Quan l'ordre de pujar s'eternitza, m'he adonat de què el cor em comença a bategar amb força. Em relaxo, en veient que encara trigaré a enfilar-m'hi, però el relax es torna en estrès, i em poso nerviós. Suren al cervell nefastes premonicions de castells enderrocats per ajuntaments socialistes, de pilars estintolats per quaranta-mil crosses que fan figa, d'ensulsiada a l'estil soviètic, on per molta perestroika que s'hi aboqui només s'aconsegueix que la davallada sigui més dura.
Estic allà esperant eternament una ordre que no arriba mai, i el meu cor s'accelera. L'home de glaç que no exterioritza res, a l'hora de la veritat tremola com un flam. Mira cap el sostre, mira cap el terra, mira amunt i avall i pensa en el que ha de fer tot just senti l'ordre. L'anarquista esperant, desitjant ordres. Com sempre.
M'hi atanso al meu segon (jo vaig de terç). Ho tinc assumit: tinc por de pujar-hi. Tinc por de tot el que implica ser allà dalt, de com m'hi trobaré, de qui m'hi trobaré. Una altra confessió (i ja en van un grapat): no tinc gens d'autoconfiança.
I, a la fi, l'ordre de terços amunt. Au que pujo, au qui hi planto els peus, i au que ja veig que carrego un altre cop a la dreta. Tinc un poti-poti mental impressionant amb els castells que he fet avui i no sé de quin parlo. Un l'he fet prou bé, un altre no tan bé i el darrer ha estat un desastre. No sé de quin n'estic parlant, però si és del tercer, m'ho tenia merescut. Són d'aquelles proves que, en acabat, tens ganes de treure't la faixa i sortir fora a que et dongui l'aire i allunyar-te de tot plegat. De tocar el dos. D'engegar-ho tot a pastar.
Tocant de peus a terra, el cor encara batega amb fúria, però ara de cansament i de l'aiguabarreig de sensacions i pensaments que brollen sens fi.
Esperant l'ordre – 2/07/2005
Quan l'ordre de pujar s'eternitza, m'he adonat de què el cor em comença a bategar amb força. Em relaxo, en veient que encara trigaré a enfilar-m'hi, però el relax es torna en estrès, i em poso nerviós. Suren al cervell nefastes premonicions de castells enderrocats per ajuntaments socialistes, de pilars estintolats per quaranta-mil crosses que fan figa, d'ensulsiada a l'estil soviètic, on per molta perestroika que s'hi aboqui només s'aconsegueix que la davallada sigui més dura.
Estic allà esperant eternament una ordre que no arriba mai, i el meu cor s'accelera. L'home de glaç que no exterioritza res, a l'hora de la veritat tremola com un flam. Mira cap el sostre, mira cap el terra, mira amunt i avall i pensa en el que ha de fer tot just senti l'ordre. L'anarquista esperant, desitjant ordres. Com sempre.
M'hi atanso al meu segon (jo vaig de terç). Ho tinc assumit: tinc por de pujar-hi. Tinc por de tot el que implica ser allà dalt, de com m'hi trobaré, de qui m'hi trobaré. Una altra confessió (i ja en van un grapat): no tinc gens d'autoconfiança.
I, a la fi, l'ordre de terços amunt. Au que pujo, au qui hi planto els peus, i au que ja veig que carrego un altre cop a la dreta. Tinc un poti-poti mental impressionant amb els castells que he fet avui i no sé de quin parlo. Un l'he fet prou bé, un altre no tan bé i el darrer ha estat un desastre. No sé de quin n'estic parlant, però si és del tercer, m'ho tenia merescut. Són d'aquelles proves que, en acabat, tens ganes de treure't la faixa i sortir fora a que et dongui l'aire i allunyar-te de tot plegat. De tocar el dos. D'engegar-ho tot a pastar.
Tocant de peus a terra, el cor encara batega amb fúria, però ara de cansament i de l'aiguabarreig de sensacions i pensaments que brollen sens fi.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva