Doncs no, en efecte, ningú no m'entén. I arriba a ser frustrant. M'explicaré.
Resulta que a casa meva l'únic a qui li agrada el Heavy Metal sóc jo. Això no seria cap problema si no fos per la intolerància de la família que m'envolta. Posem per cas un viatge al cotxe: en comptades ocasions he pogut fotre ni que fos power metal ensucrat. No els hi agrada ni Sonata Arctica, als cinc minuts sempre treuen el CD al·legant mals de cap. Aleshores, però, foten Mocedades o música electrònica tipus Dance o, si hi és mon germà, Hip Hop del dimoni. I llavors ningú no té mal de cap.
Diuen que el metall és tota l'estona igual. I un be negre, més monòton que el Rap no n'he sentit mai res. Si almenys la lletra del Rap s'entengués... però Eminems o Ja Rules o 50 Cents explicant les seves batalletes de gangsta en un anglès inintel·ligible no sé a qui coi pot interessar. Ho reconec, abans m'agradaven els Violadores del Verso i El Club de los Poetas Violentos, però l'onada insuportable de raperillus de pa sucat amb oli, una tirallonga que podria encetar però mai enllestir, els ha sumit en el major dels descrèdits. I mira que m'agrada el rap a la cassola i el pop a la gallega, però és que hi ha coses que regiren els budells fins a límits insospitats.
Potser l'excusa que més em planten és que el metall són només sorolls, que només criden i no saben cantar. Però permeteu-me: el soroll és quelcom de molt subjectiu, i per mi el que sona com un embús de trànsit és el disc Pioneer de Dance, Progressive i House. No dic pas que hagin d'adaptar les seves oïdes a veus guturals i ritmes histèrics de guitarres i bateries, perquè àdhuc vosaltres, oh heavies blasfems, dieu sovint també que el Death i el Black és només un brogit eixordador. Senzillament, només vull que respecteu la meva música, igual que jo no us vaig dient que la vostra puta música dels pebrots em destrossa el pavelló auditiu.
No us heu parat mai a pensar que potser sou vosaltres els qui no esteu a l'alçada de la meva música, en comptes de ser la música la que no està a l'alçada del vostre sibarita gust musical? Potser, si us paréssiu mai a escoltar la música, a entendre l'essència, els sons, àdhuc la lletra, la història, etcètera; potser si féssiu un petit esforç i us espolséssiu els prejudicis que teniu, potser així trobaríeu en el Master of Puppets el millor disc que s'ha fet mai. Potser us deixaríeu crèixer els cabells i us compraríeu una jupa de cuir. Potser us agradaria i tot.
És possible que hagi caigut en una contradicció: demano tolerància, però jo no n'he demostrat pas massa envers la música electrònica, el hip hop i el pop caspòs. Però ja us ho he dit: a mi, abans, m'agradava la música electrònica, m'agradava el hip hop i àdhuc sabia alguna cançó dels seixanta, i l'Alberto Cortez, per exemple, m'agradava bastant. Us proposo un pacte: si vosaltres accepteu que us pot agradar Metallica, Judas Priest o Iron Maiden, jo acceptaré que em pot agradar tota la vostra música. En realitat, ja ho he acceptat, cosa que va molt més enllà del que vosaltres fareu mai amb Behemoth.
He hagut d'aguantar milers de cops frases com "això és una merda", "no canten, bramen", "com et pot agradar aquesta porqueria?", "treu aquesta deixalla", etcètera. Dins el món del metall, però, també hi ha molts intolerants, i arriba un moment en què només em passa pel cap una cosa: "no, ningú no m'entén!".
hola, solo para saludar desde montevideo. encontre el blog por casualidad buscando a un team de corredores de rally catalanes de hace unos años que comparten tu apellido y oh, el mio. mi búsqueda terminó en tu post del escudo familiar y eso. no hablo catalan, pero no es dificil de entender.
Pues nada, ha sido un gusto pasar por aqui.
Incomprès – 29/11/2004
Doncs no, en efecte, ningú no m'entén. I arriba a ser frustrant. M'explicaré.
Resulta que a casa meva l'únic a qui li agrada el Heavy Metal sóc jo. Això no seria cap problema si no fos per la intolerància de la família que m'envolta. Posem per cas un viatge al cotxe: en comptades ocasions he pogut fotre ni que fos power metal ensucrat. No els hi agrada ni Sonata Arctica, als cinc minuts sempre treuen el CD al·legant mals de cap. Aleshores, però, foten Mocedades o música electrònica tipus Dance o, si hi és mon germà, Hip Hop del dimoni. I llavors ningú no té mal de cap.
Diuen que el metall és tota l'estona igual. I un be negre, més monòton que el Rap no n'he sentit mai res. Si almenys la lletra del Rap s'entengués... però Eminems o Ja Rules o 50 Cents explicant les seves batalletes de gangsta en un anglès inintel·ligible no sé a qui coi pot interessar. Ho reconec, abans m'agradaven els Violadores del Verso i El Club de los Poetas Violentos, però l'onada insuportable de raperillus de pa sucat amb oli, una tirallonga que podria encetar però mai enllestir, els ha sumit en el major dels descrèdits. I mira que m'agrada el rap a la cassola i el pop a la gallega, però és que hi ha coses que regiren els budells fins a límits insospitats.
Potser l'excusa que més em planten és que el metall són només sorolls, que només criden i no saben cantar. Però permeteu-me: el soroll és quelcom de molt subjectiu, i per mi el que sona com un embús de trànsit és el disc Pioneer de Dance, Progressive i House. No dic pas que hagin d'adaptar les seves oïdes a veus guturals i ritmes histèrics de guitarres i bateries, perquè àdhuc vosaltres, oh heavies blasfems, dieu sovint també que el Death i el Black és només un brogit eixordador. Senzillament, només vull que respecteu la meva música, igual que jo no us vaig dient que la vostra puta música dels pebrots em destrossa el pavelló auditiu.
No us heu parat mai a pensar que potser sou vosaltres els qui no esteu a l'alçada de la meva música, en comptes de ser la música la que no està a l'alçada del vostre sibarita gust musical? Potser, si us paréssiu mai a escoltar la música, a entendre l'essència, els sons, àdhuc la lletra, la història, etcètera; potser si féssiu un petit esforç i us espolséssiu els prejudicis que teniu, potser així trobaríeu en el Master of Puppets el millor disc que s'ha fet mai. Potser us deixaríeu crèixer els cabells i us compraríeu una jupa de cuir. Potser us agradaria i tot.
És possible que hagi caigut en una contradicció: demano tolerància, però jo no n'he demostrat pas massa envers la música electrònica, el hip hop i el pop caspòs. Però ja us ho he dit: a mi, abans, m'agradava la música electrònica, m'agradava el hip hop i àdhuc sabia alguna cançó dels seixanta, i l'Alberto Cortez, per exemple, m'agradava bastant. Us proposo un pacte: si vosaltres accepteu que us pot agradar Metallica, Judas Priest o Iron Maiden, jo acceptaré que em pot agradar tota la vostra música. En realitat, ja ho he acceptat, cosa que va molt més enllà del que vosaltres fareu mai amb Behemoth.
He hagut d'aguantar milers de cops frases com "això és una merda", "no canten, bramen", "com et pot agradar aquesta porqueria?", "treu aquesta deixalla", etcètera. Dins el món del metall, però, també hi ha molts intolerants, i arriba un moment en què només em passa pel cap una cosa: "no, ningú no m'entén!".
Escrit per en Josep.Comentaris
Per mjs. 1/12/2004. 07:28 AM
hola, solo para saludar desde montevideo. encontre el blog por casualidad buscando a un team de corredores de rally catalanes de hace unos años que comparten tu apellido y oh, el mio. mi búsqueda terminó en tu post del escudo familiar y eso. no hablo catalan, pero no es dificil de entender.
Pues nada, ha sido un gusto pasar por aqui.
Per abdalkrim. 29/11/2005. 01:32 PM
lkhhhhhh
Digues la teva