Jo vull canviar el món com qualsevol altre jove immadur, però abans de lluitar-hi amb totes les meves forces voldria abans sapiguer per a què lluito. Per què lluito, de totes formes, sí ho sé: només ho faig per mi mateix, per millorar el meu futur i el de la meva nissaga, i el del poble que jo m'estimo, perquè me l'estimo i el que m'ofereix ho valoro. Però, més enllà de tot això, sé que lluito, i hi penso, només per no pensar. I no pensar precisament en que res del que faig no serveix, en realitat, per res, però no perquè no s'assoleixin objectius –que seria opinable, però sí se n'assoleixen–, sinó perquè és que res no té sentit, ni tan sols aquestes fites assolides.
D'aquesta manera, ocupant la meva ment amb pensaments elevats m'oblido de mi; però en el fons estic pensant sempre en mi perquè és pura supervivència atès que evito de pensar en el nínxol i el taüt. Cada llibre, cada acció, cada cèntim que hi esmerço, és un bleix més de temps que he guanyat a la mort.
Sentit
sentit
així, sol i nu,
potser no en té gaire, la vida.
Però és maco -bell- que quan la mort t'atrapi sigui amb el vent de cara i despentinat, o somrient, o destrossat. Que sigui vivint.
L'únic sentit que jo li trobo a la vida s vibrar. Si vibres t'alliberes del cinisme. Tot i que no sé si és un mètode gaire REAL.
Bé
tampoc importa.
Autojustificant-me – 14/03/2005
Jo vull canviar el món com qualsevol altre jove immadur, però abans de lluitar-hi amb totes les meves forces voldria abans sapiguer per a què lluito. Per què lluito, de totes formes, sí ho sé: només ho faig per mi mateix, per millorar el meu futur i el de la meva nissaga, i el del poble que jo m'estimo, perquè me l'estimo i el que m'ofereix ho valoro. Però, més enllà de tot això, sé que lluito, i hi penso, només per no pensar. I no pensar precisament en que res del que faig no serveix, en realitat, per res, però no perquè no s'assoleixin objectius –que seria opinable, però sí se n'assoleixen–, sinó perquè és que res no té sentit, ni tan sols aquestes fites assolides.
D'aquesta manera, ocupant la meva ment amb pensaments elevats m'oblido de mi; però en el fons estic pensant sempre en mi perquè és pura supervivència atès que evito de pensar en el nínxol i el taüt. Cada llibre, cada acció, cada cèntim que hi esmerço, és un bleix més de temps que he guanyat a la mort.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Bta. 14/03/2005. 11:08 PM
No sé..
Sentit
sentit
així, sol i nu,
potser no en té gaire, la vida.
Però és maco -bell- que quan la mort t'atrapi sigui amb el vent de cara i despentinat, o somrient, o destrossat. Que sigui vivint.
L'únic sentit que jo li trobo a la vida s vibrar. Si vibres t'alliberes del cinisme. Tot i que no sé si és un mètode gaire REAL.
Bé
tampoc importa.
Digues la teva