Perdre la fe cristiana per mi va ser un cop molt dur que no acabaré de superar mai. La religió dóna sentit a la vida, et dóna una identitat. Resol la majoria dels problemes existecials dels que he parlat en aquest bloc i tots els que se'm puguin passar pel cap. És com un recer calentó dalt d'una muntanya enmig d'un temporal de neu i vent. No hi ha dubtes, tot encaixa perfectament: tot és segur a diferència del que es veu per la finestra. Si tens cap problema de qualsevol mena l'ambaixador de déu a la Terra t'ajudarà millor que qualsevol psicoanalista de pa sucat amb oli. I, si mors, saps que reneixes en una vida millor. La mort té sentit: serveix per deixar de banda els problemes terrenals per romandre eternament en una feliç utopia. Sempre tens algú que t'escolta quan li demanes i Algú que sempre ho fa tot i que no li diguis res. Tens resposta per tot. Tens almenys un objectiu a la vida i una persona com a model a seguir i un llibre preferit; sempre, almenys un. Tens esperances... ets feliç. I a canvi només d'una mica de fe, d'anar a missa, de resar una mica i de seguir uns valors que no han de ser retrògrads sempre, depèn de la comunitat.
I viure amb la por la mort? Qui critiqui la religió catòlica pel negoci de la por infosa del judici s'hauria de preguntar per què ell no en té, de por a la mort. Fàcil: perquè no s'ho ha plantejat encara. I quan es vegi a les portes de la mort, aleshores o convers o cagadet de por.
Posar en dubte tota la cosmovisió cristiana o de la religió que sigui, si algú és mínimament exigent amb el seu sistema de referència, pot tenir greus conseqüències. Pot acabar amb el suïcidi, pot acabar amb problemes psicològics. Sens dubte, en perdre aquesta forma de concebre el món, la persona resta a la deriva i ha d'aferrar-se a qualsevol fusta que suri a l'aiga. Per exemple, una ideologia política, ja sigui el nazisme, el nacionalisme, el comunisme, l'ecologisme o el que sigui; o pot cercar una altra religió que li faci més patxoca, com aquestes orientals que estan de moda; o pot estudiar psicologia amb en Freud de nou déu. També és possible que li faci por de plantejar-s'ho i s'evadeixi escoltant Heavy Metal cada dia, fent activitats esportives com bàsquet o futbol, estudiar pel matí i treballar per la tarda, emborratxar-se i fumar-se almenys un cop per setmana, llegir llibres i, veient la tele i, fins i tot, publicant un bloc a internet, i tot alhora, sense un segon per relfexionar.
Ara bé, tard o d'hora, s'ho haurà de plantejar. I aleshores, llantos y crujir de dientes.
A què treu cap això? Doncs per l'article d'avui a l'Avui d'en Salvador Sostres, que m'ha semblat prou encertat i m'ha provocat enveja, en veure com és capaç de fer seva la fe cristiana, a banda que trobo que ho ha escrit molt bé, de forma que jo mai no seré capaç de fer.
Parlant d'en Sostres, que ja tenia ganes de fer-ho, trobo absolutamet insulses la majoria de les crítiques de la gent de bé que el critica, i absolutament desencertats els elogis que rep de, bàsicament, convergents cecs, que no s'adonen que fan l'idiota. He llegit poques crítiques i pocs elogis dignes de consideració, tot i que segurament la meva crítica tampoc no sigui digna de ser considerada.
El valors i potser les tradicions de la religió catòlica (i d’altres) son propis en certa manera també del laïcisme ateu (estrictament personal, es clar). Aquell que respecta les creences alienes i practica la bondat o humilitat (que no tenen perquè anar lligades amb esglésies o representants del creador) que "resa" o dialoga amb la seva consciència cada vespre i que mira d’estimar per ser estimat. El consol i la pietat son termes que si bé, molts de nosaltres descobrim amb l’educació cristiana, existeixen gràcies a les persones i son a elles a qui em agrair i correspondre, i en moments de necessitat (com trobar-nos cara a cara amb la mort) son aquestes cares les que ens em de mirar i les que ens han de calmar.
Soc humana quan erro, i tot i que la religió promou el perdó, estableix una culpa moltes vegades injusta que pot destrossar una evolució en llibertat per a les persones. I a mi, això es el que més espanta. Suma-hi la quantitat de gent dolenta que s’ha amagat rere la façana d’una religió. Es injust doncs abraçar-la per la por a la mort, però es ben humà fer-ho... qui ho sap.
Pretenia comentar-te moltes coses, alguna referent a l'esglèsia, alguna diferent a en Sostres...
Però que vaja, et vaig llegint (quasi a diari) i ja tindré ocasió d'anar-ho dient. De moment i a risc de semblar tòpic... no callis.
Ni criticant (valorant diria jo) en Sostres ni parlant de l'esglèsia catòlica. Moltes coses s'han de dir sobre l'esglèsia, algunes bones, d'altres de dolentes (ser incendiari és només més feina pels bombers) però que s'han de dir.
Llarga vida a la "destabuació" dels temes tabú! O parlar de temes tabú... també seria un tabú?
Més mort – 8/04/2004
Perdre la fe cristiana per mi va ser un cop molt dur que no acabaré de superar mai. La religió dóna sentit a la vida, et dóna una identitat. Resol la majoria dels problemes existecials dels que he parlat en aquest bloc i tots els que se'm puguin passar pel cap. És com un recer calentó dalt d'una muntanya enmig d'un temporal de neu i vent. No hi ha dubtes, tot encaixa perfectament: tot és segur a diferència del que es veu per la finestra. Si tens cap problema de qualsevol mena l'ambaixador de déu a la Terra t'ajudarà millor que qualsevol psicoanalista de pa sucat amb oli. I, si mors, saps que reneixes en una vida millor. La mort té sentit: serveix per deixar de banda els problemes terrenals per romandre eternament en una feliç utopia. Sempre tens algú que t'escolta quan li demanes i Algú que sempre ho fa tot i que no li diguis res. Tens resposta per tot. Tens almenys un objectiu a la vida i una persona com a model a seguir i un llibre preferit; sempre, almenys un. Tens esperances... ets feliç. I a canvi només d'una mica de fe, d'anar a missa, de resar una mica i de seguir uns valors que no han de ser retrògrads sempre, depèn de la comunitat.
I viure amb la por la mort? Qui critiqui la religió catòlica pel negoci de la por infosa del judici s'hauria de preguntar per què ell no en té, de por a la mort. Fàcil: perquè no s'ho ha plantejat encara. I quan es vegi a les portes de la mort, aleshores o convers o cagadet de por.
Posar en dubte tota la cosmovisió cristiana o de la religió que sigui, si algú és mínimament exigent amb el seu sistema de referència, pot tenir greus conseqüències. Pot acabar amb el suïcidi, pot acabar amb problemes psicològics. Sens dubte, en perdre aquesta forma de concebre el món, la persona resta a la deriva i ha d'aferrar-se a qualsevol fusta que suri a l'aiga. Per exemple, una ideologia política, ja sigui el nazisme, el nacionalisme, el comunisme, l'ecologisme o el que sigui; o pot cercar una altra religió que li faci més patxoca, com aquestes orientals que estan de moda; o pot estudiar psicologia amb en Freud de nou déu. També és possible que li faci por de plantejar-s'ho i s'evadeixi escoltant Heavy Metal cada dia, fent activitats esportives com bàsquet o futbol, estudiar pel matí i treballar per la tarda, emborratxar-se i fumar-se almenys un cop per setmana, llegir llibres i, veient la tele i, fins i tot, publicant un bloc a internet, i tot alhora, sense un segon per relfexionar.
Ara bé, tard o d'hora, s'ho haurà de plantejar. I aleshores, llantos y crujir de dientes.
A què treu cap això? Doncs per l'article d'avui a l'Avui d'en Salvador Sostres, que m'ha semblat prou encertat i m'ha provocat enveja, en veure com és capaç de fer seva la fe cristiana, a banda que trobo que ho ha escrit molt bé, de forma que jo mai no seré capaç de fer.
Parlant d'en Sostres, que ja tenia ganes de fer-ho, trobo absolutamet insulses la majoria de les crítiques de la gent de bé que el critica, i absolutament desencertats els elogis que rep de, bàsicament, convergents cecs, que no s'adonen que fan l'idiota. He llegit poques crítiques i pocs elogis dignes de consideració, tot i que segurament la meva crítica tampoc no sigui digna de ser considerada.
O sigui que aquí m'acomiado. Au, adéu.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per rita. 8/04/2004. 04:53 PM
El valors i potser les tradicions de la religió catòlica (i d’altres) son propis en certa manera també del laïcisme ateu (estrictament personal, es clar). Aquell que respecta les creences alienes i practica la bondat o humilitat (que no tenen perquè anar lligades amb esglésies o representants del creador) que "resa" o dialoga amb la seva consciència cada vespre i que mira d’estimar per ser estimat. El consol i la pietat son termes que si bé, molts de nosaltres descobrim amb l’educació cristiana, existeixen gràcies a les persones i son a elles a qui em agrair i correspondre, i en moments de necessitat (com trobar-nos cara a cara amb la mort) son aquestes cares les que ens em de mirar i les que ens han de calmar.
Soc humana quan erro, i tot i que la religió promou el perdó, estableix una culpa moltes vegades injusta que pot destrossar una evolució en llibertat per a les persones. I a mi, això es el que més espanta. Suma-hi la quantitat de gent dolenta que s’ha amagat rere la façana d’una religió. Es injust doncs abraçar-la per la por a la mort, però es ben humà fer-ho... qui ho sap.
Per Albert. 9/04/2004. 08:56 PM
Pretenia comentar-te moltes coses, alguna referent a l'esglèsia, alguna diferent a en Sostres...
Però que vaja, et vaig llegint (quasi a diari) i ja tindré ocasió d'anar-ho dient. De moment i a risc de semblar tòpic... no callis.
Ni criticant (valorant diria jo) en Sostres ni parlant de l'esglèsia catòlica. Moltes coses s'han de dir sobre l'esglèsia, algunes bones, d'altres de dolentes (ser incendiari és només més feina pels bombers) però que s'han de dir.
Llarga vida a la "destabuació" dels temes tabú! O parlar de temes tabú... també seria un tabú?
Tabú en català?
Per cert, bona l'autoentrevista.
Digues la teva