Tinc la impressió que la lluna de mel Madrid-Barcelona s'ha acabat i que ara comença el procés de muntar el piset; és el moment que la muller s'assabenta que pot administrar les despeses domèstiques, però retent comptes al marit, i que el sopar ha d'estar servit quan ell arribi a casa. Tenim Maragall enfadat perquè el govern espanyol ha fet dues còpies idèntiques de la Constitució europea, una diu que en valencià i l'altra en català, i això no té cap ni peus. Tenim María Teresa Fernández de la Vega demanant a les autonomies casos com el del Companys, perquè no es trenqui el confortable sistema de cafè per a tothom. Doncs no senyora: casos com el de Companys no n'hi ha cap, ni tan sols a tot Europa. Ningú no ha afusellat un president rere un infamant procés sumaríssim. Tenim que el cas Egunkaria -que, en la nostra ingenuïtat, crèiem solucionat quan l'Espanya profunda va passar a l'oposició-, tot i la manca de proves, continua amb els seus directius processats; hi ha l'afegitó que un dels processats ja ha mort, i així s'ha demostrat que si hi ha guerrers castellans capaços de guanyar batalles després de morts, hi ha els qui no són guerrers ni castellans, sinó periodistes i bascos, que perden batalles després de morts. Per si no volies caldo, una dotzena de tasses: el Consell Superior del Poder Judicial considera inconstitucional que els jutges coneguin el català, malgrat la decisió del Parlament de Catalunya. Un cop més constatem que tenir Parlament i tenir institucions no vol dir tenir sobirania. Podem legislar sobre l'apassionant tema de la ubicació dels fanals a la via pública, però en les coses serioses legislar equival a dir "¿da usted su permiso?", tot picant suaument a la porta del qui mana.
Posant-hi imaginació, que ara per ara és l'únic de què disposem, fem oportunes propostes com la de Bargalló: si Espanya no vol córrer el risc d'un partit d'hoquei amb la selecció catalana, que es retiri de la competició. El sacrifici esportiu és nul, perquè no hi té cap possibilitat, i a sobre s'estalviarien l'esvalot de l'Espanya superprofunda, que aquesta sí que continua governant, amb les seves afilades ungles clavades al cor dels pusil·lànimes. El PSC, però, diu que en aquests casos s'hauria de retirar l'equip amb menys possibilitats, pel bé de l'esport "nacional". Etcètera, que per avui ja he recollit prou rucades i vostès i jo ja n'estem farts.
Ahir escrivia arrauxadament el mateix que avui escriu n'Isabel-Clara Simó a l'Avui. Ella també fa el mateix llistat de greugues,
1. Divisió de la llengua a Europa i la Constitució Europea.
2. Cas Companys i LOAPA;
3. Egunkaria i llibertat d'expressió;
4. Jutges i català. Poder decisori real a Madrid;
5. Seleccions esportives;
que encaixa prou bé amb el meu d'ahir, però molt millor escrit (no per qualitat literària, que no la trobo enlloc, sinó per la correcció que hi empra).
Rucades – 6/11/2004
Tinc la impressió que la lluna de mel Madrid-Barcelona s'ha acabat i que ara comença el procés de muntar el piset; és el moment que la muller s'assabenta que pot administrar les despeses domèstiques, però retent comptes al marit, i que el sopar ha d'estar servit quan ell arribi a casa. Tenim Maragall enfadat perquè el govern espanyol ha fet dues còpies idèntiques de la Constitució europea, una diu que en valencià i l'altra en català, i això no té cap ni peus. Tenim María Teresa Fernández de la Vega demanant a les autonomies casos com el del Companys, perquè no es trenqui el confortable sistema de cafè per a tothom. Doncs no senyora: casos com el de Companys no n'hi ha cap, ni tan sols a tot Europa. Ningú no ha afusellat un president rere un infamant procés sumaríssim. Tenim que el cas Egunkaria -que, en la nostra ingenuïtat, crèiem solucionat quan l'Espanya profunda va passar a l'oposició-, tot i la manca de proves, continua amb els seus directius processats; hi ha l'afegitó que un dels processats ja ha mort, i així s'ha demostrat que si hi ha guerrers castellans capaços de guanyar batalles després de morts, hi ha els qui no són guerrers ni castellans, sinó periodistes i bascos, que perden batalles després de morts. Per si no volies caldo, una dotzena de tasses: el Consell Superior del Poder Judicial considera inconstitucional que els jutges coneguin el català, malgrat la decisió del Parlament de Catalunya. Un cop més constatem que tenir Parlament i tenir institucions no vol dir tenir sobirania. Podem legislar sobre l'apassionant tema de la ubicació dels fanals a la via pública, però en les coses serioses legislar equival a dir "¿da usted su permiso?", tot picant suaument a la porta del qui mana.
Posant-hi imaginació, que ara per ara és l'únic de què disposem, fem oportunes propostes com la de Bargalló: si Espanya no vol córrer el risc d'un partit d'hoquei amb la selecció catalana, que es retiri de la competició. El sacrifici esportiu és nul, perquè no hi té cap possibilitat, i a sobre s'estalviarien l'esvalot de l'Espanya superprofunda, que aquesta sí que continua governant, amb les seves afilades ungles clavades al cor dels pusil·lànimes. El PSC, però, diu que en aquests casos s'hauria de retirar l'equip amb menys possibilitats, pel bé de l'esport "nacional". Etcètera, que per avui ja he recollit prou rucades i vostès i jo ja n'estem farts.
Isabel-Clara Simó. Diari Avui, 6-11-2004
Ahir escrivia arrauxadament el mateix que avui escriu n'Isabel-Clara Simó a l'Avui. Ella també fa el mateix llistat de greugues,
1. Divisió de la llengua a Europa i la Constitució Europea.
2. Cas Companys i LOAPA;
3. Egunkaria i llibertat d'expressió;
4. Jutges i català. Poder decisori real a Madrid;
5. Seleccions esportives;
que encaixa prou bé amb el meu d'ahir, però molt millor escrit (no per qualitat literària, que no la trobo enlloc, sinó per la correcció que hi empra).
Au, vagi bé.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva