Us parlaré de la peli que he vist avui. Ja en vaig parlar un dia, de les pel·lícules on els policies són com valeroses i fornides tereses de Calcuta i aguts com la fulla d'una guillotina. Avui he vist una pel·lícula que qualsevol diria que era autoparòdica, però el problema és que se la prenien seriosament. Dos o tres lladres assaltaven un banc amb armilles antibales i armats amb fusells automàtics. Quaranta policies de Los Àngeles es passen quaranta-quatre minuts disparant-los sense matar-los. Un puja al cotxe mentre l'altre el cobreix caminant al seu costat; i no els aturen!!!. Els policies van a una botiga d'armes i compren fusells semiautomàtics, dels que fa servir l'exèrcit, i arriben a acorralar-los i matar-los. Veus com els dolents (que així els anomenen els mateixos polis!) disparen tota l'estona i abaten algun agent, però a l'últim només moren els atracadors. Hi ha un moment en què es treuen el passamuntanyes, quines cares més simiesques, quines mirades, quins gestos!
Es van alternant entrevistes amb policies, que relaten els esdeveniments. També és grotesc sentir-los enraonar tan filantròpicament, altruista, amable... Com si fossin més que herois, semidéus: de fet, només van estar tres quarts d'hora quaranta polis disparant contra tres lladres que van estar dempeus tota l'estona davant la porta del banc sense més protecció que l'armilla.
De pelis d'aquestes n'hi ha a cabassos, tot i que aquesta –que no sé com es diu– és de les pitjors que he vist. I això em recorda aquestes paraules d'en Josep Pla, al Quadern Gris...
Pel meu gust, si els detectius d'aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n'erren ni una i totes se les pensen. Quin prestigi no va prenent Scotland Yard! Sospito només que aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l'indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres. No es pot pas matar tot el que és gras, em sembla!
Si aquests personatges fessin un paper ridícul serien més simpàtics... Suposo que Plà no deuria flairar que algun dia en sorgiria algun d'aquests. Diguem que no he pogut evitar pensar amb en Santiago [Torrente] Segura. Simpàtic? Home, l'èxit de taquillatge no enganya en cap de les diferents entregues; Ara, que la película em pugui agradar a mi, són figues d'un altre paner.
ostres! fa poca estoca, comentava a uns companys que una de les coses curioses que m'he trobat a l'escola, és que els nens juguen a lladres i policies però amb els rols canviats, per ells els policies són els "malos", ja que són els que engarjolen als seus pares, germans... i els lladres són els "buenos".... la primera vegada que ho vaig veure no m'ho podia creure... però és ben veritat... i tu per què mires pelis d'aquestes eh?? ;)
La primera de Torrente estava bé... a mi m'agrada. Però això és paròdia. Ell, suposo, es referia a novel·les negres, policíaques, de detectius. Trobar una peli on guanyi el "dolent" ja és difícil, tot i que n'hi ha. Per mi, que sempre guanyi la policia, i que a sobre ho faci com ho fa, és d'allò més reaccionari.
Després tenim les armes letals... que ja són figues d'un altre paner, com tu diries.
Per cert, Imma, he llegit al QG de Pla un "s'enyora" emprat com l'empres tu.
L'última peli – 22/11/2005
Us parlaré de la peli que he vist avui. Ja en vaig parlar un dia, de les pel·lícules on els policies són com valeroses i fornides tereses de Calcuta i aguts com la fulla d'una guillotina. Avui he vist una pel·lícula que qualsevol diria que era autoparòdica, però el problema és que se la prenien seriosament. Dos o tres lladres assaltaven un banc amb armilles antibales i armats amb fusells automàtics. Quaranta policies de Los Àngeles es passen quaranta-quatre minuts disparant-los sense matar-los. Un puja al cotxe mentre l'altre el cobreix caminant al seu costat; i no els aturen!!!. Els policies van a una botiga d'armes i compren fusells semiautomàtics, dels que fa servir l'exèrcit, i arriben a acorralar-los i matar-los. Veus com els dolents (que així els anomenen els mateixos polis!) disparen tota l'estona i abaten algun agent, però a l'últim només moren els atracadors. Hi ha un moment en què es treuen el passamuntanyes, quines cares més simiesques, quines mirades, quins gestos!
Es van alternant entrevistes amb policies, que relaten els esdeveniments. També és grotesc sentir-los enraonar tan filantròpicament, altruista, amable... Com si fossin més que herois, semidéus: de fet, només van estar tres quarts d'hora quaranta polis disparant contra tres lladres que van estar dempeus tota l'estona davant la porta del banc sense més protecció que l'armilla.
De pelis d'aquestes n'hi ha a cabassos, tot i que aquesta –que no sé com es diu– és de les pitjors que he vist. I això em recorda aquestes paraules d'en Josep Pla, al Quadern Gris...
Escrit per en Josep.Comentaris
Per [o Rei] Ferran. 23/11/2005. 01:00 AM
Si aquests personatges fessin un paper ridícul serien més simpàtics... Suposo que Plà no deuria flairar que algun dia en sorgiria algun d'aquests. Diguem que no he pogut evitar pensar amb en Santiago [Torrente] Segura. Simpàtic? Home, l'èxit de taquillatge no enganya en cap de les diferents entregues; Ara, que la película em pugui agradar a mi, són figues d'un altre paner.
Per imma. 23/11/2005. 02:23 AM
ostres! fa poca estoca, comentava a uns companys que una de les coses curioses que m'he trobat a l'escola, és que els nens juguen a lladres i policies però amb els rols canviats, per ells els policies són els "malos", ja que són els que engarjolen als seus pares, germans... i els lladres són els "buenos".... la primera vegada que ho vaig veure no m'ho podia creure... però és ben veritat... i tu per què mires pelis d'aquestes eh?? ;)
Per Josep. 23/11/2005. 06:05 PM
La primera de Torrente estava bé... a mi m'agrada. Però això és paròdia. Ell, suposo, es referia a novel·les negres, policíaques, de detectius. Trobar una peli on guanyi el "dolent" ja és difícil, tot i que n'hi ha. Per mi, que sempre guanyi la policia, i que a sobre ho faci com ho fa, és d'allò més reaccionari.
Després tenim les armes letals... que ja són figues d'un altre paner, com tu diries.
Per cert, Imma, he llegit al QG de Pla un "s'enyora" emprat com l'empres tu.
Au, salut!
Digues la teva