Vaja, no sé, que et demanin un llibre que explica per a nens de cinc anys la llegenda de l'origen de la senyera durant la diada de Sant Jordi pot ser una cosa d'allò més normal. Ara bé, que te'l demanin en castellà, potser això no és tan normal. I bé, jo anava contestant en català a la senyora, que pel que sembla no m'acabava d'entendre. Li he donat un "flyier" (o com s'escrigui, un paperet informatiu) dels castellers, dient-li que allà el seu fill s'ho passaria molt bé i aprendria català. I se n'ha anat.
Una estona més tard ha aparegut el seu home, m'ha llençat el paper a la cara i ha comprat el llibre, tot dient que sóc un maleducat i no sé què. Yuju!
Fa temps que vaig deixar de mirar d'entendre aquests problemes de l'idioma. Resulta que som maleducats per parlar en la nostra llengua, però ells no ho són pas, que es neguen a aprendre la del país d'acollida. O la del lloc d'acollida, per evitar suspicàcies. Som maleducats, provincians, anacrònics, radicals, imbècils, un cas únic a Europa, només per parlar la nostra llengua i voler perservar-la. Amb anècdotes com la d'aquesta tarda, però, la cosa arriba a ser ja esperpèntica i ridícula.
Si sóc extremista només per voler conservar una part essencial de la meva identitat, com és la llengua, doncs sí, ho sóc. Però no crec que sigui gaire més extremista que qualsevol altre ciutadà del món. El català és la llengua de Catalunya, no cal ser independentista per capir-ho. Es pot ser anarquista de mena i no renunciar a l'idioma. No crec que ningú en renunciï, almenys de forma conscient (una altra cosa són les actituds de dimissió lingüística, assumides i executades inconscientment). Tant me fa el que digueu: jo només sé parlar català.
desgraciadament això que expliques és el meu pà de cada dia.. ai senyor... encara sort que no tothom és com aquesta parella.. n'hi han poquets, però encara hi ha persones que intenten aprendre català... almenys espero que sigui així... és esperençador veure com les places de català per adults de Salt, per exemple, s'omplen de gom a gom... tan que fins i tot en falten...
ais... som una espècie en perill d'extinció!!!!
fa molta rabia aquesta gent, tan siguin castellans com d'una altra banda. Un dia, provaré d'anar a Londres i parlar en català, a veure quan tarden a fer-me fora del país.
I et diré més, pots parlar varies llengues, però només es pot pensar en una. I jo penso en català.
Bé, m'agradaria aclarir per no suscitar dubtes de cap mena que jo sóc catalana, nascuda a catalunya i de família andalusa, el meu xicot és colombià. Estic orgullosa de la diversitat cultural que m'envolta i és aquesta la que m'enriqueix dia rere dia i em fa aprendre coses noves. Vull aclarir també que catalunya és per a mi un territori totalment tolerant i obert amb la gent però quan veig al meu noi empipar-se quan intenta parlar el català al carrer i el miren com si fos un extraterrestre o quan hi parla en castellà i el contesten en català clavant-li mirades d'odi, comprenc que s'empipi i vulgui desistir.
Només vull dir que encara ens falta molt per aprendre a saber tractar la gent de fora, no cal causar confusions, no cal ser tan recelós de la nostra llengua, cal tenir una mica de paciència i sobretot posar-nos al seu lloc.
Conte de Sant Jordi – 23/04/2005
Vaja, no sé, que et demanin un llibre que explica per a nens de cinc anys la llegenda de l'origen de la senyera durant la diada de Sant Jordi pot ser una cosa d'allò més normal. Ara bé, que te'l demanin en castellà, potser això no és tan normal. I bé, jo anava contestant en català a la senyora, que pel que sembla no m'acabava d'entendre. Li he donat un "flyier" (o com s'escrigui, un paperet informatiu) dels castellers, dient-li que allà el seu fill s'ho passaria molt bé i aprendria català. I se n'ha anat.
Una estona més tard ha aparegut el seu home, m'ha llençat el paper a la cara i ha comprat el llibre, tot dient que sóc un maleducat i no sé què. Yuju!
Fa temps que vaig deixar de mirar d'entendre aquests problemes de l'idioma. Resulta que som maleducats per parlar en la nostra llengua, però ells no ho són pas, que es neguen a aprendre la del país d'acollida. O la del lloc d'acollida, per evitar suspicàcies. Som maleducats, provincians, anacrònics, radicals, imbècils, un cas únic a Europa, només per parlar la nostra llengua i voler perservar-la. Amb anècdotes com la d'aquesta tarda, però, la cosa arriba a ser ja esperpèntica i ridícula.
Si sóc extremista només per voler conservar una part essencial de la meva identitat, com és la llengua, doncs sí, ho sóc. Però no crec que sigui gaire més extremista que qualsevol altre ciutadà del món. El català és la llengua de Catalunya, no cal ser independentista per capir-ho. Es pot ser anarquista de mena i no renunciar a l'idioma. No crec que ningú en renunciï, almenys de forma conscient (una altra cosa són les actituds de dimissió lingüística, assumides i executades inconscientment). Tant me fa el que digueu: jo només sé parlar català.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per immis. 23/04/2005. 10:37 PM
desgraciadament això que expliques és el meu pà de cada dia.. ai senyor... encara sort que no tothom és com aquesta parella.. n'hi han poquets, però encara hi ha persones que intenten aprendre català... almenys espero que sigui així... és esperençador veure com les places de català per adults de Salt, per exemple, s'omplen de gom a gom... tan que fins i tot en falten...
ais... som una espècie en perill d'extinció!!!!
vinga, feliç Sant jordi !!
bona nit
Per erakkia. 24/04/2005. 07:12 PM
fa molta rabia aquesta gent, tan siguin castellans com d'una altra banda. Un dia, provaré d'anar a Londres i parlar en català, a veure quan tarden a fer-me fora del país.
I et diré més, pots parlar varies llengues, però només es pot pensar en una. I jo penso en català.
Per Cristina. 26/04/2005. 07:16 PM
Bé, m'agradaria aclarir per no suscitar dubtes de cap mena que jo sóc catalana, nascuda a catalunya i de família andalusa, el meu xicot és colombià. Estic orgullosa de la diversitat cultural que m'envolta i és aquesta la que m'enriqueix dia rere dia i em fa aprendre coses noves. Vull aclarir també que catalunya és per a mi un territori totalment tolerant i obert amb la gent però quan veig al meu noi empipar-se quan intenta parlar el català al carrer i el miren com si fos un extraterrestre o quan hi parla en castellà i el contesten en català clavant-li mirades d'odi, comprenc que s'empipi i vulgui desistir.
Només vull dir que encara ens falta molt per aprendre a saber tractar la gent de fora, no cal causar confusions, no cal ser tan recelós de la nostra llengua, cal tenir una mica de paciència i sobretot posar-nos al seu lloc.
Digues la teva