M'he adonat que acostumo a encetar els posts amb un adverbi de temps o una fórmula semblant: ahir, avui, aquest matí, de vegades... Aquest post l'anava a començar d'igual manera.
Visc una contradicció permanent que no em permet de viure (o de parlar) amb tranquil·litat. Resulta que estic en contra d'una normativització lingüística excessivament centralitzada, que impediria, per posar un exemple, d'acceptar com a correctes formes com ara «sapiguer», «istiu» o «ideia». Haureu comprovat que, tot i sapiguer que aquestes formes són incorrectes en català normatiu, jo les faig servir sovint a les entrades d'aquest bloc meu.
Malgrat tot, reconec que és necessària una norma. Cal per diversos motius, però sobretot perquè una llengua massa segregada és una llengua feble. La nostra llengua, a causa de la imposició, la prohibició i la castellanització, és una llengua molt poc normalitzada, que cadascú parla al seu gust.
Mon pare diu «aiga», «estolviar», «inglès». Entre els dos primers mots i el tercer hi ha una gran diferència; els primers provenen de l'evolució del llenguatge: el primer és típicament barceloní, el segon és més aviat el resultat de no haver llegit i de la tradició familiar, mentre que el tercer és producte de la castellanització. El primer l'acostumo a emprar, només de tant en tant; el segon no el faig servir mai; amb el tercer em xiulen les orelles.
En Maragall, al seu discurs d'investidura, va pronunciar diversos cops el mot «istil», que és d'una evolució anàloga a «istiu». Jo no l'havia sentit mai, però diversos comentaris a la premsa sobre aquest tema em van fer entendre que abans, durant els seixanta, era d'ús corrent a Barcelona (sobretot per Pedralbes i rodalies...). El fet que ara no se'n senti a dir amb tanta profusió només pot voler dir que s'ha normalitzat la versió considerada com a correcta.
Els medis de comunicació en català tenen com a objectiu primordial, a banda d'informar, manipular i tot allò inherent a l'activitat periodística, normalitzar l'idioma, mostrar la via correcta d'escriure'l i parla'l. De fet, els medis de comunicació en general tenen aquest objectiu, siguin en l'idioma que siguin. Aquest centralisme relega a l'ostracisme variants dialectals de l'idioma, no sempre acceptades com a correctes, com ara podrien ser formes de les terres de l'Ebre (com l'article «lo», com a exemple més destacat), o l'«almanco» lleidatà, el «cardar» tan gironí, el «set» (participi de ser) de la Plana de Vich, l'«aiga» barcelonina o, sortint del Principat, les variants valencianes, balears o nord-catalanes. Sembla sovint que el que es cerqui sigui l'assimilació de tota aquesta riquesa dialectal al català més central; que es vulgui eradicar l'«almanco», el «lo», l'article salat, l'«aiga», vaja, que no cardem per lliure, xiquets...
Per això: sóc partidari de la profusió dels dialectalismes, però en el benentès que no em facin xiular les orelles. És a dir, sense castellanismes, sobretot. Qüestions com «estolviar» reconec que neden entre dues aigues. M'agrada l'evolució de la llengua, m'agrada la riquesa dialectal tot i que dificulti l'entesa i afebleixi la llengua. Perquè una llengua tan dividida és més feble... però què és el que la fa feble? La seva riquesa o l'ocupant que la lamina, la substitueix, la ridiculitza i la mata?
no cardis! jo quan vaig per barcelona accentuo, encara més, el meu accent empordanès!... com ara: poc ho sé pas això! òndima tu! (això crec que només ho fem a ca meva)...m'encata veure la cara dels meus tiets mega pijos.... jeje, encara ric més quan m'acompanya el meu avi, que et juro que has d'haver fet un curset per entendre'l!!!
La llenga catalana – 1/06/2005
M'he adonat que acostumo a encetar els posts amb un adverbi de temps o una fórmula semblant: ahir, avui, aquest matí, de vegades... Aquest post l'anava a començar d'igual manera.
Visc una contradicció permanent que no em permet de viure (o de parlar) amb tranquil·litat. Resulta que estic en contra d'una normativització lingüística excessivament centralitzada, que impediria, per posar un exemple, d'acceptar com a correctes formes com ara «sapiguer», «istiu» o «ideia». Haureu comprovat que, tot i sapiguer que aquestes formes són incorrectes en català normatiu, jo les faig servir sovint a les entrades d'aquest bloc meu.
Malgrat tot, reconec que és necessària una norma. Cal per diversos motius, però sobretot perquè una llengua massa segregada és una llengua feble. La nostra llengua, a causa de la imposició, la prohibició i la castellanització, és una llengua molt poc normalitzada, que cadascú parla al seu gust.
Mon pare diu «aiga», «estolviar», «inglès». Entre els dos primers mots i el tercer hi ha una gran diferència; els primers provenen de l'evolució del llenguatge: el primer és típicament barceloní, el segon és més aviat el resultat de no haver llegit i de la tradició familiar, mentre que el tercer és producte de la castellanització. El primer l'acostumo a emprar, només de tant en tant; el segon no el faig servir mai; amb el tercer em xiulen les orelles.
En Maragall, al seu discurs d'investidura, va pronunciar diversos cops el mot «istil», que és d'una evolució anàloga a «istiu». Jo no l'havia sentit mai, però diversos comentaris a la premsa sobre aquest tema em van fer entendre que abans, durant els seixanta, era d'ús corrent a Barcelona (sobretot per Pedralbes i rodalies...). El fet que ara no se'n senti a dir amb tanta profusió només pot voler dir que s'ha normalitzat la versió considerada com a correcta.
Els medis de comunicació en català tenen com a objectiu primordial, a banda d'informar, manipular i tot allò inherent a l'activitat periodística, normalitzar l'idioma, mostrar la via correcta d'escriure'l i parla'l. De fet, els medis de comunicació en general tenen aquest objectiu, siguin en l'idioma que siguin. Aquest centralisme relega a l'ostracisme variants dialectals de l'idioma, no sempre acceptades com a correctes, com ara podrien ser formes de les terres de l'Ebre (com l'article «lo», com a exemple més destacat), o l'«almanco» lleidatà, el «cardar» tan gironí, el «set» (participi de ser) de la Plana de Vich, l'«aiga» barcelonina o, sortint del Principat, les variants valencianes, balears o nord-catalanes. Sembla sovint que el que es cerqui sigui l'assimilació de tota aquesta riquesa dialectal al català més central; que es vulgui eradicar l'«almanco», el «lo», l'article salat, l'«aiga», vaja, que no cardem per lliure, xiquets...
Per això: sóc partidari de la profusió dels dialectalismes, però en el benentès que no em facin xiular les orelles. És a dir, sense castellanismes, sobretot. Qüestions com «estolviar» reconec que neden entre dues aigues. M'agrada l'evolució de la llengua, m'agrada la riquesa dialectal tot i que dificulti l'entesa i afebleixi la llengua. Perquè una llengua tan dividida és més feble... però què és el que la fa feble? La seva riquesa o l'ocupant que la lamina, la substitueix, la ridiculitza i la mata?
Visca el català i la puta mare que el va parir.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per donot. 1/06/2005. 05:47 PM
Vich? O Vic?
Quan jo parlo, si us plau sona "sisplou" Típic del Ripollès. Intento corregir-ho; però no sempre ho recordo!
Per imma. 1/06/2005. 06:14 PM
no cardis! jo quan vaig per barcelona accentuo, encara més, el meu accent empordanès!... com ara: poc ho sé pas això! òndima tu! (això crec que només ho fem a ca meva)...m'encata veure la cara dels meus tiets mega pijos.... jeje, encara ric més quan m'acompanya el meu avi, que et juro que has d'haver fet un curset per entendre'l!!!
per cert molt bo el post avui :)
Per kenyanadia. 4/06/2005. 08:04 PM
M'ha encantat. Sóc estudiant de Traducció i Interpretació i m'interessa molt aquest tema. M'ha agradat molt llegir-ho.
Digues la teva