Un dels problemes de portar un any escrivint gairebé cada dia al bloc és que em repeteixo molt sovint. Potser fóra bo espaiar més els posts, o potser tant se val. Bé, això treu cap a què ara recordo que un dia ja vaig afirmar que les perspectives de futur influeixen molt en la nostra percepció del present; així, la tarda d'un dissabte sol ser més agradable que la d'un diumenge, tot i ser objectivament idèntiques. I per això, per a molta gent, els divendres són el millor dia de la setmana.
Doncs potser per a mi també. Avui m'he aixecat a les set del matí i fins fa un hora no he parat: he tornat de la Universitat a les tres de la tarda, he acabat de dinar cap a dos quarts de quatre i en Jordi m'ha entretingut al messenger... A dos quarts i mig de cinc he anat a la dutxa, i deu minuts més tard he sortit a corre-cuita camí de la feina, on he hagut de suportar el nou company que està una mica esverat.
A la sortida m'he passat per l'Ajuntament, on una colla d'okupes l'estaven fent ben grossa: dos s'han encadenat a la balconada i uns altres dos s'han donat la mà i s'han encimentat, a les portes de la Casa de la Vila... Quan jo he arribat ja havien despenjat els dos penjats, però els dos encimentats encara ara (en el moment d'escriure això) hi són allà. Fins demà les dotze, de ben segur. Ha sortit el batlle i uns regidors socialistes, que han rebut l'esbroncada i l'escridassada d'aquella gentalla. Protestaven pel Pla Caufec, per variar.
I després d'un quart d'hora per allà he enfilat el camí de les Moreres, dues hores fent castells i perdent el temps. Avui he après que he d'aferrar ben fort els braços dels altres castellers enmig del castell; un altre cop el tema de flexionar els genolls no massa però sí prou per aturar les batzegades (i algun dia trobaré l'angle correcte); l'afer dels peus, que se m'obren massa sobretot quan pugen a damunt meu; i potser el més complicat, que és no abocar-me cap endavant. Ara he trobat la manera de posar els braços de manera que eviti que m'avanci massa alhora que em trobi còmode. Ja veurem.
A la sortida m'he retrobat amb els del Caufec. Encara hi eren allà, a dos quarts d'onze, un grup gens menyspreable d'okupes i els dos nois encimentats. Hi ha encara, fins les dotze de dissabte, una tauleta amb teca i birres, a la Plaça Santa Magdalena, davant l'Ajuntament. Demà escriuré una crònica tan bé com podré.
Estic cruixit, baldat, mort de son, clapant-me damunt el teclat. Pau i amor.
Un divendres qualsevol – 25/02/2005
Un dels problemes de portar un any escrivint gairebé cada dia al bloc és que em repeteixo molt sovint. Potser fóra bo espaiar més els posts, o potser tant se val. Bé, això treu cap a què ara recordo que un dia ja vaig afirmar que les perspectives de futur influeixen molt en la nostra percepció del present; així, la tarda d'un dissabte sol ser més agradable que la d'un diumenge, tot i ser objectivament idèntiques. I per això, per a molta gent, els divendres són el millor dia de la setmana.
Doncs potser per a mi també. Avui m'he aixecat a les set del matí i fins fa un hora no he parat: he tornat de la Universitat a les tres de la tarda, he acabat de dinar cap a dos quarts de quatre i en Jordi m'ha entretingut al messenger... A dos quarts i mig de cinc he anat a la dutxa, i deu minuts més tard he sortit a corre-cuita camí de la feina, on he hagut de suportar el nou company que està una mica esverat.
A la sortida m'he passat per l'Ajuntament, on una colla d'okupes l'estaven fent ben grossa: dos s'han encadenat a la balconada i uns altres dos s'han donat la mà i s'han encimentat, a les portes de la Casa de la Vila... Quan jo he arribat ja havien despenjat els dos penjats, però els dos encimentats encara ara (en el moment d'escriure això) hi són allà. Fins demà les dotze, de ben segur. Ha sortit el batlle i uns regidors socialistes, que han rebut l'esbroncada i l'escridassada d'aquella gentalla. Protestaven pel Pla Caufec, per variar.
I després d'un quart d'hora per allà he enfilat el camí de les Moreres, dues hores fent castells i perdent el temps. Avui he après que he d'aferrar ben fort els braços dels altres castellers enmig del castell; un altre cop el tema de flexionar els genolls no massa però sí prou per aturar les batzegades (i algun dia trobaré l'angle correcte); l'afer dels peus, que se m'obren massa sobretot quan pugen a damunt meu; i potser el més complicat, que és no abocar-me cap endavant. Ara he trobat la manera de posar els braços de manera que eviti que m'avanci massa alhora que em trobi còmode. Ja veurem.
A la sortida m'he retrobat amb els del Caufec. Encara hi eren allà, a dos quarts d'onze, un grup gens menyspreable d'okupes i els dos nois encimentats. Hi ha encara, fins les dotze de dissabte, una tauleta amb teca i birres, a la Plaça Santa Magdalena, davant l'Ajuntament. Demà escriuré una crònica tan bé com podré.
Estic cruixit, baldat, mort de son, clapant-me damunt el teclat. Pau i amor.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva