Un calorós dissabte de juny un hom sortí del seu poble cercant el paradís perdut: un indret on tothom parlés el seu idioma, anés de bon rotllo i pogués gaudir de la natura, amb la remor dels ocells i el rierol i l'ombra dels faigs.
Creí que sería la siudá de la suerte porque regalaban coco', pero estaba profundamente equivocado (El Mariachi)
Avís per si algú pensa anar a l'Acampada Jove per primer cop l'any vinent: abans de fer tota la pujada cap a la Zona d'Acampada aneu a agafar les vostres acreditacions vora la plaça de la sabata, o us exposeu a perdre gairebé una hora miserablement.
Un cop sigueu a dins, si heu quedat amb algú, assegureu-vos que el lloc on quedeu sigui perfectament conegut per tothom. Una font perduda per allà dalt no és el millor lloc. Us exposeu a perdre una altra hora.
Hom, d'entrada, comprova que aquell bell lloc que imaginava no és ni de bon tros l'edèn somniat. Hom ha de sofrir els estirabots d'acampats massa beguts, ha d'anar amb vint ulls per no ensopegar amb la immundícia que curulla el terra i caramulla l'innocent rierol. L'única remor que hom sent són els brams dels embriacs; hom pot gaudir de la natura si dirigeix la mirada o marxa cap els llocs no infestats. A l'aire només ensuma suor, deixalles, tabac i petes.
En Josep, exhibint triomfalment la seva doble identificació (pulsera i acreditació), ja dins la Zona d'Acampada, traba coneixement amb dos nanos de La Comarca. L'Acampada per relacionar-se va molt bé, però clar, en Josep té uns límits molt delimitats (merda de frase), i acaba sempre per escoltar el típic "en Tal és algú que no parla gens, menys encara que el Josep aquest". Doncs collons, si encara parla menys, deu ser mut, perquè el Josep aquest feia estona que no badava boca.
Però abans d'arribar a aquell punt, a les set (bé, a les vuit...) anàrem les tres noies i jo, sense els altres dos de La Comarca, a treballar a la barra del concert. No sé, deu ser potser el que més em va agradar de l'Acampada. La gent borratxa no té vergonya, i és capaç de despullar-se completament per un cubata (sí, de franc, però les rialles eren inpagables). Un tal Bartomeu i un altre, de Sant Hilari o rodalies, van pensar que jo era el pardillo amb qui podrien beure gratis tota la nit. Bé, gratis no, simplement els feia rebaixa, perquè m'amenitzaven la nit. El tercer cop que van vindre vaig passar d'ells completament.
Des de les barres es veien perfectament tots els concerts. El primer fou el d'en Lluís Llach. Bé, va estar bé, cantà com sempre, interpretà l'Estaca, On vas i fragments d'Ítaca, a banda de poemes d'en Papasseit i Martí i Pol. Atenent el marc on es trobava, crec que hauria d'haver cantat les més combatives, per no ensopir massa el personal a primera hora.
En fi, després actuà una rastellera de grups, com Orishas, que no m'agrada (gaire), i Skatalities, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Segons una de les noies, estaren molt bé i tal. Jo no hi parava massa atenció, la veritat.
A les dues de la matinada, després de sis hores a la barra atipant-me de cervesa com un lladre i amb un porillo meu i unes quantes calades del d'un paio que s'emportà una birra de franc, anava bastant marejat. Aquells grups retrunyien al meu cervell; és cert que estan bé, però el meu estat físic no acompanyava.
Mentre el cap em ballava, un dels dos nois de La Comarca es barallà per error amb un Skin. Resultat: perdé les cucales. Devien ser entre les dues i les tres de la matinada del fatídic divuit de juliol. No prengué cap mal, però des d'aleshores la seva visió fou boirosa.
Una estona més tard, assegudets enmig del camp de futbol, mentre cantava La Gossa Sorda, una bossa blanca que tenia al costat meu s'esvaní. La busquí, la cerquí, però no la trobí, m'aixequí i una de les companyes digué: "Josep, on és la bossa?". Jo ni puta ideia, el cas és que buscant per les rodalies la trobàrem sense la càmera de fotos d'una altra d'elles. Afortunadament, no robaren una samarreta dels Obrint Pas que ella acabava de comprar i que, tot sigui dit, resulta que li queda massa estreta.
Tot xino-xano, cap allò de quarts de sis, tornàrem a la Zona d'Acampada, on xerràrem una hora sobre banalitats que encara m'ensopiren més, o sigui que quan entràrem a la tenda dels de La Comarca m'adormí ràpidament. Avís: fa fred per les nits a Arbúcies. No dormiu amb màniga curta i amb el sac a una altra tenda, perquè passareu fred i no tindreu un son agradable.
Dues hores després, sent optimistes, ens llevàrem. El fat, la providència o la tragèdia tornà a sotraquejar el nostre tortuós dia. Una d'elles anà al lavabo amb una ronyonera amb més de cent euros i la documentació, entre d'altres coses. Quan tornà a la tenda, i després d'uns ressacosos minuts, s'adonà del seu descuit i sortí com llamp per mirar de recuperar-la. Malauradament, ja no hi era a temps.
La infructuosa recerca dels diners perduts ens alentí els treballs de desmuntatge de la tenda i recollida d'andròmines. Havíem de pujar a l'autobús a les deu, però a un quart de dotze arribàrem. Després de perdre cucales, càmera, diners i documentació, ara tocava l'autocar. Després de moure fils, telefonar i bla bla, aconseguírem pujar gratis (ens volien tornar a fer pagar!) a un altre autocar.
A Berga visitàrem el Pi de les Tres Branques. És un arbre monumental (literalment), amb molta història. Coincidírem amb els Maulets, que venien del Rebrot. Bé, són bona gent però una mica emprenyadors. El tercer diumenge de juliol de cada any (ahir) se celebra l'Aplec del Pi.
A la tornada tingué lloc el darrer cataclisme del dia. Érem ja a Barcelona. Baixàrem a Plaça Universitat. Algú que pujà a Arbúcies i deixà l'equipatge a l'autocar, no tornà a pujar a Berga, la qual cosa vol dir que sobraven motxilles al portaequipatges. Això no ens afectaria si la noia que perdé els diners no hagués agafat una motxilla blanca que no era nostra. Una de les altres noies tenia una motxilla blanca, i ella pensà que li feia un favor, però només aconseguí que ens veiéssim enmig de Barcelona amb equipatge de ningú. Doncs res, després de trucar i riure i fer l'imbècil, anàrem a la comissaria de policia a deixar-la a objectes perduts.
El dia divuit de juliol és un dia malastruc. Ahir només patim desgràcies i fa uns anys aquell fill de puta muntà un cop d'Estat. Visca!
Les dues motxilles que sobraven no eren d'unes noies que es van quedar a Berga perquè volguessin... us les vau deixar al Pi de les tres branques, les vam recollir amb l'autocar de Maulets i així van arribar a BCN. Qu no passeu llista per si hi és tothom abans de marxar o què?
Arbúcies I – 19/07/2004
Creí que sería la siudá de la suerte porque regalaban coco', pero estaba profundamente equivocado (El Mariachi)
Avís per si algú pensa anar a l'Acampada Jove per primer cop l'any vinent: abans de fer tota la pujada cap a la Zona d'Acampada aneu a agafar les vostres acreditacions vora la plaça de la sabata, o us exposeu a perdre gairebé una hora miserablement.
Un cop sigueu a dins, si heu quedat amb algú, assegureu-vos que el lloc on quedeu sigui perfectament conegut per tothom. Una font perduda per allà dalt no és el millor lloc. Us exposeu a perdre una altra hora.
Hom, d'entrada, comprova que aquell bell lloc que imaginava no és ni de bon tros l'edèn somniat. Hom ha de sofrir els estirabots d'acampats massa beguts, ha d'anar amb vint ulls per no ensopegar amb la immundícia que curulla el terra i caramulla l'innocent rierol. L'única remor que hom sent són els brams dels embriacs; hom pot gaudir de la natura si dirigeix la mirada o marxa cap els llocs no infestats. A l'aire només ensuma suor, deixalles, tabac i petes.
En Josep, exhibint triomfalment la seva doble identificació (pulsera i acreditació), ja dins la Zona d'Acampada, traba coneixement amb dos nanos de La Comarca. L'Acampada per relacionar-se va molt bé, però clar, en Josep té uns límits molt delimitats (merda de frase), i acaba sempre per escoltar el típic "en Tal és algú que no parla gens, menys encara que el Josep aquest". Doncs collons, si encara parla menys, deu ser mut, perquè el Josep aquest feia estona que no badava boca.
Però abans d'arribar a aquell punt, a les set (bé, a les vuit...) anàrem les tres noies i jo, sense els altres dos de La Comarca, a treballar a la barra del concert. No sé, deu ser potser el que més em va agradar de l'Acampada. La gent borratxa no té vergonya, i és capaç de despullar-se completament per un cubata (sí, de franc, però les rialles eren inpagables). Un tal Bartomeu i un altre, de Sant Hilari o rodalies, van pensar que jo era el pardillo amb qui podrien beure gratis tota la nit. Bé, gratis no, simplement els feia rebaixa, perquè m'amenitzaven la nit. El tercer cop que van vindre vaig passar d'ells completament.
Des de les barres es veien perfectament tots els concerts. El primer fou el d'en Lluís Llach. Bé, va estar bé, cantà com sempre, interpretà l'Estaca, On vas i fragments d'Ítaca, a banda de poemes d'en Papasseit i Martí i Pol. Atenent el marc on es trobava, crec que hauria d'haver cantat les més combatives, per no ensopir massa el personal a primera hora.
En fi, després actuà una rastellera de grups, com Orishas, que no m'agrada (gaire), i Skatalities, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Segons una de les noies, estaren molt bé i tal. Jo no hi parava massa atenció, la veritat.
A les dues de la matinada, després de sis hores a la barra atipant-me de cervesa com un lladre i amb un porillo meu i unes quantes calades del d'un paio que s'emportà una birra de franc, anava bastant marejat. Aquells grups retrunyien al meu cervell; és cert que estan bé, però el meu estat físic no acompanyava.
Mentre el cap em ballava, un dels dos nois de La Comarca es barallà per error amb un Skin. Resultat: perdé les cucales. Devien ser entre les dues i les tres de la matinada del fatídic divuit de juliol. No prengué cap mal, però des d'aleshores la seva visió fou boirosa.
Una estona més tard, assegudets enmig del camp de futbol, mentre cantava La Gossa Sorda, una bossa blanca que tenia al costat meu s'esvaní. La busquí, la cerquí, però no la trobí, m'aixequí i una de les companyes digué: "Josep, on és la bossa?". Jo ni puta ideia, el cas és que buscant per les rodalies la trobàrem sense la càmera de fotos d'una altra d'elles. Afortunadament, no robaren una samarreta dels Obrint Pas que ella acabava de comprar i que, tot sigui dit, resulta que li queda massa estreta.
Tot xino-xano, cap allò de quarts de sis, tornàrem a la Zona d'Acampada, on xerràrem una hora sobre banalitats que encara m'ensopiren més, o sigui que quan entràrem a la tenda dels de La Comarca m'adormí ràpidament. Avís: fa fred per les nits a Arbúcies. No dormiu amb màniga curta i amb el sac a una altra tenda, perquè passareu fred i no tindreu un son agradable.
Dues hores després, sent optimistes, ens llevàrem. El fat, la providència o la tragèdia tornà a sotraquejar el nostre tortuós dia. Una d'elles anà al lavabo amb una ronyonera amb més de cent euros i la documentació, entre d'altres coses. Quan tornà a la tenda, i després d'uns ressacosos minuts, s'adonà del seu descuit i sortí com llamp per mirar de recuperar-la. Malauradament, ja no hi era a temps.
La infructuosa recerca dels diners perduts ens alentí els treballs de desmuntatge de la tenda i recollida d'andròmines. Havíem de pujar a l'autobús a les deu, però a un quart de dotze arribàrem. Després de perdre cucales, càmera, diners i documentació, ara tocava l'autocar. Després de moure fils, telefonar i bla bla, aconseguírem pujar gratis (ens volien tornar a fer pagar!) a un altre autocar.
A Berga visitàrem el Pi de les Tres Branques. És un arbre monumental (literalment), amb molta història. Coincidírem amb els Maulets, que venien del Rebrot. Bé, són bona gent però una mica emprenyadors. El tercer diumenge de juliol de cada any (ahir) se celebra l'Aplec del Pi.
A la tornada tingué lloc el darrer cataclisme del dia. Érem ja a Barcelona. Baixàrem a Plaça Universitat. Algú que pujà a Arbúcies i deixà l'equipatge a l'autocar, no tornà a pujar a Berga, la qual cosa vol dir que sobraven motxilles al portaequipatges. Això no ens afectaria si la noia que perdé els diners no hagués agafat una motxilla blanca que no era nostra. Una de les altres noies tenia una motxilla blanca, i ella pensà que li feia un favor, però només aconseguí que ens veiéssim enmig de Barcelona amb equipatge de ningú. Doncs res, després de trucar i riure i fer l'imbècil, anàrem a la comissaria de policia a deixar-la a objectes perduts.
El dia divuit de juliol és un dia malastruc. Ahir només patim desgràcies i fa uns anys aquell fill de puta muntà un cop d'Estat. Visca!
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Arnauh. 19/07/2004. 05:29 PM
Cap de setmana mogudet veig...
Com diu la Dorothy..."en ningun lugar como en casa".
Ah, somriu, dema pot ser pitjor. Murphy viu!
Per Niqmad. 5/08/2004. 10:42 PM
Les dues motxilles que sobraven no eren d'unes noies que es van quedar a Berga perquè volguessin... us les vau deixar al Pi de les tres branques, les vam recollir amb l'autocar de Maulets i així van arribar a BCN. Qu no passeu llista per si hi és tothom abans de marxar o què?
Digues la teva