Sóc un ésser anòmic, conseqüència en bona mesura d'un gran escepticisme –potser insospitat–, així com també d'una mena d'inconformisme ideològic –malgrat no ho sembli.
D'una banda jo sóc dels que creuen que la veritat és un simple concepte abstracte i que com a tal no existeix –he descobert la sopa d'all–. La veritat és la interpretació d'uns fets en base a uns prejudicis, coneixements i experiències previs, i que varia d'una persona a una altra. Tu, un geòleg i un pagès no us posaríeu d'acord per designar un simple roc. Donat el caràcter esmunyedís de la veritat només podem apropar-nos als fets per mitjà de probabilitats. Així, coses de les quals en tinc gairebé la màxima certesa, com ara que no existeix déu, esdevenen veritats, però veritats relatives, probables. I així vaig construint el meu pensament.
A poc que s'investiga és fàcil de trobar mil arguments a favor d'una veritat però alhora deu mil que la rebaten, o a la inversa. Només correspon a l'individu ser prou rigorós i exigent per no deixar-se engalipar (sentir el cant de les sierenes...) i ensarronar (convertir-se en un més del ramat). Llegint qualsevol diari se'n poden llegir moltes opinions divergents, però totes tenen en comú allò bàsic: la democràcia, l'Estat i el respecte a les institucions. Un escepticista inconformista s'hi ha de rebel·lar i cercar altres alternatives, mal que sigui per comprovar que els primers tenien raó. De la mateixa manera ha de malfiar-se d'aquells «llibertaris inalienats» uniformats que engabien en un cercle, per què no s'escapi, la A anarquista a l'aparador d'una botiga enmig d'una manifestació...
En aquest context anòmic, sense referents clars que seguir, jo m'hi trobo més o menys permanentment. Sé que com més llegeixi, més perdut em trobaré, perquè tindré més arguments a favor i en contra de tot. I quin sentit té tot plegat? Quina necessitat d'elaborar una cosmovisió interpretativa? Tan fàcil com és seure davant Salsa Rosa i Cròniques Marcianes...
Dèdal – 9/03/2005
Sóc un ésser anòmic, conseqüència en bona mesura d'un gran escepticisme –potser insospitat–, així com també d'una mena d'inconformisme ideològic –malgrat no ho sembli.
D'una banda jo sóc dels que creuen que la veritat és un simple concepte abstracte i que com a tal no existeix –he descobert la sopa d'all–. La veritat és la interpretació d'uns fets en base a uns prejudicis, coneixements i experiències previs, i que varia d'una persona a una altra. Tu, un geòleg i un pagès no us posaríeu d'acord per designar un simple roc. Donat el caràcter esmunyedís de la veritat només podem apropar-nos als fets per mitjà de probabilitats. Així, coses de les quals en tinc gairebé la màxima certesa, com ara que no existeix déu, esdevenen veritats, però veritats relatives, probables. I així vaig construint el meu pensament.
A poc que s'investiga és fàcil de trobar mil arguments a favor d'una veritat però alhora deu mil que la rebaten, o a la inversa. Només correspon a l'individu ser prou rigorós i exigent per no deixar-se engalipar (sentir el cant de les sierenes...) i ensarronar (convertir-se en un més del ramat). Llegint qualsevol diari se'n poden llegir moltes opinions divergents, però totes tenen en comú allò bàsic: la democràcia, l'Estat i el respecte a les institucions. Un escepticista inconformista s'hi ha de rebel·lar i cercar altres alternatives, mal que sigui per comprovar que els primers tenien raó. De la mateixa manera ha de malfiar-se d'aquells «llibertaris inalienats» uniformats que engabien en un cercle, per què no s'escapi, la A anarquista a l'aparador d'una botiga enmig d'una manifestació...
En aquest context anòmic, sense referents clars que seguir, jo m'hi trobo més o menys permanentment. Sé que com més llegeixi, més perdut em trobaré, perquè tindré més arguments a favor i en contra de tot. I quin sentit té tot plegat? Quina necessitat d'elaborar una cosmovisió interpretativa? Tan fàcil com és seure davant Salsa Rosa i Cròniques Marcianes...
Quines coses de pensar.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva