Vagi per endavant: La llengua no és essencial per a la "nació catalana" ni per a qualsevol altra nació. De fet, això de les nacions té collons, us podeu confitar el nom. L'únic essencial pel "sentiment de pertanyença a una comunitat política o cultural amb un projecte de vida comú, independent o associat a un altre Estat", és l'existència d'aquest sentiment.
Això fa molt de temps que ho predico (bé, que ho penso). El meu parer és que si algú de debò té aquest "sentiment", aprendrà català i el parlarà. En cas de que no ho faci, pot ser per diversos motius. El que vull dir és que si s'estima la terra, mirarà de conservar la seva cultura, i el català és cosa important.
Quan veig dues persones pel carrer que conversen en castellà, penso o que són immigrants o fills d'immigrants inadaptats, o que són un català i un castellà. Això té també moltes excepcions.
Quan veig dues persones pel carrer que conversen en català, penso d'entrada que són dos catalanoparlants. De tota manera, és possible també que siguin un de castellà i un de català. També pot ser que, aquests dos "catalans", siguin en Boadella i en Vidal-Quadras.
Quan veig dues persones a Andalusia que parlen en català el que penso és que és evident que són turistes (o potser homes de negocis), o potser també, però en molta menor mesura, immigrants catalans.
I això és així pel poder dels prejudicis. Les persones tenim prejudicis i és una ximpleria negar-los. Si no tinguéssim unes ideies preconcebudes ja d'entrada, hauríem de jutjar-ho tot de bell nou cada cop que es dongués el cas, i ens dificultaria molt la vida diària. El problema no són els prejudicis, sinó les discriminacions que se'n poden derivar.
La millor manera d'afrontar-los no és lluitar contra ells, sinó acceptant-los i tenint-los presents. Et poden passar pel cap moltes coses en veure dos musulmans junts, però el delicte no es pensar-ho, sinó actuar en funció d'això (i no em refereixo a ficar la mà a la butxaca per controlar la cartera). El millor camí és el diàleg per comprovar que els prejudicis molts cops són absurds.
Quan veig per Granada dues persones que xerren en català, penso que són catalans, per bé que enlloc diu que no puguin ser de Motril. Això ho penso perquè em fa més fàcil la comprensió del món, igual que moltes altres coses. Per sortir de dubtes, però, el millor és anar i pregunta'ls-hi directament. Generalitzar potser no és bo, però és molt útil.
Aclarir que en el meu post no parlava de nació, sinó de símbols d’identitat. De fet la gent té mania en que jo sóc nacionalista però el meu blog no parla en cap moment de nacions. Deuen ser perjudicis.
En qualsevol cas, un estereotip no necessàriament té per què ser fals. Un estereotip és simplificar les coses. A mi no m’agraden els estereotips i de fet si pogués els esborraria. Però no puc i, a més a més, a la meva ment n’esta plens. Fent honor a la meva tragèdia personal.
En fi, aniré al gra. Identificar la procedència d’una persona per la llengua no és només un perjudici. Sinó va més enllà. No s’explica la prohibició de les llengües sinó és com a simbologia d’una identitat. Acceptar la pluralitat, és acceptar un tipus d’identitat. Quan el govern francès prohibeix l’ús de mocadors, és perquè quelcom tan innocent fa perilla la identitat francesa (per la mateixa manera que prohibeix l’ensenyança amb altres llengües que no siguin la francesa).
De fet, seguint l’exemple teu d’una utòpica situació a Andalusia, qualsevol andalús sap que vagi on vagi dins d’Espanya, l’identificaran com a andalús quan obri la boca. I tanta gent que quan arriba a Catalunya se sorprèn d’una llengua inesperada que no pensava trobar a Espanya. Doncs la gent d’Espanya té la identitat abstracte de que parlen en castellà. De fet, el meu company de blog, quan va visitar a Barcelona, es va sorprendre de trobar que el català fos protagonista de la vida pública. Per altra banda, quan jo vaig estar a Sevilla, m’emocionava per cada colla que veia que parlava català (que per cert, en vaig trobar forces) i quelcom semblant em va passar quan vaig anar el museu d’art contemporani andalús de Sevilla i vaig trobar allí petits escrits en català. Per més embolic, aquella exposició era sobre art andalús (fragmentat en català!). El català no és part de la identitat andalusa abstracte (cap andalús t’ho identificarà com a tal). Jo no esperava trobar res en català a Sevilla.
Els francesos prohibeixen cultures perquè deuen ser els més centralistes d'Europa. Porten quatre-cents anys prohibint el català, però aquest cap de setmana he anat al Rosselló i encara hi havia gent que el parlava.
He començant parlant de nacionalitats perquè d'aquí ve això de la identitat, i per això es prohibeix a França i els espanyols fan el que poden. A mi no m'ha semblat que siguis nacionalista, si ho ets, felicitats.
I jo crec que associar un idioma a una nació és cosa normal i gens criticable. Així, si em trobo una colla xerrant en català a Sevilla (que l'exemple era teu) els associo directament a Catalunya, sapiguent que existeix un marge d'error petit.
I bé, no sé, m'he perdut una mica i no sé de què estem discutint.
al meu lloc de treball l'idioma més parlat és el rus.... xD i mira que estem lluny de Lloret, de Salou... i de Moscou!!!
xD
apa vaig a menjar botifarra amb seques, "gaspatxu" i per postres una copeta de "moskofcaia".... nyaammmaaaa
Prejudicis lingüístics – 11/07/2005
Vagi per endavant: La llengua no és essencial per a la "nació catalana" ni per a qualsevol altra nació. De fet, això de les nacions té collons, us podeu confitar el nom. L'únic essencial pel "sentiment de pertanyença a una comunitat política o cultural amb un projecte de vida comú, independent o associat a un altre Estat", és l'existència d'aquest sentiment.
Això fa molt de temps que ho predico (bé, que ho penso). El meu parer és que si algú de debò té aquest "sentiment", aprendrà català i el parlarà. En cas de que no ho faci, pot ser per diversos motius. El que vull dir és que si s'estima la terra, mirarà de conservar la seva cultura, i el català és cosa important.
Quan veig dues persones pel carrer que conversen en castellà, penso o que són immigrants o fills d'immigrants inadaptats, o que són un català i un castellà. Això té també moltes excepcions.
Quan veig dues persones pel carrer que conversen en català, penso d'entrada que són dos catalanoparlants. De tota manera, és possible també que siguin un de castellà i un de català. També pot ser que, aquests dos "catalans", siguin en Boadella i en Vidal-Quadras.
Quan veig dues persones a Andalusia que parlen en català el que penso és que és evident que són turistes (o potser homes de negocis), o potser també, però en molta menor mesura, immigrants catalans.
I això és així pel poder dels prejudicis. Les persones tenim prejudicis i és una ximpleria negar-los. Si no tinguéssim unes ideies preconcebudes ja d'entrada, hauríem de jutjar-ho tot de bell nou cada cop que es dongués el cas, i ens dificultaria molt la vida diària. El problema no són els prejudicis, sinó les discriminacions que se'n poden derivar.
La millor manera d'afrontar-los no és lluitar contra ells, sinó acceptant-los i tenint-los presents. Et poden passar pel cap moltes coses en veure dos musulmans junts, però el delicte no es pensar-ho, sinó actuar en funció d'això (i no em refereixo a ficar la mà a la butxaca per controlar la cartera). El millor camí és el diàleg per comprovar que els prejudicis molts cops són absurds.
Quan veig per Granada dues persones que xerren en català, penso que són catalans, per bé que enlloc diu que no puguin ser de Motril. Això ho penso perquè em fa més fàcil la comprensió del món, igual que moltes altres coses. Per sortir de dubtes, però, el millor és anar i pregunta'ls-hi directament. Generalitzar potser no és bo, però és molt útil.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Sheila. 11/07/2005. 02:55 PM
Aclarir que en el meu post no parlava de nació, sinó de símbols d’identitat. De fet la gent té mania en que jo sóc nacionalista però el meu blog no parla en cap moment de nacions. Deuen ser perjudicis.
En qualsevol cas, un estereotip no necessàriament té per què ser fals. Un estereotip és simplificar les coses. A mi no m’agraden els estereotips i de fet si pogués els esborraria. Però no puc i, a més a més, a la meva ment n’esta plens. Fent honor a la meva tragèdia personal.
En fi, aniré al gra. Identificar la procedència d’una persona per la llengua no és només un perjudici. Sinó va més enllà. No s’explica la prohibició de les llengües sinó és com a simbologia d’una identitat. Acceptar la pluralitat, és acceptar un tipus d’identitat. Quan el govern francès prohibeix l’ús de mocadors, és perquè quelcom tan innocent fa perilla la identitat francesa (per la mateixa manera que prohibeix l’ensenyança amb altres llengües que no siguin la francesa).
De fet, seguint l’exemple teu d’una utòpica situació a Andalusia, qualsevol andalús sap que vagi on vagi dins d’Espanya, l’identificaran com a andalús quan obri la boca. I tanta gent que quan arriba a Catalunya se sorprèn d’una llengua inesperada que no pensava trobar a Espanya. Doncs la gent d’Espanya té la identitat abstracte de que parlen en castellà. De fet, el meu company de blog, quan va visitar a Barcelona, es va sorprendre de trobar que el català fos protagonista de la vida pública. Per altra banda, quan jo vaig estar a Sevilla, m’emocionava per cada colla que veia que parlava català (que per cert, en vaig trobar forces) i quelcom semblant em va passar quan vaig anar el museu d’art contemporani andalús de Sevilla i vaig trobar allí petits escrits en català. Per més embolic, aquella exposició era sobre art andalús (fragmentat en català!). El català no és part de la identitat andalusa abstracte (cap andalús t’ho identificarà com a tal). Jo no esperava trobar res en català a Sevilla.
Per Josep. 11/07/2005. 03:31 PM
Els francesos prohibeixen cultures perquè deuen ser els més centralistes d'Europa. Porten quatre-cents anys prohibint el català, però aquest cap de setmana he anat al Rosselló i encara hi havia gent que el parlava.
He començant parlant de nacionalitats perquè d'aquí ve això de la identitat, i per això es prohibeix a França i els espanyols fan el que poden. A mi no m'ha semblat que siguis nacionalista, si ho ets, felicitats.
I jo crec que associar un idioma a una nació és cosa normal i gens criticable. Així, si em trobo una colla xerrant en català a Sevilla (que l'exemple era teu) els associo directament a Catalunya, sapiguent que existeix un marge d'error petit.
I bé, no sé, m'he perdut una mica i no sé de què estem discutint.
Per Sheila. 11/07/2005. 09:52 PM
L'exemple de Sevilla és meu. L'exemple d'Andalusia i Granada és teu.
Jo si crítico lo d'associar un idioma a una nació, sobretot quan això implica prohibir altres idiomes.
Sóc caòtica exposant les coses.
Per Josep. 11/07/2005. 11:10 PM
Bé, tu parlaves de Sevilla i jo de Granada, però seguint el teu exemple (totes dues són andaluses). Més que res perquè vaig a Granada cada any.
I bé, em penso que al post he dit que jo no indentifico llengua amb nació. Ho he dit, al primer paràgraf i a la primera frase.
Si de fet, no crec que estiguem en desacord xD. Saps? M'agrada discutir de tant en tant.
Per imma. 12/07/2005. 10:58 PM
al meu lloc de treball l'idioma més parlat és el rus.... xD i mira que estem lluny de Lloret, de Salou... i de Moscou!!!
xD
apa vaig a menjar botifarra amb seques, "gaspatxu" i per postres una copeta de "moskofcaia".... nyaammmaaaa
Digues la teva