L'ordinador està fent el ruc... El ventilador no funciona i fot una pudor de socarrim fastigosa. A més, la Zonalliure té encara més problemes: afegint-s'hi al tema del MT, ara un hacker s'ha colat al servidor.
Canviant completament de tema, després de l'sprint final, ahir vaig aconseguir acabar el Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Era el primer cop que llegia alguna cosa d'ell, car si he llegit algun article seu de La Vanguardia no me'n recordo. Jo m'havia proposat, per aquest estiu, llegir només llibres d'autors morts. Malgrat tot, amb en Porcel he fet una excepció, i ara llegiré només llibres que s'hagin publicat fa deu anys o més.
La novel·la, un totxo gruixudet, el cabron, només té un capítol, i de començament a final es tracta del soliloqui del protagonista, un tal Hèlios, exdiputat de CiU i mallorquí, de classe baixa, egoista, sexualment molt actiu, però sobretot, un malparit sense escrúpols. El llibre comença i gairebé acaba a un restaurant de plats combinats fastigós, on es troba la Lola, una amant que feia molts anys que no veia. A partir d'aquell moment fa un repàs per tota la seva vida: les dones que hi han passat, totes les coses que ha fet i la justificació de perquè ho ha fet així. De per què és un desgraciat.
Està prou bé, tot i que se m'ha fet una miga feixuc. En Porcel té un domini de la llengua extraordinari, això és innegable, des del seu amplíssim ventall lèxic (amb una capacitat impresionant per crear nous mots, i farcit de dialectalismes mallorquins) fins a la manera d'explicar la història. Sense seguir un ordre temporal gens lineal, va presentant els successos del protagonista quan li convé, recolzant-se en ells més endavant.
Bé, jo no sóc cap lletraferit, sóc incapaç de fer una crítica mínimament bona de cap llibre. Acabaré dient que m'ha agradat bastant, però no és dels millors que recordo. Més que de la història, que està bé però tampoc no mata, em quedo amb la seva forma d'escriure, que m'ha semblat excel·lent. La història, tanmateix, és una mena de crítica cínica i exagerada de la Catalunya tardofranquista i de la de transició de la que no es salva ningú: ni tan sols ell. Tots els grups, clandestins o no, són tots plegats com un estol de peixos morts. Segurament, més enllà d'aquesta crítica, vol reflexionar sobre la condició humana en general.
Però bé, si voleu tindre una opinió millor, és preferible que el llegiu vosaltres mateixos. En cinc dies, sense apretar gaire, el teniu enllestit.
En Porcel – 8/07/2004
L'ordinador està fent el ruc... El ventilador no funciona i fot una pudor de socarrim fastigosa. A més, la Zonalliure té encara més problemes: afegint-s'hi al tema del MT, ara un hacker s'ha colat al servidor.
Canviant completament de tema, després de l'sprint final, ahir vaig aconseguir acabar el Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Era el primer cop que llegia alguna cosa d'ell, car si he llegit algun article seu de La Vanguardia no me'n recordo. Jo m'havia proposat, per aquest estiu, llegir només llibres d'autors morts. Malgrat tot, amb en Porcel he fet una excepció, i ara llegiré només llibres que s'hagin publicat fa deu anys o més.
La novel·la, un totxo gruixudet, el cabron, només té un capítol, i de començament a final es tracta del soliloqui del protagonista, un tal Hèlios, exdiputat de CiU i mallorquí, de classe baixa, egoista, sexualment molt actiu, però sobretot, un malparit sense escrúpols. El llibre comença i gairebé acaba a un restaurant de plats combinats fastigós, on es troba la Lola, una amant que feia molts anys que no veia. A partir d'aquell moment fa un repàs per tota la seva vida: les dones que hi han passat, totes les coses que ha fet i la justificació de perquè ho ha fet així. De per què és un desgraciat.
Està prou bé, tot i que se m'ha fet una miga feixuc. En Porcel té un domini de la llengua extraordinari, això és innegable, des del seu amplíssim ventall lèxic (amb una capacitat impresionant per crear nous mots, i farcit de dialectalismes mallorquins) fins a la manera d'explicar la història. Sense seguir un ordre temporal gens lineal, va presentant els successos del protagonista quan li convé, recolzant-se en ells més endavant.
Bé, jo no sóc cap lletraferit, sóc incapaç de fer una crítica mínimament bona de cap llibre. Acabaré dient que m'ha agradat bastant, però no és dels millors que recordo. Més que de la història, que està bé però tampoc no mata, em quedo amb la seva forma d'escriure, que m'ha semblat excel·lent. La història, tanmateix, és una mena de crítica cínica i exagerada de la Catalunya tardofranquista i de la de transició de la que no es salva ningú: ni tan sols ell. Tots els grups, clandestins o no, són tots plegats com un estol de peixos morts. Segurament, més enllà d'aquesta crítica, vol reflexionar sobre la condició humana en general.
Però bé, si voleu tindre una opinió millor, és preferible que el llegiu vosaltres mateixos. En cinc dies, sense apretar gaire, el teniu enllestit.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva