Fa dos dies vaig enllestir el llibre Tocando el Vacío, de Joe Simpson, editorial Desnivel. Una noia de l'Universitat me l'havia recomanat i atès que, com ja he dit en diverses ocasions, sóc un consumista de llibres, en vaig fer la comanda a l'Abacus. Dilluns el vaig encetar, després del mal de cap provocat per una calipàndria sobtada i per la lectura a contrarrellotge del maldecap de la Constitució Europea, i dijous ja el tenia llegit. És un llibre molt fàcil de llegir sobretot si domines el vocabulari muntanyer i d'escalada; si ets com jo, et costarà una mica més.
El problema de les obres foranes és que no saps si qui no sap escriure és l'autor o el traductor. Deixant de banda errades ortogràfiques massa sovintejades, mots gens escaients i alguns errors gramaticals (com l'omnipresent perífrasi deber + infinitiu per expressar dubte, quan hauria d'escriure's amb la preposició de), que fa de tot plegat un text força anquilosat que sembla un calc directe de l'anglès; doncs deixant de banda aquest tema, en Joe Simpson no em sembla que tingui massa traça escrivint: diu al final del llibre que si no hagués estat pels fets que narra, segurament no hagués sigut mai escriptor, però que no és només qüestió de sort sinó també de dur treball per part seva. Bé, doncs jo crec que la major part del seu èxit (tot i que no sé si algú de vosaltres n'haurà sentit mai a parlar, d'ell) es deu a la extraordinària història que explica.
Perquè els fets són gairebé inversemblants; algú que escrivís una obra de ficció explicant la meitat del que s'hi explica a Tocando el Vacío, de ben segur seria titllat de fantasiós i agosarat, quelcom tan irreal com una pel·lícula d'Indiana Jones. És realment esfereïdora la seva experiència, tot el que va haver de suportar i la lluita agònica fins al darrer alè per la supervivència. Des d'aquest punt de vista, jo ja no em queixo quan tinc les mans fredes a l'Àrea de Guissona...
De qualsevol manera, es nota que no sap escriure gaire. Des de collonades com paràgrafs mal dividits, fins a les descripcions del seu patiment, reiterades fins l'avorriment; així com les dels paisatges, que per a gent com jo no gaire avesada a escalar pics de més de sis mil metres resulten una mica abstruses; tot plegat denota una manca de domini literari flagrant. Hi ha algun passatge que em va resultar especialment bo, com ara la descripció evocadora que fa del paisatge que contempla a través de la finestreta d'una cova de neu, o bé els deliris del final del seu via crucis, a pocs metres de la salvació, tot agonitzant i recitant versos de Shakespeare.
De tota manera, el pitjor llibre és aquell que no aporta res. Per alguns el més important de la literatura és el seu virtuosisme, per uns altres és la mateixa història. Doncs per a mi, el que és realment important a la literatura és aquest domini de la llengua, la capacitat de fer virgueries tot i que no es facin. En aquest sentit, aquest llibre coixeja molt. Pel que fa a l'altra vessant, aquest afany de superació, la manera d'afrontar el malastre, el fet de plantejar-se objectius a curt termini i assolibles per tal d'anar avançant cap a una fita inabastable, l'amor per la natura, el companyerisme i l'esperit aventurer i una mica suïcida.
No sóc crític literari, només un crític a seques. M'agrada esbudellar-ho tot sense presentar alternatives. El llibre és recomanable per a evadir la ment de la realitat, traslladar-se a un món de verglàs i escletxes traïdores i cantelludes. No està pas malament si no n'esperes gaire cosa més.
Tocant el buit – 27/02/2005
El problema de les obres foranes és que no saps si qui no sap escriure és l'autor o el traductor. Deixant de banda errades ortogràfiques massa sovintejades, mots gens escaients i alguns errors gramaticals (com l'omnipresent perífrasi deber + infinitiu per expressar dubte, quan hauria d'escriure's amb la preposició de), que fa de tot plegat un text força anquilosat que sembla un calc directe de l'anglès; doncs deixant de banda aquest tema, en Joe Simpson no em sembla que tingui massa traça escrivint: diu al final del llibre que si no hagués estat pels fets que narra, segurament no hagués sigut mai escriptor, però que no és només qüestió de sort sinó també de dur treball per part seva. Bé, doncs jo crec que la major part del seu èxit (tot i que no sé si algú de vosaltres n'haurà sentit mai a parlar, d'ell) es deu a la extraordinària història que explica.
Perquè els fets són gairebé inversemblants; algú que escrivís una obra de ficció explicant la meitat del que s'hi explica a Tocando el Vacío, de ben segur seria titllat de fantasiós i agosarat, quelcom tan irreal com una pel·lícula d'Indiana Jones. És realment esfereïdora la seva experiència, tot el que va haver de suportar i la lluita agònica fins al darrer alè per la supervivència. Des d'aquest punt de vista, jo ja no em queixo quan tinc les mans fredes a l'Àrea de Guissona...
De qualsevol manera, es nota que no sap escriure gaire. Des de collonades com paràgrafs mal dividits, fins a les descripcions del seu patiment, reiterades fins l'avorriment; així com les dels paisatges, que per a gent com jo no gaire avesada a escalar pics de més de sis mil metres resulten una mica abstruses; tot plegat denota una manca de domini literari flagrant. Hi ha algun passatge que em va resultar especialment bo, com ara la descripció evocadora que fa del paisatge que contempla a través de la finestreta d'una cova de neu, o bé els deliris del final del seu via crucis, a pocs metres de la salvació, tot agonitzant i recitant versos de Shakespeare.
De tota manera, el pitjor llibre és aquell que no aporta res. Per alguns el més important de la literatura és el seu virtuosisme, per uns altres és la mateixa història. Doncs per a mi, el que és realment important a la literatura és aquest domini de la llengua, la capacitat de fer virgueries tot i que no es facin. En aquest sentit, aquest llibre coixeja molt. Pel que fa a l'altra vessant, aquest afany de superació, la manera d'afrontar el malastre, el fet de plantejar-se objectius a curt termini i assolibles per tal d'anar avançant cap a una fita inabastable, l'amor per la natura, el companyerisme i l'esperit aventurer i una mica suïcida.
No sóc crític literari, només un crític a seques. M'agrada esbudellar-ho tot sense presentar alternatives. El llibre és recomanable per a evadir la ment de la realitat, traslladar-se a un món de verglàs i escletxes traïdores i cantelludes. No està pas malament si no n'esperes gaire cosa més.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva