Potser m'ho he pres amb massa radicalitat. Existeixen molts motius pels quals una persona pot no saber parlar català i, tanmateix, ésser tan català com jo. Perquè qui és qui atorga el certificat de catalanitat? L'Administració potser, amb el Nivell C? Ésser català és un estat d'esperit, un sentiment de pertinença i amor a Catalunya i els catalans. Evidentment, qui estimi Catalunya s'hi voldrà adaptar i integrar, i per pròpia iniciativa voldrà aprendre català i, en la mesura de les seves possibilitats, formar part activa de la vida cultural, social o política de la societat. I, malgrat la voluntat d'integrar-se, no és condició sine qua non l'afer idiomàtic.
Des de l'Administració es pot obligar a aprendre català, però no es pot obligar a estimar Catalunya. És més, en la mesura que és imposat, l'idioma genera encara més rebuig dins un cert sector dels "catalans" que aquí viuen i treballen. Estic a favor de l'obligació de conèixer el català per a ésser considerat català, com diuen que dirà l'Estatut, però això no farà que es parli més als patis dels col·legis si els castellanoparlants no tenen cap incentiu per esdevenir catalanoparlants.
Afirmar que és català només qui parla català és una simplificació absurda. Sobretot des que sóc a Castellers, però també m'ha passat a la feina i a d'altres àmbits de la vida quotidiana, m'he anat adonant de què es pot ser molt català, àdhuc independentista de cinquanta anys, amb accent andalús. I, si a més, ells no parlen català, potser no és només culpa seva, sinó també de tots vosaltres, catalanoparlants, que tota la vida els hi heu parlat en castellà.
Si parlar català és més aviat un acte volitiu, fem que es trobin bé entre nosaltres i, així, que tinguin veritables motius per estimar Catalunya i el seu idioma.
Com passa sempre i amb qualsevol persona, estic d'acord i en desacord amb el que dius. Deixa'm fixar només en el teu darrer paràgraf.
Parlar català és "un acte volitiu". Totalment d'acord. En conseqüència, els qui no parlen català és perquè, per la raó que sigui, no el volen parlar, no en tenen incentius suficients: no els cal per comunicar-se, els costa aprendre una nova llengua, etc.; fins i tot els catalanoparlants en podem tenir una part de culpa (?). Tot i així, no deixa de ser una opció que continua depenent de la seva voluntat.
"Fem que es trobin bé entre nosaltres". Qui som nosaltres? Els que parlem català -i no dic els que més o menys l'ecrivim-? Aquest "nosaltres" es contraposa a un "ells"? Quina diferència hi ha entre "ells" i "nosaltres"? La qüestió de la llengua?. Hi ha, per tant, diferències notables?
El català no necessita "estimar Catalunya" per ser català, li pot semblar que és un país impresentable. Per què cal estimar Catalunya per ser català?
"Catalunya i el seu idioma". Si partim de la base que l'idioma de Catalunya és el català (el seu, dius, no els seus) hem d'arribar a la conclusió que una persona que pertany a un país que es caracteritza, entre altres coses, per tenir una llengua pròpia, no pot ser, una persona que no coneix aquesta llengua, ja que sinó el concepte de Catalunya no hauria de tenir en compte que li és pròpia una llengua (i només una).
Per últim, dos inicis de debat, anant més enllà del teu darrer paràgraf: el concepte de molt o poc català no l'he acabat d'entendre mai. I aquí si que em temo que entraríem en una valoració perversa de la catalanitat. Pe altra banda, un japonès que viu i treballa a Catalunya durant 10 anys com a directiu de la Sony, per exemple, no deixa de ser un japonès a qui li pot agradar o no viure en el país, de la mateixa manera que un marroquí que treballa a la construcció durant 10 anys potser vol continuar sent un marroquí que tornarà finalment al seu país. S'espera el mateix del primer que del segon.
Ja veus, molt tema de debat. M'agrada un post que em fa escriure un comentari.
Bé, sobre l'acte volitiu, justament el que volia donar a entendre és que hi ha motius pels quals una persona pot no saber parlar català però sentir-se'n. Per exemple, algú que va arribar aquí amb trenta anys i ara en té seixanta, amb un nivell d'estudis molt limitat, pot tenir serioses dificultats per aprendre un altre idioma. Això no treu que pugui sentir-se català. És l'exemple que tenia en ment, però n'hi ha d'altres. Tanmateix, també volia dir que, si realment se sent català, segurament no posarà cap objecció en aprendre'l i parlar-lo. I d'aquest segon grup en conec més que del primer.
En resum, parlar català és un acte volitiu, entesos, però limitat per un seguit de circumstàncies com pot ser el nivell d'estudis, la pròpia capacitat d'aprendre llengües, l'edat, les persones del seu entorn, etc.
Per aquesta raó, el fet de no parlar català no implica no estimar Catalunya ni no sentir-se català, i a l'inrevès.
Quan parlava d'"ells" em referia als qui no se senten catalans, que són molts. Una pista és l'idioma que parlen, esclar, però no és condició sine qua non, com ja he dit.
El més normal és que un català s'estimi Catalunya. Si troba que el país no li agrada, en farà crítica constructiva. I si de debò el detesta, que és possible, forma part d'una minoria i té dos comportaments a seguir, crec jo: o intentar millorar d'alguna forma l'entorn activament o pasiva, o desconnectar i marxar o entaforar-se allà on sigui.
Sobre el que dius tot seguit, em costa molt d'entendre-ho, però et diré que efectivament a Catalunya només hi ha una llengua pròpia, l'altra ha estat importada i imposada.
Sobre el primer debat que apuntes, efectivament jo tampoc no sóc gaire amic d'aquesta terminologia. Què vol dir ser molt o poc català? No ho sé, potser ser més patriota o més nacionalista, jo què sé. Ara bé, ningú no és millor per ser "més o menys" català, això és segur.
Sobre el segon, si rellegeixes podràs comprovar que jo tampoc no penso que viure i treballar a Catalunya faci català ningú automàticament. La condició que crec que s'ha de complir per ser català és més etèria, més metafísica, més psicològica potser. És un sentiment de pertinença a la Nació Catalana o, si més no, a Catalunya.
-Què podria ser el món? (el mon humà)
La suma de voluntats dels seus habitants.
-Què no és el món?
La suma de voluntats dels seus habitants.
-Què és el món?
Un conjunt de voluntats perdudes i/o dirigides
------Què és Catalunya?
-És una llengua part intrínseca dels drets humans?
Què és un ésser humà que no és un animal? Intel•lecte (suposem)
Quina és la obra més genuïna de l’intel•lecte col•lectiu? la llengua, suposo.
------Què és el Català?
------Es respectaran els drets humans dels Catalans al llarg del temps ? (perviurà el català?)
-Què és un Català?: Aquell que s’ha formulat les preguntes anteriors i actua en conseqüència.
PD.: Ho diu un esclau de la feina fart de treballar.
Pero si la verdulera que te las vende no hablase tu idioma, y tú tuvieras la obligación de conocer su lengua, y encima fuese la cosa más normal del mundo, entonces quizá te harías las mismas preguntas que yo.
Lo Valencià – 17/11/2004
Potser m'ho he pres amb massa radicalitat. Existeixen molts motius pels quals una persona pot no saber parlar català i, tanmateix, ésser tan català com jo. Perquè qui és qui atorga el certificat de catalanitat? L'Administració potser, amb el Nivell C? Ésser català és un estat d'esperit, un sentiment de pertinença i amor a Catalunya i els catalans. Evidentment, qui estimi Catalunya s'hi voldrà adaptar i integrar, i per pròpia iniciativa voldrà aprendre català i, en la mesura de les seves possibilitats, formar part activa de la vida cultural, social o política de la societat. I, malgrat la voluntat d'integrar-se, no és condició sine qua non l'afer idiomàtic.
Des de l'Administració es pot obligar a aprendre català, però no es pot obligar a estimar Catalunya. És més, en la mesura que és imposat, l'idioma genera encara més rebuig dins un cert sector dels "catalans" que aquí viuen i treballen. Estic a favor de l'obligació de conèixer el català per a ésser considerat català, com diuen que dirà l'Estatut, però això no farà que es parli més als patis dels col·legis si els castellanoparlants no tenen cap incentiu per esdevenir catalanoparlants.
Afirmar que és català només qui parla català és una simplificació absurda. Sobretot des que sóc a Castellers, però també m'ha passat a la feina i a d'altres àmbits de la vida quotidiana, m'he anat adonant de què es pot ser molt català, àdhuc independentista de cinquanta anys, amb accent andalús. I, si a més, ells no parlen català, potser no és només culpa seva, sinó també de tots vosaltres, catalanoparlants, que tota la vida els hi heu parlat en castellà.
Si parlar català és més aviat un acte volitiu, fem que es trobin bé entre nosaltres i, així, que tinguin veritables motius per estimar Catalunya i el seu idioma.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per pere. 17/11/2004. 06:39 PM
Com passa sempre i amb qualsevol persona, estic d'acord i en desacord amb el que dius. Deixa'm fixar només en el teu darrer paràgraf.
Parlar català és "un acte volitiu". Totalment d'acord. En conseqüència, els qui no parlen català és perquè, per la raó que sigui, no el volen parlar, no en tenen incentius suficients: no els cal per comunicar-se, els costa aprendre una nova llengua, etc.; fins i tot els catalanoparlants en podem tenir una part de culpa (?). Tot i així, no deixa de ser una opció que continua depenent de la seva voluntat.
"Fem que es trobin bé entre nosaltres". Qui som nosaltres? Els que parlem català -i no dic els que més o menys l'ecrivim-? Aquest "nosaltres" es contraposa a un "ells"? Quina diferència hi ha entre "ells" i "nosaltres"? La qüestió de la llengua?. Hi ha, per tant, diferències notables?
El català no necessita "estimar Catalunya" per ser català, li pot semblar que és un país impresentable. Per què cal estimar Catalunya per ser català?
"Catalunya i el seu idioma". Si partim de la base que l'idioma de Catalunya és el català (el seu, dius, no els seus) hem d'arribar a la conclusió que una persona que pertany a un país que es caracteritza, entre altres coses, per tenir una llengua pròpia, no pot ser, una persona que no coneix aquesta llengua, ja que sinó el concepte de Catalunya no hauria de tenir en compte que li és pròpia una llengua (i només una).
Per últim, dos inicis de debat, anant més enllà del teu darrer paràgraf: el concepte de molt o poc català no l'he acabat d'entendre mai. I aquí si que em temo que entraríem en una valoració perversa de la catalanitat. Pe altra banda, un japonès que viu i treballa a Catalunya durant 10 anys com a directiu de la Sony, per exemple, no deixa de ser un japonès a qui li pot agradar o no viure en el país, de la mateixa manera que un marroquí que treballa a la construcció durant 10 anys potser vol continuar sent un marroquí que tornarà finalment al seu país. S'espera el mateix del primer que del segon.
Ja veus, molt tema de debat. M'agrada un post que em fa escriure un comentari.
Per Senkreu. 17/11/2004. 10:06 PM
Bé, sobre l'acte volitiu, justament el que volia donar a entendre és que hi ha motius pels quals una persona pot no saber parlar català però sentir-se'n. Per exemple, algú que va arribar aquí amb trenta anys i ara en té seixanta, amb un nivell d'estudis molt limitat, pot tenir serioses dificultats per aprendre un altre idioma. Això no treu que pugui sentir-se català. És l'exemple que tenia en ment, però n'hi ha d'altres. Tanmateix, també volia dir que, si realment se sent català, segurament no posarà cap objecció en aprendre'l i parlar-lo. I d'aquest segon grup en conec més que del primer.
En resum, parlar català és un acte volitiu, entesos, però limitat per un seguit de circumstàncies com pot ser el nivell d'estudis, la pròpia capacitat d'aprendre llengües, l'edat, les persones del seu entorn, etc.
Per aquesta raó, el fet de no parlar català no implica no estimar Catalunya ni no sentir-se català, i a l'inrevès.
Quan parlava d'"ells" em referia als qui no se senten catalans, que són molts. Una pista és l'idioma que parlen, esclar, però no és condició sine qua non, com ja he dit.
El més normal és que un català s'estimi Catalunya. Si troba que el país no li agrada, en farà crítica constructiva. I si de debò el detesta, que és possible, forma part d'una minoria i té dos comportaments a seguir, crec jo: o intentar millorar d'alguna forma l'entorn activament o pasiva, o desconnectar i marxar o entaforar-se allà on sigui.
Sobre el que dius tot seguit, em costa molt d'entendre-ho, però et diré que efectivament a Catalunya només hi ha una llengua pròpia, l'altra ha estat importada i imposada.
Sobre el primer debat que apuntes, efectivament jo tampoc no sóc gaire amic d'aquesta terminologia. Què vol dir ser molt o poc català? No ho sé, potser ser més patriota o més nacionalista, jo què sé. Ara bé, ningú no és millor per ser "més o menys" català, això és segur.
Sobre el segon, si rellegeixes podràs comprovar que jo tampoc no penso que viure i treballar a Catalunya faci català ningú automàticament. La condició que crec que s'ha de complir per ser català és més etèria, més metafísica, més psicològica potser. És un sentiment de pertinença a la Nació Catalana o, si més no, a Catalunya.
Per esteve. 17/11/2004. 10:40 PM
-Què podria ser el món? (el mon humà)
La suma de voluntats dels seus habitants.
-Què no és el món?
La suma de voluntats dels seus habitants.
-Què és el món?
Un conjunt de voluntats perdudes i/o dirigides
------Què és Catalunya?
-És una llengua part intrínseca dels drets humans?
Què és un ésser humà que no és un animal? Intel•lecte (suposem)
Quina és la obra més genuïna de l’intel•lecte col•lectiu? la llengua, suposo.
------Què és el Català?
------Es respectaran els drets humans dels Catalans al llarg del temps ? (perviurà el català?)
-Què és un Català?: Aquell que s’ha formulat les preguntes anteriors i actua en conseqüència.
PD.: Ho diu un esclau de la feina fart de treballar.
Per Garusi. 18/11/2004. 04:46 PM
Molt maco, Esteve, m'ha agradat molt el teu enfoc.
Per S.. 18/11/2004. 05:21 PM
Ben dit. De todos modos saldré a comprar un par de patatas.
Per Garusi. 19/11/2004. 04:47 PM
Pero si la verdulera que te las vende no hablase tu idioma, y tú tuvieras la obligación de conocer su lengua, y encima fuese la cosa más normal del mundo, entonces quizá te harías las mismas preguntas que yo.
Digues la teva