Qui és n'Eduard Cairol? És llicenciat en Dret i doctor de Filosofia i ara mateix és professor de teoria i història de l'art a la Pompeu [perfil]. Resulta que és també el coordinador del cicle «La mort en la cultura moderna», per la qual cosa li fan avui una entrevista a l'Avui.
L'entrevista en qüestió m'ha agradat molt, perquè ve a dir allò que solc jo dir, però molt millor explicat, clar... Diu que la mort és un tabú i que no és possible de donar-li cap sentit. Per exemple:
A mesura que avança la modernitat, la mort es converteix en una cosa molt més terrible, perquè està mancada d'explicació i de justificació. L'existència s'identifica amb la vida biològica i a la mort no se li pot donar cap sentit. Som la primera cultura de la història humana que no concep res després de la mort. La mort és un fracàs inexplicable que no té cap sentit i que es converteix en font de totes les pors.
Difícilment en tan poques paraules es pot ser més clar i tan lúcid. Un altre exemple, quan li demanen si la mort és un tabú, i respon:
Sens dubte, la mort és el tabú contemporani per excel·lència, que ha substituït el tabú del sexe. [...] S'intenta no parlar-ne, que no en quedin rastres, i no pensar-hi. Això ens porta a viure pensant com si la mort no ens hagués d'afectar, a nosaltres.
És que collons, és el mateix que jo he dit mil cops en posts absolutament pessimistes i pro-suïcides. Ho he dit, i tinc la Ciència al meu costat, i ni tu ni ningú mai no em podreu fer canviar de parer. Si la mort no té sentit, la vida tampoc, perquè tant se val morir ara com més tard. Tot el que es fa, absolutament tot, es fa només per no pensar en la mort; vivim com si fóssim immortals. Fer castells, estudiar o emborratxar-se, treballar, sortir a fer pintades, xerrar, mirar la tele o escriure un blog.
Però no, jo en sóc ben conscient. Sé que visc per viure, per amor a l'art. Per l'amor, per la mort. Però en un món ple d'odi, sense amor, paga la pena viure? La resposta és tan clara com contundent: no.
Aquí sota, per guardar-la per la posteritat, l'entrevista sencera.
ENTREVISTA: Eduard Cairol
Coordinador del cicle 'La mort en la cultura moderna'
"La mort és el tabú contemporani que ha substituït el tabú del sexe"
Jordi Llisterri
BARCELONA
Setmana Santa és un dels pocs moments de l'any en què la mort surt al carrer. Les processons o la Dansa de la Mort de Verges recorden el dolor i la finitud. Però la resta de l'any tots els símbols que representen la mort queden ben amagats. A Occident la mort és sofriment i fracàs i no s'han trobat imatges alternatives a les religioses per expressar-ho.
J.Ll. La mort és un tabú?
E.C. Sens dubte, la mort és el tabú contemporani per excel·lència, que ha substituït el tabú del sexe. La mentalitat puritana havia convertit el sexe en una cosa obscena que havia de quedar fora de l'escenari públic. En canvi, durant el segle XX el sexe ha anat guanyant presència en el món de les imatges i s'ha anat ocultant la mort. S'intenta no parlar-ne, que no en quedin rastres, i no pensar-hi. Això ens porta a viure pensant com si la mort no ens hagués d'afectar, a nosaltres.
J.Ll. ¿Per això no sabem què dir quan anem a un tanatori?
E.C. Sí, perquè la mort s'ha convertit en un fet excepcional i no sabem com gestionar-lo. És cert que la mort està molt present en les notícies, en les pel·lícules i en les sèries de televisió. Morts reals i fictícies que podem veure cada dia. Però sempre apareixen en catàstrofes de països llunyans i en fets excepcionals, com ara un atemptat. O bé apareixen com una cosa lúdica dins d'un d'espectacle. El món contemporani està molt saturat d'imatges de la mort, però oblida que la mort forma part de les dades primordials de la nostra pròpia existència.
J.Ll. Per què sempre s'han fet ritus al voltant de la mort?
E.C. L'home és un animal simbòlic. A través de símbols, d'imatges i gestos intenta evocar altres significats i realitats. Humanitat, art i mort és un triangle inseparable.
J.Ll. ¿Al llarg de la història hi ha una continuïtat en la manera de representar la mort?
E.C. Hi ha una continuïtat absoluta fins avui, amb l'excepcionalitat enorme de la cultura occidental moderna. En aquest aspecte la modernitat és un accident. Es van perdent les imatges i rituals, que desapareixen en mans de la funcionalitat i el pragmatisme amb què es gestiona actualment la mort. I cada vegada es fa més insuportable la cohabitació entre els vius i els morts.
J.Ll. Com s'expressa això?
E.C. Per exemple, portant els cementiris a la perifèria de les ciutats, amb l'argument científic que és més higiènic. La incineració és també una manera d'esborrar la mort. Molta gent ni tan sols vol una urna o una capella per preservar les cendres del difunt. I es tendeix a visualitzar la mort amb l'absència d'imatges. Memorials com els de l'11-S o els de l'Holocaust es basen en espais buits.
J.Ll. Però la mort sempre ha estat una cosa terrible.
E.C. Sí, però a mesura que avança la modernitat, la mort es converteix en una cosa molt més terrible, perquè està mancada d'explicació i de justificació. L'existència s'identifica amb la vida biològica i a la mort no se li pot donar cap sentit. Som la primera cultura de la història humana que no concep res després de la mort. La mort és un fracàs inexplicable que no té cap sentit i que es converteix en font de totes les pors.
J.Ll. ¿Llavors les persones religioses ho tenen més fàcil?
E.C. No necessàriament, perquè els creients viuen en un teixit social en què la gestió que fan de la mort és la mateixa que la dels no creients. No hi ha alternatives a les formes que ens ofereixen les companyies funeràries. La vetlla s'ha fer fora de casa, en un tanatori, i la mort s'ha deixat de viure dins de l'ambient familiar, a casa. També s'ha passat d'un dol molt aparatós i espectacular a un dol que es viu amb la més absoluta discreció i que no es manifesta amb signes exteriors.
J.Ll. ¿Hem d'inventar-nos nous
rituals que substitueixin
els religiosos?
E.C. La ritualització i la simbolització de la mort és el que ajuda a afrontar-la. La tradició cultural és molt sàvia i els ritus i formes espontànies que tenia eren la millor manera de gestionar el dolor i l'absència dels qui no hi són.
J.Ll. ¿Hi ha trets comuns a totes les cultures per visualitzar la mort?
E.C. Hi ha coses en comú a tot Occident. Es tendeix a representar la mort a través d'un doble del qui és al món de les ombres.
J.Ll. ¿Les imatges de la mort sempre fan por?
E.C. No. Per exemple, la iconografia egípcia dels sepulcres funeraris presenten unes imatges d'un caràcter idíl·lic i bucòlic sensacional. Una vida post mortem que reprodueix la vida mundana. A la tomba del faraó s'hi posen esclaus, eines, parament domèstic, reserves de menjar, agricultors llaurant. Imatges molt plàcides i pacificadores que mostren que la foscor o la tenebra no és l'única representació iconogràfica possible.
Però una idea decisiva és una figura cristiana del judici de les ànimes. La seva extensió va portar a una idea més melodramàtica de la mort, en què la teva ànima serà condemnada a passar-ho bé o malament tota l'eternitat. Això enforteix l'angoixa davant de la mort i d'aquí surt la imatge de la calavera.
Gràcies per això de les pintades xD. Avui he sortit de la feina una estoneta a l'hora de l'esmorzar i he seguit una mica el trajecte xD. He rigut llegint-ne algunes, com per exemple: «No m'importen les multes. No al Caufec». xD
Per la resta, tant se val, no és pla tampoc d'amargar-se gaire.
Que la vida no té sentit és una qüestió bastant ovbia, però això no t'ha de privar de disfrutar fent allò que a tu més t'agrade (supose que en el teu cas, escriure el blog, fer pintades pro-anarquistes, cagar-te en l'esglèsia, beure alcohol de marca i mil coses més, no necessàriament per aquest ordre). T'anime a gaudir-hi.
Ah, per cert! he descobert el teu blog i m'encanta
Ei Josep, et dius com jo! De fet no m'he cagat mai a l'església, només hi he pixat (em penso que ja ho vaig dir un dia...). I gràcies.
Va haver-hi un temps en què m'escarrassava per trobar-li un sentit a la vida, per sapiguer per què visc. Exhaust de tant de cercar, ho vaig deixar córrer. No sé, però és molt fotut viure així, sobretot quan es tenen problemes i s'està sol... Vaig arribar a la conclusió que són les persones les úniques que atorguen valor i sentit a les coses; per tant, la meva vida només té sentit en relació als altres. Per si sola no en té cap, igual que la humanitat o l'univers, per si sols, no tenen cap sentit, hi són i prou.
Amor ha mort – 26/03/2005
Qui és n'Eduard Cairol? És llicenciat en Dret i doctor de Filosofia i ara mateix és professor de teoria i història de l'art a la Pompeu [perfil]. Resulta que és també el coordinador del cicle «La mort en la cultura moderna», per la qual cosa li fan avui una entrevista a l'Avui.
L'entrevista en qüestió m'ha agradat molt, perquè ve a dir allò que solc jo dir, però molt millor explicat, clar... Diu que la mort és un tabú i que no és possible de donar-li cap sentit. Per exemple:
Difícilment en tan poques paraules es pot ser més clar i tan lúcid. Un altre exemple, quan li demanen si la mort és un tabú, i respon:
És que collons, és el mateix que jo he dit mil cops en posts absolutament pessimistes i pro-suïcides. Ho he dit, i tinc la Ciència al meu costat, i ni tu ni ningú mai no em podreu fer canviar de parer. Si la mort no té sentit, la vida tampoc, perquè tant se val morir ara com més tard. Tot el que es fa, absolutament tot, es fa només per no pensar en la mort; vivim com si fóssim immortals. Fer castells, estudiar o emborratxar-se, treballar, sortir a fer pintades, xerrar, mirar la tele o escriure un blog.
Però no, jo en sóc ben conscient. Sé que visc per viure, per amor a l'art. Per l'amor, per la mort. Però en un món ple d'odi, sense amor, paga la pena viure? La resposta és tan clara com contundent: no.
Aquí sota, per guardar-la per la posteritat, l'entrevista sencera.
ENTREVISTA: Eduard Cairol
Coordinador del cicle 'La mort en la cultura moderna'
"La mort és el tabú contemporani que ha substituït el tabú del sexe"
Jordi Llisterri
BARCELONA
Setmana Santa és un dels pocs moments de l'any en què la mort surt al carrer. Les processons o la Dansa de la Mort de Verges recorden el dolor i la finitud. Però la resta de l'any tots els símbols que representen la mort queden ben amagats. A Occident la mort és sofriment i fracàs i no s'han trobat imatges alternatives a les religioses per expressar-ho.
Escrit per en Josep.J.Ll. La mort és un tabú?
E.C. Sens dubte, la mort és el tabú contemporani per excel·lència, que ha substituït el tabú del sexe. La mentalitat puritana havia convertit el sexe en una cosa obscena que havia de quedar fora de l'escenari públic. En canvi, durant el segle XX el sexe ha anat guanyant presència en el món de les imatges i s'ha anat ocultant la mort. S'intenta no parlar-ne, que no en quedin rastres, i no pensar-hi. Això ens porta a viure pensant com si la mort no ens hagués d'afectar, a nosaltres.
J.Ll. ¿Per això no sabem què dir quan anem a un tanatori?
E.C. Sí, perquè la mort s'ha convertit en un fet excepcional i no sabem com gestionar-lo. És cert que la mort està molt present en les notícies, en les pel·lícules i en les sèries de televisió. Morts reals i fictícies que podem veure cada dia. Però sempre apareixen en catàstrofes de països llunyans i en fets excepcionals, com ara un atemptat. O bé apareixen com una cosa lúdica dins d'un d'espectacle. El món contemporani està molt saturat d'imatges de la mort, però oblida que la mort forma part de les dades primordials de la nostra pròpia existència.
J.Ll. Per què sempre s'han fet ritus al voltant de la mort?
E.C. L'home és un animal simbòlic. A través de símbols, d'imatges i gestos intenta evocar altres significats i realitats. Humanitat, art i mort és un triangle inseparable.
J.Ll. ¿Al llarg de la història hi ha una continuïtat en la manera de representar la mort?
E.C. Hi ha una continuïtat absoluta fins avui, amb l'excepcionalitat enorme de la cultura occidental moderna. En aquest aspecte la modernitat és un accident. Es van perdent les imatges i rituals, que desapareixen en mans de la funcionalitat i el pragmatisme amb què es gestiona actualment la mort. I cada vegada es fa més insuportable la cohabitació entre els vius i els morts.
J.Ll. Com s'expressa això?
E.C. Per exemple, portant els cementiris a la perifèria de les ciutats, amb l'argument científic que és més higiènic. La incineració és també una manera d'esborrar la mort. Molta gent ni tan sols vol una urna o una capella per preservar les cendres del difunt. I es tendeix a visualitzar la mort amb l'absència d'imatges. Memorials com els de l'11-S o els de l'Holocaust es basen en espais buits.
J.Ll. Però la mort sempre ha estat una cosa terrible.
E.C. Sí, però a mesura que avança la modernitat, la mort es converteix en una cosa molt més terrible, perquè està mancada d'explicació i de justificació. L'existència s'identifica amb la vida biològica i a la mort no se li pot donar cap sentit. Som la primera cultura de la història humana que no concep res després de la mort. La mort és un fracàs inexplicable que no té cap sentit i que es converteix en font de totes les pors.
J.Ll. ¿Llavors les persones religioses ho tenen més fàcil?
E.C. No necessàriament, perquè els creients viuen en un teixit social en què la gestió que fan de la mort és la mateixa que la dels no creients. No hi ha alternatives a les formes que ens ofereixen les companyies funeràries. La vetlla s'ha fer fora de casa, en un tanatori, i la mort s'ha deixat de viure dins de l'ambient familiar, a casa. També s'ha passat d'un dol molt aparatós i espectacular a un dol que es viu amb la més absoluta discreció i que no es manifesta amb signes exteriors.
J.Ll. ¿Hem d'inventar-nos nous
rituals que substitueixin
els religiosos?
E.C. La ritualització i la simbolització de la mort és el que ajuda a afrontar-la. La tradició cultural és molt sàvia i els ritus i formes espontànies que tenia eren la millor manera de gestionar el dolor i l'absència dels qui no hi són.
J.Ll. ¿Hi ha trets comuns a totes les cultures per visualitzar la mort?
E.C. Hi ha coses en comú a tot Occident. Es tendeix a representar la mort a través d'un doble del qui és al món de les ombres.
J.Ll. ¿Les imatges de la mort sempre fan por?
E.C. No. Per exemple, la iconografia egípcia dels sepulcres funeraris presenten unes imatges d'un caràcter idíl·lic i bucòlic sensacional. Una vida post mortem que reprodueix la vida mundana. A la tomba del faraó s'hi posen esclaus, eines, parament domèstic, reserves de menjar, agricultors llaurant. Imatges molt plàcides i pacificadores que mostren que la foscor o la tenebra no és l'única representació iconogràfica possible.
Però una idea decisiva és una figura cristiana del judici de les ànimes. La seva extensió va portar a una idea més melodramàtica de la mort, en què la teva ànima serà condemnada a passar-ho bé o malament tota l'eternitat. Això enforteix l'angoixa davant de la mort i d'aquí surt la imatge de la calavera.
Comentaris
Per Arnauh. 26/03/2005. 11:04 PM
Cert que no val la pena. Pero be, sempre et queda posar-lo tu l'amor, o les ganes, o alguna cosa...
Per cert, ja he vist les teves accions pintaires. Molt maques, amb diferents colors i tot! XDD
Per Senkreu. 26/03/2005. 11:56 PM
Gràcies per això de les pintades xD. Avui he sortit de la feina una estoneta a l'hora de l'esmorzar i he seguit una mica el trajecte xD. He rigut llegint-ne algunes, com per exemple: «No m'importen les multes. No al Caufec». xD
Per la resta, tant se val, no és pla tampoc d'amargar-se gaire.
Per Josep. 27/03/2005. 10:11 AM
Que la vida no té sentit és una qüestió bastant ovbia, però això no t'ha de privar de disfrutar fent allò que a tu més t'agrade (supose que en el teu cas, escriure el blog, fer pintades pro-anarquistes, cagar-te en l'esglèsia, beure alcohol de marca i mil coses més, no necessàriament per aquest ordre). T'anime a gaudir-hi.
Ah, per cert! he descobert el teu blog i m'encanta
Per Jun. 27/03/2005. 05:11 PM
Josep, tens raó... no te sentit, però ja posats, pasem-nos-ho bé... ;)
Per Senkreu. 27/03/2005. 07:07 PM
Ei Josep, et dius com jo! De fet no m'he cagat mai a l'església, només hi he pixat (em penso que ja ho vaig dir un dia...). I gràcies.
Va haver-hi un temps en què m'escarrassava per trobar-li un sentit a la vida, per sapiguer per què visc. Exhaust de tant de cercar, ho vaig deixar córrer. No sé, però és molt fotut viure així, sobretot quan es tenen problemes i s'està sol... Vaig arribar a la conclusió que són les persones les úniques que atorguen valor i sentit a les coses; per tant, la meva vida només té sentit en relació als altres. Per si sola no en té cap, igual que la humanitat o l'univers, per si sols, no tenen cap sentit, hi són i prou.
Digues la teva