Alguns dels que llegeixen aquest bloc m'han dit coses realment agradables: des que escric molt bé fins a d'altres ditirambes dels quals no me'n sento mereixedor. Jo escric amb el cul, i la meva "excel·lència" s'acaba precisament quan escric ditirambe i me'n quedo tan ample. Gràcies, però no.
També hi ha hagut algú que m'ha enviat de dret a les tenebres pel que havia escrit aquí. Jo què sé si encara el llegeix, el bloc. De tota manera, si ho fa, suposo s'haurà adonat de què de vegades encara parlo d'aquesta persona aquí. No afegiré res que no hagi dit ja.
I res, aquest bloc ha deixat de ser un diari íntim, perquè ara ja el llegeix tot déu. Ara ja no tinc tanta recança de donar-ne l'adreça perquè ara escric d'una altra forma. Ho vaig avançar fa uns mesos, això ja no és el que era; és diferent, potser fins i tot millor.
Pensava en el que em deien, que algun dia hauré de deixar les meves ideies estacionades a l'aparcament del centre comercial perquè seré responsable no només de mi, sinó d'algú altre. I, per bé que això em sembla molt llunyà, potser és cert i és el que fa tallar les grenyes i, diguem-ho així, madurar. Però jo no crec que hipotecar-se sigui madurar, sinó que és gairebé l'única opció disponible quan no ets tu sol. Malgrat tot, si madurar és això, vull seguir sent com fins ara, potser amb les ideies més elaborades, però com fins ara.
Quan era més jove volia ser més gran perquè abominava els adolescents de la meva edat. Encara ara em costa relacionar-me amb els joves de fins les rodalies de la meva edat. No voldria tornar enradera per res del món, però ara potser no vull continuar creixent gaire més. És a dir, que no vull haver d'arribar al moment en què hagi de triar entre la hipotecar-me a l'aparcament del Corte Inglés o viure la meva puta vida com em surti dels pebrots.
Al final resultarà que quan creia que ja per fi podia decidir m'adono de què això és només un miratge i que durarà ben poc. Fet i fet, sóc dels que creu que el ventall d'opcions és molt limitat i condicionat per la societat.
ai noiet, encara que et tallis les grenyes (que no tens perquè fer-ho), t'hipotequis, hagis de tenir cura no només de tu sinó també d'algú altre(s), pots continuar siguent tu mateix. Tu mateix i les teves coses positives i negatives... però tu mateix... t'haig de dir que jo sempre he tingut pànic a créixer i a tenir responsabilitats, però les he acabat tinguent sense ni adoner-me que les tenia, com una mena de procés natural..
vinga ànims!!! ah, per cert, jo també penso que escrius molt bé!! ( el que no sé, és si ho fas amb el cul o sense :P)
crec que potser és cert que hauré de ser jo qui cedeixi, perquè el món sencer no cedirà. I perquè en cas que no estigués sol al món, no seria lliure de fer el que em rotés. I perquè les responsabilitats et lliguen i laminen la llibertat... i perquè sóc un somiatruites.
Pensant en veu alta – 12/09/2005
Alguns dels que llegeixen aquest bloc m'han dit coses realment agradables: des que escric molt bé fins a d'altres ditirambes dels quals no me'n sento mereixedor. Jo escric amb el cul, i la meva "excel·lència" s'acaba precisament quan escric ditirambe i me'n quedo tan ample. Gràcies, però no.
També hi ha hagut algú que m'ha enviat de dret a les tenebres pel que havia escrit aquí. Jo què sé si encara el llegeix, el bloc. De tota manera, si ho fa, suposo s'haurà adonat de què de vegades encara parlo d'aquesta persona aquí. No afegiré res que no hagi dit ja.
I res, aquest bloc ha deixat de ser un diari íntim, perquè ara ja el llegeix tot déu. Ara ja no tinc tanta recança de donar-ne l'adreça perquè ara escric d'una altra forma. Ho vaig avançar fa uns mesos, això ja no és el que era; és diferent, potser fins i tot millor.
Pensava en el que em deien, que algun dia hauré de deixar les meves ideies estacionades a l'aparcament del centre comercial perquè seré responsable no només de mi, sinó d'algú altre. I, per bé que això em sembla molt llunyà, potser és cert i és el que fa tallar les grenyes i, diguem-ho així, madurar. Però jo no crec que hipotecar-se sigui madurar, sinó que és gairebé l'única opció disponible quan no ets tu sol. Malgrat tot, si madurar és això, vull seguir sent com fins ara, potser amb les ideies més elaborades, però com fins ara.
Quan era més jove volia ser més gran perquè abominava els adolescents de la meva edat. Encara ara em costa relacionar-me amb els joves de fins les rodalies de la meva edat. No voldria tornar enradera per res del món, però ara potser no vull continuar creixent gaire més. És a dir, que no vull haver d'arribar al moment en què hagi de triar entre la hipotecar-me a l'aparcament del Corte Inglés o viure la meva puta vida com em surti dels pebrots.
Al final resultarà que quan creia que ja per fi podia decidir m'adono de què això és només un miratge i que durarà ben poc. Fet i fet, sóc dels que creu que el ventall d'opcions és molt limitat i condicionat per la societat.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 12/09/2005. 08:14 PM
ai noiet, encara que et tallis les grenyes (que no tens perquè fer-ho), t'hipotequis, hagis de tenir cura no només de tu sinó també d'algú altre(s), pots continuar siguent tu mateix. Tu mateix i les teves coses positives i negatives... però tu mateix... t'haig de dir que jo sempre he tingut pànic a créixer i a tenir responsabilitats, però les he acabat tinguent sense ni adoner-me que les tenia, com una mena de procés natural..
vinga ànims!!! ah, per cert, jo també penso que escrius molt bé!! ( el que no sé, és si ho fas amb el cul o sense :P)
apa bona nit i totes les puces al teu llit :)
Per Josep. 14/09/2005. 12:38 AM
gràcies, ets molt amable.
crec que potser és cert que hauré de ser jo qui cedeixi, perquè el món sencer no cedirà. I perquè en cas que no estigués sol al món, no seria lliure de fer el que em rotés. I perquè les responsabilitats et lliguen i laminen la llibertat... i perquè sóc un somiatruites.
Digues la teva