No és res de l'altre món, però jo avui no sabia que era el dia de la mare. Per tant, no li he comprat res. Per sort tinc pare garrepa.
- Li heu comprat res?
- No pas.
- Però perquè no us en recordàveu o perquè no?
- Eh... perquè me'n vaig enrecordar ahir.
I la frase típica que sempre diu i que des de la primera paraula de la conversa ja esperava:
- I voleu contribuir?
Clar, la resposta és forçada, obligada, és hoc. Sigui el que sigui, per no quedar com uns autèntics malparits, hem de contribuir-hi. Com l'impost revolucionari, pots pagar o no, però si no ho fas, atente a las consecuencias.
Llegint per aquí, al bloc del senyor cool, bloc que tot i no agradar-me en absolut llegeixo sovint, he llegit això d'anar contracorrent. Mireu, jo també segueixo la direcció del salmó, però cansa, nois. Cansa. Cansa parlar-ne, cansa viure-la. I n'estic fart.
Em pregunto mil cops per què sóc tan diferent de mons pares. Cony, sóc fill seu, hauria d'assemblar-m'hi més. Però és que jo vull ser una cosa completament diferent de mon pare quan tingui la seva edat. No vull pensar com ell, no vull treballar en res semblant al que treballa, ni comparteixo el seu tarannà ni la seva diguem-ne ideologia política, filosòfica i de tota mena. Només de pensar que puc arribar a convergir ni que sigui mínimament en el seu punt m'esgarrifo. Mai. Odio la seva forma de ser (l'odio). No l'aguanto.
Mon pare és el fracàs personificat. Ma mare també, però amb l'agravant de què ella podria haver sortit del pou on es troba. S'assembla una mica a la caricatura grotesca de la dona que compra a Vés a pastar fang!. És una de tantes ments alienades per la televisió. Només llegeix el diari d'embolicar tonyines "Metro". Les seves ideies polítiques són d'allò més superficial. L'única lectura que consumeix són els best-sellers del moment. No sap parlar català. Tot plegat és signe d'incultura. Però podria haver-ne sortit, si hagués volgut. Per contra, és com mon pare.
Em sento com el personatge de Kafka a "La Condemna": el fill se sent infinitament superior a son pare. Però, i la condemna? Quan cauré per la finestra? Arribarà el dia en què per no estimbar-me al buit hauré d'emigrar. Però em sabria tan de greu...
No voldria per res del món que mons pares es podrissin a cap pensió de jubilats. A cap asil. Voldria conviure amb ells fins que morissin, malgrat ser tan diferents. Voldria comprar el Cel i viure amb ells fins que la mort ens a separés.
Però alhora aquest edèn és un paradís capitalista, i no m'acaba de convèncer. L'edèn de què parlo seria una casa mínimament gran i confortable. És, però, l'única sortida.
Això m'obliga a una ineluctable acceptació de les regles del joc. Però jo sóc incompatible amb ell. Sóc un ésser asocial, mal socialitzat. Aleshores què?
Resumint, l'hauré d'acceptar. Claudicar per no suïcidar-me.
El rebel resignat – 2/05/2004
buahhh........... res
No és res de l'altre món, però jo avui no sabia que era el dia de la mare. Per tant, no li he comprat res. Per sort tinc pare garrepa.
- Li heu comprat res?
- No pas.
- Però perquè no us en recordàveu o perquè no?
- Eh... perquè me'n vaig enrecordar ahir.
I la frase típica que sempre diu i que des de la primera paraula de la conversa ja esperava:
- I voleu contribuir?
Clar, la resposta és forçada, obligada, és hoc. Sigui el que sigui, per no quedar com uns autèntics malparits, hem de contribuir-hi. Com l'impost revolucionari, pots pagar o no, però si no ho fas, atente a las consecuencias.
Llegint per aquí, al bloc del senyor cool, bloc que tot i no agradar-me en absolut llegeixo sovint, he llegit això d'anar contracorrent. Mireu, jo també segueixo la direcció del salmó, però cansa, nois. Cansa. Cansa parlar-ne, cansa viure-la. I n'estic fart.
Em pregunto mil cops per què sóc tan diferent de mons pares. Cony, sóc fill seu, hauria d'assemblar-m'hi més. Però és que jo vull ser una cosa completament diferent de mon pare quan tingui la seva edat. No vull pensar com ell, no vull treballar en res semblant al que treballa, ni comparteixo el seu tarannà ni la seva diguem-ne ideologia política, filosòfica i de tota mena. Només de pensar que puc arribar a convergir ni que sigui mínimament en el seu punt m'esgarrifo. Mai. Odio la seva forma de ser (l'odio). No l'aguanto.
Mon pare és el fracàs personificat. Ma mare també, però amb l'agravant de què ella podria haver sortit del pou on es troba. S'assembla una mica a la caricatura grotesca de la dona que compra a Vés a pastar fang!. És una de tantes ments alienades per la televisió. Només llegeix el diari d'embolicar tonyines "Metro". Les seves ideies polítiques són d'allò més superficial. L'única lectura que consumeix són els best-sellers del moment. No sap parlar català. Tot plegat és signe d'incultura. Però podria haver-ne sortit, si hagués volgut. Per contra, és com mon pare.
Em sento com el personatge de Kafka a "La Condemna": el fill se sent infinitament superior a son pare. Però, i la condemna? Quan cauré per la finestra? Arribarà el dia en què per no estimbar-me al buit hauré d'emigrar. Però em sabria tan de greu...
No voldria per res del món que mons pares es podrissin a cap pensió de jubilats. A cap asil. Voldria conviure amb ells fins que morissin, malgrat ser tan diferents. Voldria comprar el Cel i viure amb ells fins que la mort ens a separés.
Però alhora aquest edèn és un paradís capitalista, i no m'acaba de convèncer. L'edèn de què parlo seria una casa mínimament gran i confortable. És, però, l'única sortida.
Això m'obliga a una ineluctable acceptació de les regles del joc. Però jo sóc incompatible amb ell. Sóc un ésser asocial, mal socialitzat. Aleshores què?
Resumint, l'hauré d'acceptar. Claudicar per no suïcidar-me.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per cogollo. 3/05/2004. 10:12 PM
doncs jo tampoc li vaig regalar res a ma mare ni tampoc m'ho va recriminar. (cony de festes inventades per "el corte inglés", entre altres)
Digues la teva