Sóc nacionalista. Sóc nacionalista? No sóc nacionalista, sóc independentista. Ho sóc? Suposo. Enguany, però, no he penjat la senyera —ni l'estelada— per l'Onze de Setembre. Vaig celebrar-la a la meva: fent castells amb la Joves de Valls dissabte i diumenge muntant el web de les festes populars. La meva pàtria no és un drap ni es redueix a la lletra d'un himne versionat.
Per mi no hi ha estrangers, potser només forans. Jo sóc català, però també sóc europeu i ciutadà del món, que en diuen. Abans, els europeus conquerien i colonitzaven el món i ells mai no eren estrangers, només els dominadors i ocupants. No sé si la UE ha demanat mai disculpes al Congo, per dir alguna cosa. No cal, suposo, perquè seria hipòcrita: encara ara fan el mateix. Els qui colonitzaven els EUA eren europeus, els mateixos que van eradicar cultures senceres de tot Amèrica i Àfrica, causants de mil conflictes nacionalistes a Estats fallits traçats amb tiralínies. No es pot estar massa orgullós de la història europea.
Jo sóc nacionalista, o independentista, perquè no em sento espanyol, i prou. No és cap delicte, crec jo. Els espanyols tampoc no poden estar massa orgullosos del que ens han fet passar. Potser ens ho merexem. Però no em sento espanyol, per bé que tingui família andalusa. No assenyalo ningú per sentir-se espanyol, l'assenyalo només si ens nega com a poble, si ens vol destruir en darrera instància.
Jo no dic a ningú estranger perquè per mi tots són catalans. No faig distincions, sigui negre ros o sudamericà jo els hi parlo en català. Per mi no hi ha estrangers, hi ha gent.
Vaig néixer a Catalunya i per això me l'estimo. Seria molt diferent si hagués nascut a la Patagònia. Les banderes són només draps de coloraines, les races són mentida. No crec massa en les fronteres, en darrer terme sóc anarquista, però sí crec en el poble català, i crec que tenim dret a decidir pel nostre compte sense demanar permís al germà gran de Madrit.
El que més por em fan són els que diuen que no tenen pàtria, que són ciutadans del món. Perquè t'enganyen. Però encara em fan més fàstic la gent com el Bunbury, que deixa plantat un concert i a l'altre només fa tres cançons, i a sobre es passa la vida cantant aquesta puta merda de cançó i d'altres del mateix estil. Pseudoprogre gilipolles.
Potser sóc nacionalista, no ho sé, però no em considero massa perillós.
L'estranger – 15/09/2005
Sóc nacionalista. Sóc nacionalista? No sóc nacionalista, sóc independentista. Ho sóc? Suposo. Enguany, però, no he penjat la senyera —ni l'estelada— per l'Onze de Setembre. Vaig celebrar-la a la meva: fent castells amb la Joves de Valls dissabte i diumenge muntant el web de les festes populars. La meva pàtria no és un drap ni es redueix a la lletra d'un himne versionat.
Per mi no hi ha estrangers, potser només forans. Jo sóc català, però també sóc europeu i ciutadà del món, que en diuen. Abans, els europeus conquerien i colonitzaven el món i ells mai no eren estrangers, només els dominadors i ocupants. No sé si la UE ha demanat mai disculpes al Congo, per dir alguna cosa. No cal, suposo, perquè seria hipòcrita: encara ara fan el mateix. Els qui colonitzaven els EUA eren europeus, els mateixos que van eradicar cultures senceres de tot Amèrica i Àfrica, causants de mil conflictes nacionalistes a Estats fallits traçats amb tiralínies. No es pot estar massa orgullós de la història europea.
Jo sóc nacionalista, o independentista, perquè no em sento espanyol, i prou. No és cap delicte, crec jo. Els espanyols tampoc no poden estar massa orgullosos del que ens han fet passar. Potser ens ho merexem. Però no em sento espanyol, per bé que tingui família andalusa. No assenyalo ningú per sentir-se espanyol, l'assenyalo només si ens nega com a poble, si ens vol destruir en darrera instància.
Jo no dic a ningú estranger perquè per mi tots són catalans. No faig distincions, sigui negre ros o sudamericà jo els hi parlo en català. Per mi no hi ha estrangers, hi ha gent.
Vaig néixer a Catalunya i per això me l'estimo. Seria molt diferent si hagués nascut a la Patagònia. Les banderes són només draps de coloraines, les races són mentida. No crec massa en les fronteres, en darrer terme sóc anarquista, però sí crec en el poble català, i crec que tenim dret a decidir pel nostre compte sense demanar permís al germà gran de Madrit.
El que més por em fan són els que diuen que no tenen pàtria, que són ciutadans del món. Perquè t'enganyen. Però encara em fan més fàstic la gent com el Bunbury, que deixa plantat un concert i a l'altre només fa tres cançons, i a sobre es passa la vida cantant aquesta puta merda de cançó i d'altres del mateix estil. Pseudoprogre gilipolles.
Potser sóc nacionalista, no ho sé, però no em considero massa perillós.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Carlí. 22/09/2005. 05:11 PM
No se us fa estrany la lectura del quadern gris,vos que us considereu, en darrer terme, un anarquista?
Digues la teva