Tinc llard nou per enllardar mil iardes, però bé, em limitaré a comentar que em vaig sentir com al conte aquell de Hansel i Gretel, en què la bruixa els convidava a tota la xocolata que volguessin per després engolir-los vilment. Des del primer moment m'ensumava el pitjor, flairava la capciositat que surava a la petita cabana (doncs així es diu el bar), i a cada glopada de cervesa albirava més propera la mort. Les entomava sense oposar gaire resistència, agreujant irrefrenablement el meu estat etílic. N'era conscient, àdhuc li ho havia comentat a mon germà, el qual feia de Gretel, però tant era, perquè era jo l'ase dels cops.
Primer, sense venir gens a tomb, m'ho torna a espetar: «i tu des quan fumes?». Més que res, m'ho demana perquè ha vist aquesta foto pel meu ordinador. La hi vaig desar per allà sense gaires prevencions perquè bé, com mai no li diré que fumo porros, que si més no se n'adoni pel seu compte. I clar, ara deu veure en mi un putu drogata i m'ho ha de recordar sempre que pot.
En un altre bon moment, no sé ben bé per què, va sortir el tema de què gairebé sempre guanyen els bons a les pel·lícules. I va i ens recorda que algú que pensava com jo ara és a la presó, i que sa mare (mon àvia al cel sia) doncs això, que fa anys que va traspassar (que perí, passà avall, finà, és al clot... o al nínxol). I bé, en aquest punt jo ja no m'hi sentia gens còmode amb ell.
Va tornar a sortir el tema de Lleida i la diada de Marracos, parlant del meu mòbil. Que em van donar cent euros perquè me'n comprés un de nou perquè van entendre que quan vaig nar a Lleida no vaig poder trucar perquè el tinc espatllat. Bé, no sé com ho van entendre, però van recordar-me que havien trucat als mossos, als bombers i a tot déu per trobar-me. És que són idiotes.
I a la fi la cirereta: per alguna estranya raó, torna a sortir el tema vacances, que tornarem a anar a Granada, com sempre. I ens diu que si no hi volem anar que ens busquem casa perquè en aquí d'on escric no ens hi quedarem sols. Visca. I ho miren de justificar, però de cara a nosaltres no ho aconsegueixen (però ells es veien molt convençuts...). I, per acabar, ell se'm torna a adreçar directament a mi per retreure'm que durant l'any passat vaig passar tot el temps queixant-me, però queixant-me només d'ell, i cita un fragment d'una conversa que no recordo, que ve a dir que ell no acostuma a llegir res, només un llibre de Granada que tenia per allà (li ho vaig dir? Ho va sentir? No ho sé, el que sí és cert és que ho vaig pensar i segurament li ho vaig comentar a mon germà i potser també a ma mare). Que sí, que potser no sembla tan fort, però collons, una cosa és que jo ho pensi, i una altra és que ell sàpiga el que penso d'ell: que és un ignorant. (I de fet no hi ha res de dolent en ser ignorant, jo ho sóc també en moltíssimes coses. El que em sap greu és que algú s'hi senti còmode, només així es pot comprendre que l'individu en qüestió es cregui amb la veritat absoluta)
De tornada, per acabar d'arrodonir la vetllada, em pregunta si una pintada feta amb guix a un armariet de connexions elèctriques o telefòniques l'he feta jo. I per cert, és molt frustrant veure com esborren només les meves pintades, mentre al costat n'hi ha de tota mena.
¿Quan aneu a Granada, ara o a s'estiu? ¿xerres de sa capital o d'un poble? (jo hi vaig passat demà a veure l'amo de la Porcellera Subreptícia, hi seré deu dies)
Germans...jo en tenc tres y com a germana gran, no crec que funcioni tractar-los como si sempre fossen petits, arribat es moment que només són més joves. No és una bona idea fer de segon pare o de segona mare, crec que la relació entre germans hauria de ser diferent, com amics, més o menys.
Bé, abans anàvem a l'Albayzin, però quan va morir mon avi (em penso que ja vaig parlar d'ell...) mon àvia va comprar una casa a un poble del costat, Atarfe, conegut arreu del món perquè cada any s'hi fa un festival de heavy metal. És allà on hi anirem el proper agost.
I sobre els germans, no sé ben bé què has entès; de mon germà gairebé no en parlo, pràcticament tots els "ells" són referits a mon pare. És a ell a qui, aquí també, critico sense parar.
Estirabots a la Cabana – 29/03/2005
Tinc llard nou per enllardar mil iardes, però bé, em limitaré a comentar que em vaig sentir com al conte aquell de Hansel i Gretel, en què la bruixa els convidava a tota la xocolata que volguessin per després engolir-los vilment. Des del primer moment m'ensumava el pitjor, flairava la capciositat que surava a la petita cabana (doncs així es diu el bar), i a cada glopada de cervesa albirava més propera la mort. Les entomava sense oposar gaire resistència, agreujant irrefrenablement el meu estat etílic. N'era conscient, àdhuc li ho havia comentat a mon germà, el qual feia de Gretel, però tant era, perquè era jo l'ase dels cops.
Primer, sense venir gens a tomb, m'ho torna a espetar: «i tu des quan fumes?». Més que res, m'ho demana perquè ha vist aquesta foto pel meu ordinador. La hi vaig desar per allà sense gaires prevencions perquè bé, com mai no li diré que fumo porros, que si més no se n'adoni pel seu compte. I clar, ara deu veure en mi un putu drogata i m'ho ha de recordar sempre que pot.
En un altre bon moment, no sé ben bé per què, va sortir el tema de què gairebé sempre guanyen els bons a les pel·lícules. I va i ens recorda que algú que pensava com jo ara és a la presó, i que sa mare (mon àvia al cel sia) doncs això, que fa anys que va traspassar (que perí, passà avall, finà, és al clot... o al nínxol). I bé, en aquest punt jo ja no m'hi sentia gens còmode amb ell.
Va tornar a sortir el tema de Lleida i la diada de Marracos, parlant del meu mòbil. Que em van donar cent euros perquè me'n comprés un de nou perquè van entendre que quan vaig nar a Lleida no vaig poder trucar perquè el tinc espatllat. Bé, no sé com ho van entendre, però van recordar-me que havien trucat als mossos, als bombers i a tot déu per trobar-me. És que són idiotes.
I a la fi la cirereta: per alguna estranya raó, torna a sortir el tema vacances, que tornarem a anar a Granada, com sempre. I ens diu que si no hi volem anar que ens busquem casa perquè en aquí d'on escric no ens hi quedarem sols. Visca. I ho miren de justificar, però de cara a nosaltres no ho aconsegueixen (però ells es veien molt convençuts...). I, per acabar, ell se'm torna a adreçar directament a mi per retreure'm que durant l'any passat vaig passar tot el temps queixant-me, però queixant-me només d'ell, i cita un fragment d'una conversa que no recordo, que ve a dir que ell no acostuma a llegir res, només un llibre de Granada que tenia per allà (li ho vaig dir? Ho va sentir? No ho sé, el que sí és cert és que ho vaig pensar i segurament li ho vaig comentar a mon germà i potser també a ma mare). Que sí, que potser no sembla tan fort, però collons, una cosa és que jo ho pensi, i una altra és que ell sàpiga el que penso d'ell: que és un ignorant. (I de fet no hi ha res de dolent en ser ignorant, jo ho sóc també en moltíssimes coses. El que em sap greu és que algú s'hi senti còmode, només així es pot comprendre que l'individu en qüestió es cregui amb la veritat absoluta)
De tornada, per acabar d'arrodonir la vetllada, em pregunta si una pintada feta amb guix a un armariet de connexions elèctriques o telefòniques l'he feta jo. I per cert, és molt frustrant veure com esborren només les meves pintades, mentre al costat n'hi ha de tota mena.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Xisca. 30/03/2005. 10:02 PM
¿Quan aneu a Granada, ara o a s'estiu? ¿xerres de sa capital o d'un poble? (jo hi vaig passat demà a veure l'amo de la Porcellera Subreptícia, hi seré deu dies)
Germans...jo en tenc tres y com a germana gran, no crec que funcioni tractar-los como si sempre fossen petits, arribat es moment que només són més joves. No és una bona idea fer de segon pare o de segona mare, crec que la relació entre germans hauria de ser diferent, com amics, més o menys.
Per Josep. 30/03/2005. 11:35 PM
Bé, abans anàvem a l'Albayzin, però quan va morir mon avi (em penso que ja vaig parlar d'ell...) mon àvia va comprar una casa a un poble del costat, Atarfe, conegut arreu del món perquè cada any s'hi fa un festival de heavy metal. És allà on hi anirem el proper agost.
I sobre els germans, no sé ben bé què has entès; de mon germà gairebé no en parlo, pràcticament tots els "ells" són referits a mon pare. És a ell a qui, aquí també, critico sense parar.
Au, salut, et vaig llegint al nou blog.
Per Xisca. 31/03/2005. 10:32 PM
Bé, si és es teu pare, és com es meu...sempre criticant lo que fas, lament dir-te que seguirà fins als trenta anys, segons sa meva experiència XD
Digues la teva