Al pis on vivia abans tenia un petit pati obert que donava a la resta de la comunitat. Allà vaig jugar a escacs i dòmino inombrables vespres amb mon pare, i a soldadets i cotxes amb mon germà molts i molts dies d'estiu i d'hivern. D'aquell pati tinc tants bons records com dolents en tinc de l'hora del pati del col·legi. Potser menteixo, també guardo alguns molt bons records d'aquells esbarjos: tots els jocs d'esplai que jugàvem amb el profe de quart, en Josep Maria Mestre, allà a la terrassa; els partidets de bàsquet del curs següent; el joc de la «colleja» (o clatellot); etcètera, etcètera. Però algunes coses no s'obliden, i aquí les tinc sense cicatritzar encara.
La ràdio Rac1 emetia, fins la temporada passada, un magazín de matí anomenat «L'hora del pati», conduït per n'Albert Om (o com s'escrigui el cognom), que jo escoltava de tant en tant quan podia i tenia temps. El presentador i director volia que fos un espai de diversió però d'informació alhora, d'entreteniment però seriositat, i crec que ho va aconseguir força bé. Sobretot el vaig seguir durant el meu primer curs fallit de Telecos, perquè com estava de vacances permanents tenia temps per a tot. Aquell temps va coincidir amb les manifestacions contra la guerra: jo n'hi vaig anar a un bon grapat. Avui, ves per on, també n'he anat a una, i he recordat aquells bons temps: en aquesta ocasió tocava protestar contra la Constitució Europea. Començava a Plaça Universitat i, com aquelles altres manis, acabava a Pla de Palau, tot i que en aquesta ocasió vem creuar les Rambles i vem passar per Sant Jaume. He apuntat a una llibreta tota la policia que he anat trobant, sense gaire exhaustivitat: a radera, onze cotxes de policia, incloses sis gosseres de la Policia Nazional i quatre furgonetes; a Pla de Palau, n'he comptat catorze gosseres. Calia tanta puta policia? Calia que l'helicòpter del dimoni sobrevolés tota l'estona una manifestació majoritàriament d'universitaris? Potser sí. El reducte anarquista pintava parets i s'encarava amb els comerciants, tot i que la poli no actuava.
Jo sóc simpatitzant anarquista: comparteixo els seus objectius, moltes de les seves anàlisis i estic d'acord amb alguns dels seus mètodes. El que no pot ser és que quatre brètols que es creuen alternatius i amb la raó del seu costat es dediquin a pintar polles als aparadors de les botigues. Deuen tindre les consciències ben tranquil·les pensant que foten al capital, quan el que estan fent és tirar-se pedres a la seva pròpia teulada. Així mai no aconseguiran respecte i comprensió, sinó que el veïnatge frisi pel desallotjament d'un altre Pati Blau.
El pis on visc ara no té pati, només una terrassa molt estreta on no s'hi pot fer gairebé res. Tant de bo en tingués un com aquell...
Patir... – 17/02/2005
Al pis on vivia abans tenia un petit pati obert que donava a la resta de la comunitat. Allà vaig jugar a escacs i dòmino inombrables vespres amb mon pare, i a soldadets i cotxes amb mon germà molts i molts dies d'estiu i d'hivern. D'aquell pati tinc tants bons records com dolents en tinc de l'hora del pati del col·legi. Potser menteixo, també guardo alguns molt bons records d'aquells esbarjos: tots els jocs d'esplai que jugàvem amb el profe de quart, en Josep Maria Mestre, allà a la terrassa; els partidets de bàsquet del curs següent; el joc de la «colleja» (o clatellot); etcètera, etcètera. Però algunes coses no s'obliden, i aquí les tinc sense cicatritzar encara.
La ràdio Rac1 emetia, fins la temporada passada, un magazín de matí anomenat «L'hora del pati», conduït per n'Albert Om (o com s'escrigui el cognom), que jo escoltava de tant en tant quan podia i tenia temps. El presentador i director volia que fos un espai de diversió però d'informació alhora, d'entreteniment però seriositat, i crec que ho va aconseguir força bé. Sobretot el vaig seguir durant el meu primer curs fallit de Telecos, perquè com estava de vacances permanents tenia temps per a tot. Aquell temps va coincidir amb les manifestacions contra la guerra: jo n'hi vaig anar a un bon grapat. Avui, ves per on, també n'he anat a una, i he recordat aquells bons temps: en aquesta ocasió tocava protestar contra la Constitució Europea. Començava a Plaça Universitat i, com aquelles altres manis, acabava a Pla de Palau, tot i que en aquesta ocasió vem creuar les Rambles i vem passar per Sant Jaume. He apuntat a una llibreta tota la policia que he anat trobant, sense gaire exhaustivitat: a radera, onze cotxes de policia, incloses sis gosseres de la Policia Nazional i quatre furgonetes; a Pla de Palau, n'he comptat catorze gosseres. Calia tanta puta policia? Calia que l'helicòpter del dimoni sobrevolés tota l'estona una manifestació majoritàriament d'universitaris? Potser sí. El reducte anarquista pintava parets i s'encarava amb els comerciants, tot i que la poli no actuava.
Jo sóc simpatitzant anarquista: comparteixo els seus objectius, moltes de les seves anàlisis i estic d'acord amb alguns dels seus mètodes. El que no pot ser és que quatre brètols que es creuen alternatius i amb la raó del seu costat es dediquin a pintar polles als aparadors de les botigues. Deuen tindre les consciències ben tranquil·les pensant que foten al capital, quan el que estan fent és tirar-se pedres a la seva pròpia teulada. Així mai no aconseguiran respecte i comprensió, sinó que el veïnatge frisi pel desallotjament d'un altre Pati Blau.
El pis on visc ara no té pati, només una terrassa molt estreta on no s'hi pot fer gairebé res. Tant de bo en tingués un com aquell...
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva