Què deu ser el que ens esperona a rebel·lar-nos? Suposo que deu ser la llibertat, la recerca de la llibertat i de la veritat. Ens venen que dos i dos són cinc a cada mot, les telepantalles d'Orwell són les putes televisions. Ens controlen tothora, no sabem quan ni com: quan paguem amb targeta, quan passem davant d'un caixer automàtic, quan ens renovem el DNI, quan passegem i al costat hi patrulla un policia. És curiós com ara que és possible un radical relativisme ens conformem amb la versió oficial. Ara que podem triar la llibertat de pensament, de crítica, de reunió, etc.; ara aclotem el cap i diem que sí a tot.
Penso que el gran encert del sistema és haver-nos permès de viure amb una certa comoditat, d'haver permès d'aparèixer la classe mitjana. Alhora, tot déu va amunt i avall amb preocupacions d'allò més insípides, com pagar una hipoteca o el Gran Hermano de Telecinco. Mentre la gent no pensa en el sistema i es manté ocupada amb faramalla conjuntural, l'estructura es desenvolupa, es perfecciona i s'inventa cada dia. Nosaltres muts i a la gàbia.
Que sigui l'únic en pensar que tot és mentida no em converteix en boig. Molts es rebel·len, però pocs se subleven. Sublevació, insurrecció, negativa a participar al joc i una certa voluntat de trencar les regles. Tortureu-me i assassineu-me, no m'humiliaré. Dos i dos no són cinc. On són els revolucionaris quan fan quaranta anys? Tots assimilats, tots moralment morts. Jo no.
És incompatible sentir-se bé en/amb el SISTEMA i no estar aborregat ? És a dir: ser concient de les debilitats/injustícies, i no per això creure que ens l'hem de carregar abans que algú en proposin un de "demostrablement" millor (per favor: Sistemes que van en contra de la condició humana, com anarquisme, comunisme, ..., abstenir-se. Siguem seriosos.)
PD: Val d'acord, continuaré parlant només de Castells (l'únic DOGMA seriós), però és que avui m'ha fet gràcia dir la meva, ves.
El que jo crec és que si no creus en cap altre model que l'actual, perquè penses que és el millor possible (a això em referia amb lo del relativisme, que la gent es pensa que l'actual és l'únic viable), i si de debò t'has cregut quan has dit que estàs conscienciat de les febleses i iniquitats (sí, ho has dit), si més no has de mirar de viure veritablement conscient de tot plegat.
Hi ha moltíssims exemples de dominació, repressió i explotació al món d'avui dia. No només a l'Afganistan o Tailàndia, aquí mateix, ara mateix. S'han d'obrir els ulls i sapiguer mirar. I actuar en conseqüència dins dels límits que et vulguis imposar. No dic canviar el sistema, dic ser conscient del sistema. Si tothom ho fos de debò el sistema no s'aguantaria i cauria pel seu propi pes. Però poca gent, poca, està disposada a pagar cinc cèntims més per un brick de llet, per exemple. La gent no pensa, només fa el que li diuen per la tele.
Jo no – 26/09/2005
Què deu ser el que ens esperona a rebel·lar-nos? Suposo que deu ser la llibertat, la recerca de la llibertat i de la veritat. Ens venen que dos i dos són cinc a cada mot, les telepantalles d'Orwell són les putes televisions. Ens controlen tothora, no sabem quan ni com: quan paguem amb targeta, quan passem davant d'un caixer automàtic, quan ens renovem el DNI, quan passegem i al costat hi patrulla un policia. És curiós com ara que és possible un radical relativisme ens conformem amb la versió oficial. Ara que podem triar la llibertat de pensament, de crítica, de reunió, etc.; ara aclotem el cap i diem que sí a tot.
Penso que el gran encert del sistema és haver-nos permès de viure amb una certa comoditat, d'haver permès d'aparèixer la classe mitjana. Alhora, tot déu va amunt i avall amb preocupacions d'allò més insípides, com pagar una hipoteca o el Gran Hermano de Telecinco. Mentre la gent no pensa en el sistema i es manté ocupada amb faramalla conjuntural, l'estructura es desenvolupa, es perfecciona i s'inventa cada dia. Nosaltres muts i a la gàbia.
Que sigui l'únic en pensar que tot és mentida no em converteix en boig. Molts es rebel·len, però pocs se subleven. Sublevació, insurrecció, negativa a participar al joc i una certa voluntat de trencar les regles. Tortureu-me i assassineu-me, no m'humiliaré. Dos i dos no són cinc. On són els revolucionaris quan fan quaranta anys? Tots assimilats, tots moralment morts. Jo no.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Joan. 27/09/2005. 12:21 AM
És incompatible sentir-se bé en/amb el SISTEMA i no estar aborregat ? És a dir: ser concient de les debilitats/injustícies, i no per això creure que ens l'hem de carregar abans que algú en proposin un de "demostrablement" millor (per favor: Sistemes que van en contra de la condició humana, com anarquisme, comunisme, ..., abstenir-se. Siguem seriosos.)
PD: Val d'acord, continuaré parlant només de Castells (l'únic DOGMA seriós), però és que avui m'ha fet gràcia dir la meva, ves.
Per Josep. 27/09/2005. 12:32 PM
El que jo crec és que si no creus en cap altre model que l'actual, perquè penses que és el millor possible (a això em referia amb lo del relativisme, que la gent es pensa que l'actual és l'únic viable), i si de debò t'has cregut quan has dit que estàs conscienciat de les febleses i iniquitats (sí, ho has dit), si més no has de mirar de viure veritablement conscient de tot plegat.
Hi ha moltíssims exemples de dominació, repressió i explotació al món d'avui dia. No només a l'Afganistan o Tailàndia, aquí mateix, ara mateix. S'han d'obrir els ulls i sapiguer mirar. I actuar en conseqüència dins dels límits que et vulguis imposar. No dic canviar el sistema, dic ser conscient del sistema. Si tothom ho fos de debò el sistema no s'aguantaria i cauria pel seu propi pes. Però poca gent, poca, està disposada a pagar cinc cèntims més per un brick de llet, per exemple. La gent no pensa, només fa el que li diuen per la tele.
Salut.
Digues la teva