En sis mesos, en només sis mesos, havien convertit un rierol i els seus pollancres adjacents en un barri més de la ciutat. Només en quedava un, d'arbre: no van tindre prou cor per assassinar el pollancre bicentenari que havia plantat durant la guerra del Francès el més vell del poble, afusellat per això mateix. El rierol ara era una clavaguera soterrada, i la pollancreda era traslladada a dins de les llars, convertida en mobles Ikea. Al bell mig d'una plaça dura i grisa hi creixia el supervivent de l'arbricidi, desitjant que algú li apliqués l'eutanàsia per no perllongar més l'agonia.
A finals d'abril, com cada any, sobrevolà l'indret l'estol d'oriols provinents de l'Àfrica. En veient que els àlbers negres eren desapareguts i que no hi havia aigua, tots passaren de llarg. Tots, tret d'un. L'oriol més vell i més gros davallà cap al darrer i monumental pollancre a causa del seu estat de defalliment. Tots els anys havia niat en aquell arbre, era casa seva, i ja no podia continuar més, era massa vell. Com l'arbre.
Dues setmanes després havien de passar les femelles, però no s'hi aturà cap ni una. Tota la primavera i l'estiu l'hauria de passar en solitud. Deixà de cantar. Només s'alimentava el que era estrictament necessari perquè a més a més ja no hi creixien arbres fruiters aprop i els insectes havien minvat molt, a banda de les mosques i els mosquits, que com una plaga maltractaven els nous habitants d'aquell bosc de ciment i ferro. S'ho mereixien. Per fills de puta.
Els gossos pixaven i cagaven al pobre pollancre. La canalla jugava a subjectar d'altres nens enlaire, i amb les cames de la víctima obertes i esteses li colpejaven els pebrots contra l'arbre. Molts enamorats, sota la lluna primaveral, es juraven amor sempitern fendint i ferint la seva escorça, i després llençaven els condons a les seves arrels. Molts s'hi drogaven i emborratxaven, d'altres cantaven fins el matí amb una guitarra desguitarrada. L'únic que no cantava era l'oriol. D'aquesta manera, el que l'arbre no havia envellit en dos segles d'història ho va envellir en un sol estiu.
Un mal dia d'agost, quan l'ocell ja planejava de tornar-se a l'Àfrica, el pollancre va morir. L'oriol ho va advertir en adonar-se de com les branques mig esfullades perdien del tot el nimbe que les envoltava. Aleshores se'n recordà del batlle del poble: dos mesos abans havia inaugurat un placa on es llegia: En honor al Pollancre de n'Oriol Puig i Os, que plantà aquest llegendari àlber negre durant la guerra del Francès l'any 1812 per simbolitzar la resistència catalana, i que també serví durant la guerra Civil d'amagatall per al batlle Roger Creus. Tanmateix, ambós foren afusellats. Quina ironia, pensà aleshores, els botxins honorant la víctima, com si mai els nazis hagueren homenatjat els jueus exterminats.
L'oriol aixecà el vol, ondulat i fastuós, amb estridents xerrics irats que alarmaren tot el barri. Els veïns, que fins aquell moment no s'havien adonat de l'existència de l'ocell, l'empaitaren encuriosits. Per allà on passava tothom el contemplava rutilant com un estel i el seguia, i així, en poc temps, una gernació enorme s'aplegà darrera seu. «Guaiteu! Va cap a la Casa de la Vila!», exclamà un vailet despert que hi corria per allà. Creuà com una esperitat la portalada de l'Ajuntament i anà, com guiat per la Providència, de dret al despatx del batlle.
L'alcalde, que havia advertit per la finestra l'enrenou causat per l'ocell, tancà ràpidament la porta amb pany i forrellat tement el seu malastre:
–Aquest vol revenja.
L'Oriol, en trobar-la barrada, amb forces inversemblants envestí amb contundents becades la porta, la qual, en ésser feta de despulles de pollancre, l'enrabià encara més. El batlle, de l'altra banda estant, amagà dins un calaix les setències de mort que estava signant per a poder construir més places dures i grises en plena muntanya. S'arraulí a la cadira, rere la taula, quan veié el cap de l'ocell enfurismat travessant la porta.
Se sentí un tret eixordador però tardà tot just després que l'ocell aconseguís entrar al despatx. Les seves irades nines vermelles i els tremolosos ulls marrons de l'alcalde es fitaren un moment. Com atret per ells, l'oriol s'hi dirigí directament amb un vol cert i fatal. Suspès enlaire, a cops de bec, li buidà els ulls enmig dels esgüells de porc de l'ajusticiat, alhora que obrien la porta i d'un tret esdevenia un núvol de plomes daurades.
si, plorarem de ràbia com l'oriol; però el problema és que som molts oriols i davant dels especuladors i polítics, que de demòcrates nomes se n'omplen la boca, igual de vulnerables serem.
L'oriol – 21/01/2005
En sis mesos, en només sis mesos, havien convertit un rierol i els seus pollancres adjacents en un barri més de la ciutat. Només en quedava un, d'arbre: no van tindre prou cor per assassinar el pollancre bicentenari que havia plantat durant la guerra del Francès el més vell del poble, afusellat per això mateix. El rierol ara era una clavaguera soterrada, i la pollancreda era traslladada a dins de les llars, convertida en mobles Ikea. Al bell mig d'una plaça dura i grisa hi creixia el supervivent de l'arbricidi, desitjant que algú li apliqués l'eutanàsia per no perllongar més l'agonia.
A finals d'abril, com cada any, sobrevolà l'indret l'estol d'oriols provinents de l'Àfrica. En veient que els àlbers negres eren desapareguts i que no hi havia aigua, tots passaren de llarg. Tots, tret d'un. L'oriol més vell i més gros davallà cap al darrer i monumental pollancre a causa del seu estat de defalliment. Tots els anys havia niat en aquell arbre, era casa seva, i ja no podia continuar més, era massa vell. Com l'arbre.
Dues setmanes després havien de passar les femelles, però no s'hi aturà cap ni una. Tota la primavera i l'estiu l'hauria de passar en solitud. Deixà de cantar. Només s'alimentava el que era estrictament necessari perquè a més a més ja no hi creixien arbres fruiters aprop i els insectes havien minvat molt, a banda de les mosques i els mosquits, que com una plaga maltractaven els nous habitants d'aquell bosc de ciment i ferro. S'ho mereixien. Per fills de puta.
Els gossos pixaven i cagaven al pobre pollancre. La canalla jugava a subjectar d'altres nens enlaire, i amb les cames de la víctima obertes i esteses li colpejaven els pebrots contra l'arbre. Molts enamorats, sota la lluna primaveral, es juraven amor sempitern fendint i ferint la seva escorça, i després llençaven els condons a les seves arrels. Molts s'hi drogaven i emborratxaven, d'altres cantaven fins el matí amb una guitarra desguitarrada. L'únic que no cantava era l'oriol. D'aquesta manera, el que l'arbre no havia envellit en dos segles d'història ho va envellir en un sol estiu.
Un mal dia d'agost, quan l'ocell ja planejava de tornar-se a l'Àfrica, el pollancre va morir. L'oriol ho va advertir en adonar-se de com les branques mig esfullades perdien del tot el nimbe que les envoltava. Aleshores se'n recordà del batlle del poble: dos mesos abans havia inaugurat un placa on es llegia: En honor al Pollancre de n'Oriol Puig i Os, que plantà aquest llegendari àlber negre durant la guerra del Francès l'any 1812 per simbolitzar la resistència catalana, i que també serví durant la guerra Civil d'amagatall per al batlle Roger Creus. Tanmateix, ambós foren afusellats. Quina ironia, pensà aleshores, els botxins honorant la víctima, com si mai els nazis hagueren homenatjat els jueus exterminats.
L'oriol aixecà el vol, ondulat i fastuós, amb estridents xerrics irats que alarmaren tot el barri. Els veïns, que fins aquell moment no s'havien adonat de l'existència de l'ocell, l'empaitaren encuriosits. Per allà on passava tothom el contemplava rutilant com un estel i el seguia, i així, en poc temps, una gernació enorme s'aplegà darrera seu. «Guaiteu! Va cap a la Casa de la Vila!», exclamà un vailet despert que hi corria per allà. Creuà com una esperitat la portalada de l'Ajuntament i anà, com guiat per la Providència, de dret al despatx del batlle.
L'alcalde, que havia advertit per la finestra l'enrenou causat per l'ocell, tancà ràpidament la porta amb pany i forrellat tement el seu malastre:
–Aquest vol revenja.
L'Oriol, en trobar-la barrada, amb forces inversemblants envestí amb contundents becades la porta, la qual, en ésser feta de despulles de pollancre, l'enrabià encara més. El batlle, de l'altra banda estant, amagà dins un calaix les setències de mort que estava signant per a poder construir més places dures i grises en plena muntanya. S'arraulí a la cadira, rere la taula, quan veié el cap de l'ocell enfurismat travessant la porta.
Se sentí un tret eixordador però tardà tot just després que l'ocell aconseguís entrar al despatx. Les seves irades nines vermelles i els tremolosos ulls marrons de l'alcalde es fitaren un moment. Com atret per ells, l'oriol s'hi dirigí directament amb un vol cert i fatal. Suspès enlaire, a cops de bec, li buidà els ulls enmig dels esgüells de porc de l'ajusticiat, alhora que obrien la porta i d'un tret esdevenia un núvol de plomes daurades.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 21/01/2005. 06:04 PM
que trist, el dia que ens adonem del que estem fent, destrossant tot el que ens envolta, plorarem de ràbia om ho va fer l'oriol...
bones
Per cogollo. 23/01/2005. 09:14 AM
si, plorarem de ràbia com l'oriol; però el problema és que som molts oriols i davant dels especuladors i polítics, que de demòcrates nomes se n'omplen la boca, igual de vulnerables serem.
Digues la teva