Ja ho he dit, hauria de fer un cop de cap i triar la vida, buscar una bona feina i tenir una família, fills, cotxe, hipoteca i una tele plana, viure de forma sana sense excessos i votar a cada contesa electoral. Treballar fins la jubilació i viure aquesta vida fins que mori.
Però a mi tampoc no em motiva. Per què m'hauria d'il·lusionar aquesta vida? Si res no té sentit, encara en té menys viure la teva única puta vida d'aquesta forma. I no, jo no vull ser com la gent del metro. Jo no vull ser com mons pares volen que jo sigui. Fet i fet, no sé com vull ser, però sé q'així no.
A aquest món mai no he encaixat, i és quelcom assumit contra el que ja no lluito. En Salvador Sostres a un article deia que va deixar d'abillar-se amb trajos cridaners perquè va adonar-se de què la personalitat no es demostra amb estridències, que de fet només serveixen per refermar-se quan encara es té baixa autostima, o poca personalitat. D'aleshores ençà vesteix Armani clàssic, excel·lent, no destaca a un quilòmetre però és el millor. També va dir que un dia van inventar-se els texans esquinçats i ara el jovent rebel no és més que l'elenc d'un teatre de titelles, sense personalitat ni valors més enllà d'una transgressió programada.
Per això, totes les estridències que jo mostro al món no són més que manifestacions de la meva baixa autostima. Però a banda de la necessitat pueril d'autoreafirmar-me en uns valors dels que dubto constantment, el que sempre he rebutjat és la rebel·lió planificada des d'un despatx. Potser no ho aconsegueixo, però ho intento. Aquest escepticisme té la virtut de fer-me dubtar de les bondats de tot corrent diguem-ne rebel. Des dels okupes als jasp's, dels hippies als heavies, jo si sóc rebel ho sóc a la meva. No sóc anarquista ni demòcrata, no sóc ni liberal ni marxista, ni conservador ni progressista. Jo sóc jo, i de fet tampoc no sé què sóc.
Si tot fos tan fàcil com creure en déu o res, no dubtaria tant entre tot plegat. Però són masses doctrines, ideologies, dogmes i teories, massa merda i la meva mediocritat intel·lectual m'impedeix d'escatir entre bones i dolentes. No sé qui té la raó, malgrat tingui preferències. I, com tot, no tindria importància si sapigués del cert que, en efecte, sóc nihilista. Però no ho sé.
Tinc tantes contradiccions, tants dubtes, tanta confusió, que no sé què pensar. La lectura d'Stirner em va marcar massa, i sent jo déu, i ajuntant-ho amb una lleugera visió solipsista d'arrels nihilistes, em fa esgaripar fins l'esgargamellament que el món me la bufa, que només jo sóc cabdal per a mi mateix, i que vosaltres, oh pobres espectres passavolants, no sou més que instruments per als meus fins. Uns fins que no tinc delimitats perquè, en aquesta merda de sense-sentit, quins podrien ser?
Així vaig fent. Qualsevol dia pot ser el darrer dia però jo no me'n planyeré; se'n planyerà un altre. Però no és el meu problema.
ai Josep!!! un dia d'aquests t'acostes a l'Empordà i respires una mica de tramuntana.... mires el cel blau (ja saps que és indescriptible) .... a mi em va molt bé...:)
Aquest diumenge anirem a Figueres a fer castells. Suposo que a la plaça de l'Ajuntament, a les dotze del migdia. Si t'hi vols passar, jo segur que hi seré.
ostres!! aquest diumenge, precisament, hauré d'anar a la Gran ciutat .... assajar el Súper Messies de Handel participatiu.... em queden uns quants caps de setmana s'assaig fins la mega representació al Palau de la Música Catalana!!!
que vagi molt bé els castells figuerencs!!! i si algun dia tornes a pujar per aquestes terres m'ho dius!! :)
Plànyer's – 31/10/2005
Ja ho he dit, hauria de fer un cop de cap i triar la vida, buscar una bona feina i tenir una família, fills, cotxe, hipoteca i una tele plana, viure de forma sana sense excessos i votar a cada contesa electoral. Treballar fins la jubilació i viure aquesta vida fins que mori.
Però a mi tampoc no em motiva. Per què m'hauria d'il·lusionar aquesta vida? Si res no té sentit, encara en té menys viure la teva única puta vida d'aquesta forma. I no, jo no vull ser com la gent del metro. Jo no vull ser com mons pares volen que jo sigui. Fet i fet, no sé com vull ser, però sé q'així no.
A aquest món mai no he encaixat, i és quelcom assumit contra el que ja no lluito. En Salvador Sostres a un article deia que va deixar d'abillar-se amb trajos cridaners perquè va adonar-se de què la personalitat no es demostra amb estridències, que de fet només serveixen per refermar-se quan encara es té baixa autostima, o poca personalitat. D'aleshores ençà vesteix Armani clàssic, excel·lent, no destaca a un quilòmetre però és el millor. També va dir que un dia van inventar-se els texans esquinçats i ara el jovent rebel no és més que l'elenc d'un teatre de titelles, sense personalitat ni valors més enllà d'una transgressió programada.
Per això, totes les estridències que jo mostro al món no són més que manifestacions de la meva baixa autostima. Però a banda de la necessitat pueril d'autoreafirmar-me en uns valors dels que dubto constantment, el que sempre he rebutjat és la rebel·lió planificada des d'un despatx. Potser no ho aconsegueixo, però ho intento. Aquest escepticisme té la virtut de fer-me dubtar de les bondats de tot corrent diguem-ne rebel. Des dels okupes als jasp's, dels hippies als heavies, jo si sóc rebel ho sóc a la meva. No sóc anarquista ni demòcrata, no sóc ni liberal ni marxista, ni conservador ni progressista. Jo sóc jo, i de fet tampoc no sé què sóc.
Si tot fos tan fàcil com creure en déu o res, no dubtaria tant entre tot plegat. Però són masses doctrines, ideologies, dogmes i teories, massa merda i la meva mediocritat intel·lectual m'impedeix d'escatir entre bones i dolentes. No sé qui té la raó, malgrat tingui preferències. I, com tot, no tindria importància si sapigués del cert que, en efecte, sóc nihilista. Però no ho sé.
Tinc tantes contradiccions, tants dubtes, tanta confusió, que no sé què pensar. La lectura d'Stirner em va marcar massa, i sent jo déu, i ajuntant-ho amb una lleugera visió solipsista d'arrels nihilistes, em fa esgaripar fins l'esgargamellament que el món me la bufa, que només jo sóc cabdal per a mi mateix, i que vosaltres, oh pobres espectres passavolants, no sou més que instruments per als meus fins. Uns fins que no tinc delimitats perquè, en aquesta merda de sense-sentit, quins podrien ser?
Així vaig fent. Qualsevol dia pot ser el darrer dia però jo no me'n planyeré; se'n planyerà un altre. Però no és el meu problema.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 31/10/2005. 09:43 PM
ai Josep!!! un dia d'aquests t'acostes a l'Empordà i respires una mica de tramuntana.... mires el cel blau (ja saps que és indescriptible) .... a mi em va molt bé...:)
Per Josep. 1/11/2005. 06:13 PM
Aquest diumenge anirem a Figueres a fer castells. Suposo que a la plaça de l'Ajuntament, a les dotze del migdia. Si t'hi vols passar, jo segur que hi seré.
Per imma. 1/11/2005. 09:28 PM
ostres!! aquest diumenge, precisament, hauré d'anar a la Gran ciutat .... assajar el Súper Messies de Handel participatiu.... em queden uns quants caps de setmana s'assaig fins la mega representació al Palau de la Música Catalana!!!
que vagi molt bé els castells figuerencs!!! i si algun dia tornes a pujar per aquestes terres m'ho dius!! :)
Digues la teva