Fins que no he estat al cim del Puig d'Ossa no he pas tocat la neu. Durant el camí de pujada contemplava indignat els tòtils fendint les seves grapes dins la catifa de neu, sacsejant herèticament els arbres per fer-la caure del brancam, confeccionant horribles figures humanoides que només demostren fins quin punt arriba la megalomania, l'egocentrisme de l'homo sapiens (?!).
No podeu deixar estar aquest regal de la natura? Heu de demostrar a tothora el vostre infinit menyspreu per ella, heu de deixar sempre el senyal de la vostra prescindible presència, existència?
Fins i tot, de tornada, quan reconeixia les meves petjades, em maleïa a mi mateix per haver-la profanat. Jo també sóc humà, sóc menyspreable i també sobrava. Jo, si més no, avançava en silenci. En el meu fur intern ideava macabres mètodes de tortura per a tots els que feien emmudir el cant dels ocells amb les seves cridòries vergonyants.
Un cop al cim, com deia, he tocat per fi la neu. No era pas freda, d'entrada. N'he arreplegat un bocí, l'he premut un xic amb la mà i me l'he empassat en tres mossegades. He menjat neu. El misticisme ha arribat al clímax: la neu i jo som el mateix neguit, la natura és en mi de la mateixa manera que jo sóc en ella; un acte d'eucaristia real on m'he sentit més aprop que mai de déu –moltíssim més proper que durant totes aquelles avorridíssimes misses a l'escola. Literalment, me l'he cruspit.
Del cim estant observava la Ciutat Comtal als meus peus, Esplugues del Llobregat, Sant Just i tot el Baix Llobregat, i per un moment m'he sentit per damunt de tot allò. Res no té sentit per si mateix, la Humanitat encara menys. Tota aquella jungla d'asfalt, contaminada, infestada de paràsits assassins, tan aprop i tan lluny alhora.
El sol eixia per l'altra vessant del Puig, pujant puixent, fonent la neu. Jo he passejat per la vall, he begut aigua mineral natural i me n'he tornat al poble. Això és l'infern.
Neus – 28/02/2005
Fins que no he estat al cim del Puig d'Ossa no he pas tocat la neu. Durant el camí de pujada contemplava indignat els tòtils fendint les seves grapes dins la catifa de neu, sacsejant herèticament els arbres per fer-la caure del brancam, confeccionant horribles figures humanoides que només demostren fins quin punt arriba la megalomania, l'egocentrisme de l'homo sapiens (?!).
No podeu deixar estar aquest regal de la natura? Heu de demostrar a tothora el vostre infinit menyspreu per ella, heu de deixar sempre el senyal de la vostra prescindible presència, existència?
Fins i tot, de tornada, quan reconeixia les meves petjades, em maleïa a mi mateix per haver-la profanat. Jo també sóc humà, sóc menyspreable i també sobrava. Jo, si més no, avançava en silenci. En el meu fur intern ideava macabres mètodes de tortura per a tots els que feien emmudir el cant dels ocells amb les seves cridòries vergonyants.
Un cop al cim, com deia, he tocat per fi la neu. No era pas freda, d'entrada. N'he arreplegat un bocí, l'he premut un xic amb la mà i me l'he empassat en tres mossegades. He menjat neu. El misticisme ha arribat al clímax: la neu i jo som el mateix neguit, la natura és en mi de la mateixa manera que jo sóc en ella; un acte d'eucaristia real on m'he sentit més aprop que mai de déu –moltíssim més proper que durant totes aquelles avorridíssimes misses a l'escola. Literalment, me l'he cruspit.
Del cim estant observava la Ciutat Comtal als meus peus, Esplugues del Llobregat, Sant Just i tot el Baix Llobregat, i per un moment m'he sentit per damunt de tot allò. Res no té sentit per si mateix, la Humanitat encara menys. Tota aquella jungla d'asfalt, contaminada, infestada de paràsits assassins, tan aprop i tan lluny alhora.
El sol eixia per l'altra vessant del Puig, pujant puixent, fonent la neu. Jo he passejat per la vall, he begut aigua mineral natural i me n'he tornat al poble. Això és l'infern.
Comentaris
Digues la teva