L'altre dia el Barça va guanyar el Gamper. El tros de senyera va recordar-me la banderassa rojigualda de la plaça Colom a Madrid. I és que els catalans som tan imbècils com ells: hem aconseguit que la senyera sigui rècord Guiness; ara podrem exclamar orgullosos que ens trobem a l'alçada d'aquell home que es cruspeix cinc-centes cuques per minut. Diuen que les quatre barres gegants recorreran totes les festes majors dels pobles que ho requestin. Això és fer país. Si això mateix ho hagueren fet els nord-americans, o el Reial Madrid, a casa nostra haguéssim rigut de valent, encara ens en fotríem.
Bé, ho reconec, em va arribar a emocionar veure la senyera, tan grossa ella, ocultant tota la gespa del Camp Nou. Àdhuc em va sapiguer greu que no fos una estelada. Però, amb el cap fred, allò és una patriotada al més pur estil nord-americà. És gairebé com dir: som els millors i per això tenim la major bandera. És estar, com si diguéssim, obsedit per la pàtria, projectar els desitjos de grandesa en un tros (enorme) de tela i, alhora, atorgar al patriotisme la primacia sobre tota la resta de sentiments o valors. Vaja, com dir que Catalunya per damunt de tot.
Jo he arborat molts cops l'estelada. A totes les manis contra la guerra, cada Onze de Setembre, als partits de Catalunya, i moltes altres vegades, l'he portada ben alta. Potser em contradic, però una cosa és una reivindicació puntual, i una d'altra és plantar una senyera mastodòntica a un mer partit de futbol. No ho negaré, potser l'anomenat fet nacional supedita altres afers que haurien de ser més importants per mi. El que sé del cert és que ni de bon tros és el més important a la meva vida.
Primera persona que conec que s'adona que el patriotisme extremista americà es troba aquí mateix. No som menys feixistes que ells.
salut
Per Juanmita. 29/08/2004. 3h43
Mira, primer de tot, em sembla ridícul que una senyera es manipuli amb caire patriòtic en un estadi. El mateix penso, que una persona per posar-se la samarreta d'una selecció de futbol nacional cregui que això és ser nacionalista. L'esportització de la política és una de les coses que més em foten.
I tal com dius, l'embanderament furiós tal com fan als EE.UU. és en part perillós. No ens hem de sentir orgull de la grandesa, sinó per la qualitat, i pel sentiment de defensa envers Catalunya.
Com sempre, no sóc clar, però s'entén!
Per Joan. 4/09/2004. 2h56
Per què tants complexos amb els nostres símbols ? Quin problema hi havia amb la bandera de Madrid ? A mi em semblava la mar de bé ... Els espanyols la espanyola, els catalans la catalana, els argentins la --------- (molt bé !!!). Els símbols són això: símbols. I prou. No cal donar-hi tanta trascendència. Jo he estat un 4 de Juliol a Nova York i també un 14 de Juliol a França, i ells no s'avergonyeixen de mostrar els seus símbols, per què ho haurien de fer ? Feixisme ? De què ? Símbols d'una realitat. I prou. Les societats (o pobles o nacions o països o estats o comunitats nacionals o ...) tenen símbols que els representen. Per què se n'han d'amagar ? Una curiositat: als pubs irlandesos quan han de tancar, la gent s'aixeca i tothom (tothom:pijos, hippies, jaios, joves, ...)canta l'himne irlandès dempeus. I marxen. I es queden tant amples. I jo em vaig quedar de pedra. Vaig pensar: el dia que siguem independents ens n'adonarem que Catalunya és de les nacions MENYS nacionalistes del món.
Joan, un que passa sovint per aquí.
Per Garusi. 4/09/2004. 9h31
Joan, el patriotisme nord-americà i també el francès em semblen totalment estúpids. El francès encara ens toca de més a prop, per la Catalunya Nord. Jo no puc sofrir les desfilades militars durant les diades nacionals; no puc sofrir les banderes enormes; no puc sofrir la gent obsedida per la pàtria.
El cas de Catalunya és diferent, perquè no tenim Estat. Això dóna més legitimitat al fet d'exhibir banderes i tal. Fins i tot, quan jo en porto, una part de mi em diu que això és una pallassada. Per a mi, l'única finalitat del nacionalisme és aconseguir un grau acceptable d'autogovern: independència, estat lliure associat o, fins i tot, un federalisme molt descentralitzat. Quan hi arribem encara m'estimaré el meu país, però la cosa serà molt diferent.
El cas d'Irlanda deu ser especial, per tot el que va haver de suportar sota el jou britànic una pila de segles.
Quan convé seguem cadenes – 28/08/2004
L'altre dia el Barça va guanyar el Gamper. El tros de senyera va recordar-me la banderassa rojigualda de la plaça Colom a Madrid. I és que els catalans som tan imbècils com ells: hem aconseguit que la senyera sigui rècord Guiness; ara podrem exclamar orgullosos que ens trobem a l'alçada d'aquell home que es cruspeix cinc-centes cuques per minut. Diuen que les quatre barres gegants recorreran totes les festes majors dels pobles que ho requestin. Això és fer país. Si això mateix ho hagueren fet els nord-americans, o el Reial Madrid, a casa nostra haguéssim rigut de valent, encara ens en fotríem.
Bé, ho reconec, em va arribar a emocionar veure la senyera, tan grossa ella, ocultant tota la gespa del Camp Nou. Àdhuc em va sapiguer greu que no fos una estelada. Però, amb el cap fred, allò és una patriotada al més pur estil nord-americà. És gairebé com dir: som els millors i per això tenim la major bandera. És estar, com si diguéssim, obsedit per la pàtria, projectar els desitjos de grandesa en un tros (enorme) de tela i, alhora, atorgar al patriotisme la primacia sobre tota la resta de sentiments o valors. Vaja, com dir que Catalunya per damunt de tot.
Jo he arborat molts cops l'estelada. A totes les manis contra la guerra, cada Onze de Setembre, als partits de Catalunya, i moltes altres vegades, l'he portada ben alta. Potser em contradic, però una cosa és una reivindicació puntual, i una d'altra és plantar una senyera mastodòntica a un mer partit de futbol. No ho negaré, potser l'anomenat fet nacional supedita altres afers que haurien de ser més importants per mi. El que sé del cert és que ni de bon tros és el més important a la meva vida.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per PaRaP. 29/08/2004. 0h10
Primera persona que conec que s'adona que el patriotisme extremista americà es troba aquí mateix. No som menys feixistes que ells.
salut
Per Juanmita. 29/08/2004. 3h43
Mira, primer de tot, em sembla ridícul que una senyera es manipuli amb caire patriòtic en un estadi. El mateix penso, que una persona per posar-se la samarreta d'una selecció de futbol nacional cregui que això és ser nacionalista. L'esportització de la política és una de les coses que més em foten.
I tal com dius, l'embanderament furiós tal com fan als EE.UU. és en part perillós. No ens hem de sentir orgull de la grandesa, sinó per la qualitat, i pel sentiment de defensa envers Catalunya.
Com sempre, no sóc clar, però s'entén!
Per Joan. 4/09/2004. 2h56
Per què tants complexos amb els nostres símbols ? Quin problema hi havia amb la bandera de Madrid ? A mi em semblava la mar de bé ... Els espanyols la espanyola, els catalans la catalana, els argentins la --------- (molt bé !!!). Els símbols són això: símbols. I prou. No cal donar-hi tanta trascendència. Jo he estat un 4 de Juliol a Nova York i també un 14 de Juliol a França, i ells no s'avergonyeixen de mostrar els seus símbols, per què ho haurien de fer ? Feixisme ? De què ? Símbols d'una realitat. I prou. Les societats (o pobles o nacions o països o estats o comunitats nacionals o ...) tenen símbols que els representen. Per què se n'han d'amagar ? Una curiositat: als pubs irlandesos quan han de tancar, la gent s'aixeca i tothom (tothom:pijos, hippies, jaios, joves, ...)canta l'himne irlandès dempeus. I marxen. I es queden tant amples. I jo em vaig quedar de pedra. Vaig pensar: el dia que siguem independents ens n'adonarem que Catalunya és de les nacions MENYS nacionalistes del món.
Joan, un que passa sovint per aquí.
Per Garusi. 4/09/2004. 9h31
Joan, el patriotisme nord-americà i també el francès em semblen totalment estúpids. El francès encara ens toca de més a prop, per la Catalunya Nord. Jo no puc sofrir les desfilades militars durant les diades nacionals; no puc sofrir les banderes enormes; no puc sofrir la gent obsedida per la pàtria.
El cas de Catalunya és diferent, perquè no tenim Estat. Això dóna més legitimitat al fet d'exhibir banderes i tal. Fins i tot, quan jo en porto, una part de mi em diu que això és una pallassada. Per a mi, l'única finalitat del nacionalisme és aconseguir un grau acceptable d'autogovern: independència, estat lliure associat o, fins i tot, un federalisme molt descentralitzat. Quan hi arribem encara m'estimaré el meu país, però la cosa serà molt diferent.
El cas d'Irlanda deu ser especial, per tot el que va haver de suportar sota el jou britànic una pila de segles.
Digues la teva