No us ha passat mai que una vegada quan us crèieu tot sols, en plena intimitat, heu fet alguna cosa de la qual us n'heu penedit en comprovar d'improvís que en realitat hi havia algú més a la vora? Aquestes situacions violentes passen de tant en tant, quan sou a l'habitació amb la porta oberta i no us adoneu que ha entrat algú, o en ple carrer, o pels passadissos d'algun lloc... Pot ser un pet o un rot, burilles, pensaments en veu alta, o malifetes o qualsevol cosa compromesa i que per un descuit una altra persona ha vist. A mi em fa vergonya quan em passa.
Pot ser que una situació es repeteixi diverses vegades al dia perquè es consideri força segura, però que de cop i volta te n'adonis de què t'havien estat observant tot aquell temps. Si el voyeur és algú que t'estimaves d'una forma diferent, i si resulta que mentre va durar allò havies confessat sentiments incofessables, la vergonya arriba al clímax.
Un què pot fer quan contempla amb perspectiva la magnitud de la tragèdia? Pot demanar perdó per haver cantat als quatre vents intimitats que ara qualsevol pot llegir? Per haver estat tan ruc d'haver estat indiscret no només amb la pròpia vida sinó també amb la d'un altre? De pensar que ningú no sabria posar noms, però que va donar tantes pistes que fins un cec ho veuria?
Ja poden passar cinc mesos com cinc segles, que la vergonya és permanent. Mires el rellotge i encara veus l'hora fatídica. Cada dimarts a quarts de nou fas un petit recordatori del que va suposar una bomba més devastadora que les de Nagasaki i Hiroshima. Amb genocidis d'aquesta mena no hi ha perdó que valgui.
Tothom pasa per aquests trangols i situacions "compromeses". Des res serveix reviure històries tan sols per recordar sense possibilitats de canviar-les. Jo crec que no cal patir per tot allò que hem fet per ignorancia, inocència i sense anims de fer mal. No som perfectes. Quan t'en adones dels errors és correcte recordar-los per no tornar a caure al mateix parany i ja val.
Quarts de nou – 26/10/2005
No us ha passat mai que una vegada quan us crèieu tot sols, en plena intimitat, heu fet alguna cosa de la qual us n'heu penedit en comprovar d'improvís que en realitat hi havia algú més a la vora? Aquestes situacions violentes passen de tant en tant, quan sou a l'habitació amb la porta oberta i no us adoneu que ha entrat algú, o en ple carrer, o pels passadissos d'algun lloc... Pot ser un pet o un rot, burilles, pensaments en veu alta, o malifetes o qualsevol cosa compromesa i que per un descuit una altra persona ha vist. A mi em fa vergonya quan em passa.
Pot ser que una situació es repeteixi diverses vegades al dia perquè es consideri força segura, però que de cop i volta te n'adonis de què t'havien estat observant tot aquell temps. Si el voyeur és algú que t'estimaves d'una forma diferent, i si resulta que mentre va durar allò havies confessat sentiments incofessables, la vergonya arriba al clímax.
Un què pot fer quan contempla amb perspectiva la magnitud de la tragèdia? Pot demanar perdó per haver cantat als quatre vents intimitats que ara qualsevol pot llegir? Per haver estat tan ruc d'haver estat indiscret no només amb la pròpia vida sinó també amb la d'un altre? De pensar que ningú no sabria posar noms, però que va donar tantes pistes que fins un cec ho veuria?
Ja poden passar cinc mesos com cinc segles, que la vergonya és permanent. Mires el rellotge i encara veus l'hora fatídica. Cada dimarts a quarts de nou fas un petit recordatori del que va suposar una bomba més devastadora que les de Nagasaki i Hiroshima. Amb genocidis d'aquesta mena no hi ha perdó que valgui.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per paco. 1/11/2005. 08:23 PM
Tothom pasa per aquests trangols i situacions "compromeses". Des res serveix reviure històries tan sols per recordar sense possibilitats de canviar-les. Jo crec que no cal patir per tot allò que hem fet per ignorancia, inocència i sense anims de fer mal. No som perfectes. Quan t'en adones dels errors és correcte recordar-los per no tornar a caure al mateix parany i ja val.
Digues la teva