Ahir es van celebrar les eleccions. Ho dic per si formeu part del 60% d'abstencionistes que pel que es veu ahir no sabien que s'havia d'anar a votar. Treure conclusions a partir d'unes eleccions on només vota el 40% és arriscat, vaja, però amb tot, faré de politòleg (o algo) i ho comentaré una mica.
El pitjor de tot, per mi, és el descens de CiU. Han baixat tant que el PP, quedant-se estancat, l'ha superat. Ara Catalunya té com a primera força el PSOE i com a segona el PP, i semblem ja qualsevol altra comunitat autònoma més. Només a Euskadi es van trencar els esquemes amb la victòria de Galeusca gràcies a un PNB fort. A tota la resta, roig i blau. Trobo que CiU hauria hauria de reflexionar molt profundament sobre què està fent amb el llegat d'en Pujol.
ERC ha doblat resultats, però ha quedat a cinc punts dels resultats en percentatge que va obtindre el catorze de març. Crec que ERC està perdent gas ràpidament, i que la seva trista actuació al Tripartit només està fent guanyar vots al PSC. Fins aquestes eleccions, la majoria de vots que havia anat guanyant Esquerra procedien de sectors descontents de CiU que demanaven més determinació nacionalista. El rumb que ha pres aquest govern anirà en contra dels interessos d'ERC i engreixarà el PSC.
Del PP només comentaré que quan aquí Catalunya presenten un candidat fastigosament espanyolista, milloren els resultats. Ara són segona força gràcies a Alejo Vidal-Quadras i a una llista encapçalada pel fatxa del Mayor Oreja. Si se n'adonen, trauran ràpidament en Piqué i fotran algun dels falangistes que encara volten per aquí.
A nivell espanyol, només es pot dir que el panorama és cada cop més bipartidista i que IU cada cop és més residual. A favor del bipartidisme tenim que el maco de n'Aznar va aconseguir que reduïssin en deu el nombre d'eurodiputats espanyols. Com sempre, el PP tan gilipolles.
A tot Europa, la dreta va tornar a guanyar. Al sud d'Europa va triomfar l'esquerra, i al nord la dreta. A la nova Europa ampliada el desinterès encara va ser més extès que a la resta de països, i la participació no va superar el 30%, un autèntic fracàs. A l'Alemanya, França i Gran Bretanya es va donar el cas del vot de càstig. Schröeder va patir la pitjor derrota del seu partit en tota la seva història per les retallades de l'Estat del benestar alemany. Blair també va veure com el partit laborista perdia a causa suposada de la guerra de l'Iraq, mentre a França es va confirmar la victòria esquerrana de les municipals.
Les institucions europees són com el Fòrum, que ningú no les entén i per això ningú no fa cues ni per comprar entrades ni per anar a votar. El Parlament, el Consell de Ministres, la Comissió, són institucions que la majoria no sap què són ni per què serveixen. No saben com poden influir a la seva vida, no saben què fan els eurodiputats. Per no saber, no saben ni què és Europa ni cap a on va. Europa s'ha d'explicar molt millor als ciutadans, perquè això només condueix a l'abstenció.
Com veig que ningú vol comentar la meva meravellosa anàlisi, me la comento jo.
I és que ho sap tothom i ja és profecia: ERC i CiU han de deixar de barallar-se d'una puta vegada. Molta gent ho diu, ja, i espero que en prenguin nota els manaires d'ambdós partits.
Primer les dones i els nens
Com en qualsevol emergència: que és el que té en aquests moments Convergència i Unió. No crec que les eleccions europees serveixin per treure conclusions de res, i més amb un participació tan ridícula. Al capdavall Artur Mas va guanyar les eleccions nacionals no fa pas tants mesos. Tot i això, que crec honestament que és veritat, hi ha coses que són certes de la mateixa manera. A veure: per quin motiu havia d'anar un convergent a votar? És veritat que les circumstàncies polítiques no ajudaven gaire, però i el candidat? Qui pot canviar preferir votar Guardans a menjar-se un gelat passejant per la platja quan cau el sol? Més coses: el PSOE de Catalunya ha escombrat (és la primera vegada que Raimon Obiols guanya alguna cosa), i per tant podem dir que qui capitalitza el tripartit és el partit de Zapatero. Esquerra, que havia de cruspir-se el PSOE i de convertir-se en el referent d?esquerres català, haurà de tornar a fer els números: al govern no compta per a res i a les urnes encara menys. El tercer drama és que el PP, encara que per poc, va ser ahir el segon partit més votat, la qual cosa provincialitza Catalunya a la manera de Múrcia: bipartidisme, i vots residuals per a les agrupacions autòctones. Quina és la lliçó, doncs? Que quan hi ha guerra civil guanyen els espanyols. De qui és culpa? Doncs mirin, segurament de tots. De tots els qui estimem aquest país i que ens hem passat molt de temps -massa- barallant-nos i deixant que la guineu vingués a beure?s la sang de la baralla. Carod no va ser el primer a llençar la pedra: el tradicional menyspreu de Pujol a ERC tampoc no hem d?oblidar-lo. Alguna cosa haurem de fer. Naturalment, en unes eleccions nacionals aquests no serien els resultats, però aquest primer avís ha de servir de reflexió: després de les baralles i dels insults i de l?odi fraternal (assumeixo la part que en tot això em toca) Convergència ha tancat un cicle electoral pèssim (si descomptem la victòria d?Artur Mas) i en aquestes europees Esquerra ha tornat als resultats de quan no era ningú ni valia per a res. I si comencem a deixar de fer l?imbècil?
És el primer cop que veig a en Sostres fent autocrítica d'aquesta manera. Acceptant que ERC no va ser el primer que llençà la pedra i reconeixent que CiU i Pujol tenen molta culpa dels pals que s'ha endut Esquerra. I afirmant sense embuts que el que cal a Catalunya és que deixin de barallar-se, adreçant-se tant a CiU com a ERC. I això que ell és el primer que ha estat criticant Esquerra molts cops per mer esport.
Eleccions – 14/06/2004
Ahir es van celebrar les eleccions. Ho dic per si formeu part del 60% d'abstencionistes que pel que es veu ahir no sabien que s'havia d'anar a votar. Treure conclusions a partir d'unes eleccions on només vota el 40% és arriscat, vaja, però amb tot, faré de politòleg (o algo) i ho comentaré una mica.
El pitjor de tot, per mi, és el descens de CiU. Han baixat tant que el PP, quedant-se estancat, l'ha superat. Ara Catalunya té com a primera força el PSOE i com a segona el PP, i semblem ja qualsevol altra comunitat autònoma més. Només a Euskadi es van trencar els esquemes amb la victòria de Galeusca gràcies a un PNB fort. A tota la resta, roig i blau. Trobo que CiU hauria hauria de reflexionar molt profundament sobre què està fent amb el llegat d'en Pujol.
ERC ha doblat resultats, però ha quedat a cinc punts dels resultats en percentatge que va obtindre el catorze de març. Crec que ERC està perdent gas ràpidament, i que la seva trista actuació al Tripartit només està fent guanyar vots al PSC. Fins aquestes eleccions, la majoria de vots que havia anat guanyant Esquerra procedien de sectors descontents de CiU que demanaven més determinació nacionalista. El rumb que ha pres aquest govern anirà en contra dels interessos d'ERC i engreixarà el PSC.
Del PP només comentaré que quan aquí Catalunya presenten un candidat fastigosament espanyolista, milloren els resultats. Ara són segona força gràcies a Alejo Vidal-Quadras i a una llista encapçalada pel fatxa del Mayor Oreja. Si se n'adonen, trauran ràpidament en Piqué i fotran algun dels falangistes que encara volten per aquí.
A nivell espanyol, només es pot dir que el panorama és cada cop més bipartidista i que IU cada cop és més residual. A favor del bipartidisme tenim que el maco de n'Aznar va aconseguir que reduïssin en deu el nombre d'eurodiputats espanyols. Com sempre, el PP tan gilipolles.
A tot Europa, la dreta va tornar a guanyar. Al sud d'Europa va triomfar l'esquerra, i al nord la dreta. A la nova Europa ampliada el desinterès encara va ser més extès que a la resta de països, i la participació no va superar el 30%, un autèntic fracàs. A l'Alemanya, França i Gran Bretanya es va donar el cas del vot de càstig. Schröeder va patir la pitjor derrota del seu partit en tota la seva història per les retallades de l'Estat del benestar alemany. Blair també va veure com el partit laborista perdia a causa suposada de la guerra de l'Iraq, mentre a França es va confirmar la victòria esquerrana de les municipals.
Les institucions europees són com el Fòrum, que ningú no les entén i per això ningú no fa cues ni per comprar entrades ni per anar a votar. El Parlament, el Consell de Ministres, la Comissió, són institucions que la majoria no sap què són ni per què serveixen. No saben com poden influir a la seva vida, no saben què fan els eurodiputats. Per no saber, no saben ni què és Europa ni cap a on va. Europa s'ha d'explicar molt millor als ciutadans, perquè això només condueix a l'abstenció.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per garusi. 14/06/2004. 10:15 PM
Com veig que ningú vol comentar la meva meravellosa anàlisi, me la comento jo.
I és que ho sap tothom i ja és profecia: ERC i CiU han de deixar de barallar-se d'una puta vegada. Molta gent ho diu, ja, i espero que en prenguin nota els manaires d'ambdós partits.
És el primer cop que veig a en Sostres fent autocrítica d'aquesta manera. Acceptant que ERC no va ser el primer que llençà la pedra i reconeixent que CiU i Pujol tenen molta culpa dels pals que s'ha endut Esquerra. I afirmant sense embuts que el que cal a Catalunya és que deixin de barallar-se, adreçant-se tant a CiU com a ERC. I això que ell és el primer que ha estat criticant Esquerra molts cops per mer esport.
Per RoGGeR. 15/06/2004. 01:21 AM
Estic amb tú, crec que han de deixar les seves divergencies i anar a un front comú pels interessos de Catalunya.
Per fer alguna cosa, primer cal que també estiguem "units" a casa nostre.
Digues la teva