La vida és com un pastís de patata casolà: primer n'has de fer puré per després poder tastar alguna cosa mitjanament païble, quan a més a més tothom sap que hi ha mil maneres més fàcils de consumir aquest tubercle que resulten molt més bones, al capdavall. Se n'ha de ser artista per poder cuinar un pastís de patata deliciós, o tindre molta sort amb les patatones i conèixer algú que t'ajudi a confegir-lo.
Amics, alguns tenim tan mala sort que no disposem més que de patates podrides i records de pastissos amargs. El seu tast agre em revé inexorablement per moltes vies, i tots els intents que faig per conrear-ne de noves i fresques són debades. Aquest humil bloc, per exemple, n'és un bon exemple, d'agrors revingudes: primer em van afegir uns indesitjables del Natzaret al messenger que em van trobar per Google. Ara resulta que un tal Francesc Xavier (qui deu ser, qui deu ser...) ha deixat un comentari per aquí. Allò forma part d'un dels pitjors pastissos de la meva vida. I bé, realment no sé si és per culpa de les patates (que segur que sí, en especial de dues de la mateixa branca), o si el pastís va sortir massa aviat o massa tard del forn. El fet és que poc en vaig tastar, allà al congelador està, esperant la meva queixalada, però entre les pors i, sobretot, els negres advertiments («menjar aquest pastís de patata pot matar i provocar càncer intestinal») fan que no gosi ni tan sols enviar-li un correu a santa@unicornis.com.
Atesa la importància qualitativa i la proximitat de les patates emprades en aquest pastís;
atès l'estat límit de conservació del pastís;
atesa la meva gana insadollable de patís de patata;
Proposo que
Primer; en Josep gosi obrir el congelador i tastar el pastís.
Segon; un cop tastat, decideixi si vol continuar amb ell o si s'estima més llençar-lo, per fi, a les escombraries, com deixalla que és.
Tercer; fomentar el consum de pastissos de patata d'aquelles característiques i fer tot el possible perquè les diferents classes de patates implicades s'hi sentin de gust al mateix puré i compartint pastís.
Moció rebutjada.
Però no seria bonic que tu, ell i jo forméssim part del mateix pastís?
Patates – 16/02/2005
La vida és com un pastís de patata casolà: primer n'has de fer puré per després poder tastar alguna cosa mitjanament païble, quan a més a més tothom sap que hi ha mil maneres més fàcils de consumir aquest tubercle que resulten molt més bones, al capdavall. Se n'ha de ser artista per poder cuinar un pastís de patata deliciós, o tindre molta sort amb les patatones i conèixer algú que t'ajudi a confegir-lo.
Amics, alguns tenim tan mala sort que no disposem més que de patates podrides i records de pastissos amargs. El seu tast agre em revé inexorablement per moltes vies, i tots els intents que faig per conrear-ne de noves i fresques són debades. Aquest humil bloc, per exemple, n'és un bon exemple, d'agrors revingudes: primer em van afegir uns indesitjables del Natzaret al messenger que em van trobar per Google. Ara resulta que un tal Francesc Xavier (qui deu ser, qui deu ser...) ha deixat un comentari per aquí. Allò forma part d'un dels pitjors pastissos de la meva vida. I bé, realment no sé si és per culpa de les patates (que segur que sí, en especial de dues de la mateixa branca), o si el pastís va sortir massa aviat o massa tard del forn. El fet és que poc en vaig tastar, allà al congelador està, esperant la meva queixalada, però entre les pors i, sobretot, els negres advertiments («menjar aquest pastís de patata pot matar i provocar càncer intestinal») fan que no gosi ni tan sols enviar-li un correu a santa@unicornis.com.
Moció rebutjada.
Però no seria bonic que tu, ell i jo forméssim part del mateix pastís?
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva