ni valencià ni mallorqui ni tortosí ni catalunyès, ...és estàndar català. I tota altra cosa és excusa per no voler quedar com ignorants que no el sabem.
Per Francesc. 15/08/2005. 06:52 PM
atenció!!
molta gent s'esglaia i s'esgargamella quan sent castellanismes de "forma" pero no de "contingut". Posaré uns exemples per que em faran mes entenidor. En les seguents frases totes les paraules estan en català, en canvi sonen igual que una patada a l'entrecuix:
"Hi ha que fer...."
"Tinc que anar-hi...."
com diuen mes amunt son castellanismes disfressats, potser mes dificils de detectar, com si fossin troians informatics, entren ataquen silenciosament i un dia els teus descendents parlen un idioma que ja no és català, sino castella amb accent, donant pas a una possible extinció
Per Josep. 15/08/2005. 09:31 PM
A l'exemple jo parlo de totes dues menes. Tens raó.
Per David. 10/09/2005. 12:52 PM
A mi el que em preocupa és quan algú de menys de 40 anys, que ha rebut la seva educació en català, que a més és "de lletres", que ha cursat periodisme i que treballa en una emissora, sobretot si és pública, comet castellanismes o anglicismes sense cap mena de vergonya.
I estic d'acord amb això que hi ha el castellanisme de forma (lleig) i el de contingut (preocupant).
Un que m'emprenya molt últimament: "donar-se compte" per "adonar-se". Trist però abundant.
Per cert, si en comptes de demanar-me "adreça" em demanessis "correu" o "adreça de correu" no caldria que em diguessis "babau"...
Per Josep. 10/09/2005. 03:10 PM
I quina mena d'adreça creies que demanava, babau? Per la resta, doncs hoc.
Digues la teva