Hi ha certs passos en aquesta vida que, per molt petits que siguin, semblen quilomètrics, com si s'estigués saltant un abisme sens fi. A cinc minuts de casa meva hi viu de tota la vida mon oncle i a un minut i mig hi treballa, a la companyia de teatre de carrer Unicornis. Però, malgrat aquesta distància irrisòria, fa una corrua d'anys que no el veig. El darrer record d'ell que tinc és d'un cop que va entrar a la meva classe quan jo tenia sis o set anys, perquè m'havia descuidat l'entrepà a casa. Era alt com un Sant Pau i em vaig sentir orgullós d'ell. D'això ja en fa quinze anys i ara ell en té quaranta i jo m'apropo molt a l'edat que ell tenia aleshores.
Ahir vaig anar a l'assemblea del Caufec i vem estar parlant dels propers actes, entre els quals hi ha la botifarrada i mani del dia trenta. A partir de les quatre d'aquell dia es faran jocs infantils, i a més a més es pretén que la mani sigui festiva. El fet és que des de la Plataforma es cerca gent que pugui animar l'ambient, i van pensar en els Unicornis, i va sortir el seu nom: el Santacreu. M'ha tocat fer de contacte i aconseguir que vingui.
Ara fa uns instants em trobava al local dels Unicornis parlant amb una noia molt simpàtica que ha quedat a quadres quan li he dit el meu nom i cognom. Després d'explicar-li una mica què volia, ha agafat el telèfon i l'ha trucat. Han estat uns segons molt tensos, el temps s'ha aturat, m'he quedat en "trance", guaitant de fit a fit el telèfon negre del dimoni. Totes les pors, els prejudicis, anys en blanc, pica-baralles i suposicions es reduïen a una simple trucada. Per sort estava ocupat i no m'ha pogut atendre.
He donat el meu número de mòbil, m'he acomiadat i me n'he anat. Ara miro amb desconfiança el meu telèfon: abans o després sonarà, i a l'altra banda hi serà ell, per primer cop en quinze anys. Una última reflexió: per culpa del Caufec estic quedant amb ell molt més sovint (tres cops en set dies!) i, a més, també estic retrobant la família. És tot plegat molt estrany.
Coses de la vida, si... Doncs mira que en el meu cas vaig veure cada dia al meu oncle, quan treballava al negoci familiar de ma casa, i ara ja no el veig mai (de fet el vaig veure de casualitat fa unes setmanes, però ja no coincidim, ni ell ni sa familia). Tanmateix jo visc a Girona i ell a Palamós; hi ha certa distància, tot i que no és mass excusa (diguem que la última vegada que vaig veure sa familia completa va ser a l'enterrament de l'avi ara fa més d'un any)...
[A aquest ritme és molt probable que d'aquí uns anys només recordi als meus pares i germans com a familia.]
Refent lligams – 7/04/2005
Hi ha certs passos en aquesta vida que, per molt petits que siguin, semblen quilomètrics, com si s'estigués saltant un abisme sens fi. A cinc minuts de casa meva hi viu de tota la vida mon oncle i a un minut i mig hi treballa, a la companyia de teatre de carrer Unicornis. Però, malgrat aquesta distància irrisòria, fa una corrua d'anys que no el veig. El darrer record d'ell que tinc és d'un cop que va entrar a la meva classe quan jo tenia sis o set anys, perquè m'havia descuidat l'entrepà a casa. Era alt com un Sant Pau i em vaig sentir orgullós d'ell. D'això ja en fa quinze anys i ara ell en té quaranta i jo m'apropo molt a l'edat que ell tenia aleshores.
Ahir vaig anar a l'assemblea del Caufec i vem estar parlant dels propers actes, entre els quals hi ha la botifarrada i mani del dia trenta. A partir de les quatre d'aquell dia es faran jocs infantils, i a més a més es pretén que la mani sigui festiva. El fet és que des de la Plataforma es cerca gent que pugui animar l'ambient, i van pensar en els Unicornis, i va sortir el seu nom: el Santacreu. M'ha tocat fer de contacte i aconseguir que vingui.
Ara fa uns instants em trobava al local dels Unicornis parlant amb una noia molt simpàtica que ha quedat a quadres quan li he dit el meu nom i cognom. Després d'explicar-li una mica què volia, ha agafat el telèfon i l'ha trucat. Han estat uns segons molt tensos, el temps s'ha aturat, m'he quedat en "trance", guaitant de fit a fit el telèfon negre del dimoni. Totes les pors, els prejudicis, anys en blanc, pica-baralles i suposicions es reduïen a una simple trucada. Per sort estava ocupat i no m'ha pogut atendre.
He donat el meu número de mòbil, m'he acomiadat i me n'he anat. Ara miro amb desconfiança el meu telèfon: abans o després sonarà, i a l'altra banda hi serà ell, per primer cop en quinze anys. Una última reflexió: per culpa del Caufec estic quedant amb ell molt més sovint (tres cops en set dies!) i, a més, també estic retrobant la família. És tot plegat molt estrany.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per cogollo. 7/04/2005. 09:57 PM
Coses de la vida, si... Doncs mira que en el meu cas vaig veure cada dia al meu oncle, quan treballava al negoci familiar de ma casa, i ara ja no el veig mai (de fet el vaig veure de casualitat fa unes setmanes, però ja no coincidim, ni ell ni sa familia). Tanmateix jo visc a Girona i ell a Palamós; hi ha certa distància, tot i que no és mass excusa (diguem que la última vegada que vaig veure sa familia completa va ser a l'enterrament de l'avi ara fa més d'un any)...
[A aquest ritme és molt probable que d'aquí uns anys només recordi als meus pares i germans com a familia.]
Digues la teva