Ahir se'n va anar la llum a la Biblioteca Central d'Esplugues.
La tarda era freda i el fort vent bandejava la bici a dreta i esquerra. El sol feia estona que s'havia perdut per l'horitzó i començava a tancar-se la nit, malgrat no ésser ni vespre, segons em van ensenyar a escola, tot i que ja hi vorejava. Els vianants feien petar la xerrada enmig del carril-bici, els iaios el creuaven sense més ni menys, mares amb els nadons a llurs respectius carretons avancaven en ramat ocupant la meva via. Fatigat de bregar amb l'incivisme peatonal vaig baixar a la carretera i, després d'engolir fums de carburadors tronats i d'esquivar algun cotxe que, tot despreocupat, sortia marxa enrera del seu aparcament, vaig arribar a la Biblioteca Central Pare Miquel d'Esplugues.
L'odissea no havia finalitzat encara, però. Haurien transcorreguts deu minuts des que m'havia assegut i havia començat a llegir, que un altre ramat, de púbers en aquesta ocasió, va ocupar llocs a la meva taula i la del costat. Com tots els estudiants de l'ESO eren incapaços de copsar íntegrament el missatge que exhibeix l'omnipresent retolet de l'estentori «Silenci!», acompanyat de dibuixet per a analfabets. Per descomptat van fer-ne cas omís i, per evitar l'esguerrada total, vaig traslladar-me de taula.
Allà m'hi vaig trobar unes noietes conegudes, aquestes de Batxillerat. Vem creuar alguns mots i vaig poder llegir una estona, allunyat de les lloques de dues taules més enrera. Però la Providència, si és que existeix, estava enjogassada aquell vespre, i va decidir de tallar el corrent elèctric. Els fluorescents van pampalluguejar dues o tres vegades i, a l'últim, es va fer la foscor. Era el moment de fer fotos amb els mòbils (ja els venen amb flaix i tot), de proferir apotegmes («qui m'ha tocat el cul!?») i de robar el Diccionari Català-Valencià-Balear. Encara hi havia empollons que demanaven que es complís la divina sentència dels ubicus retolets, una responsable crida al civisme il·lustrat no compartida per la majoria dels no erudits (o sí) que omplíem (o no) les estances del recinte.
I què vaig fer jo? L'única cosa que podia fer, a banda de furtar el diccionari Moll aquest: tocar el dos. Era ja fosca nit, el fred era més intens i encara bufava fort el vent.
Se'n va anar la llum a la Biblioteca – 30/11/2005
Ahir se'n va anar la llum a la Biblioteca Central d'Esplugues.
La tarda era freda i el fort vent bandejava la bici a dreta i esquerra. El sol feia estona que s'havia perdut per l'horitzó i començava a tancar-se la nit, malgrat no ésser ni vespre, segons em van ensenyar a escola, tot i que ja hi vorejava. Els vianants feien petar la xerrada enmig del carril-bici, els iaios el creuaven sense més ni menys, mares amb els nadons a llurs respectius carretons avancaven en ramat ocupant la meva via. Fatigat de bregar amb l'incivisme peatonal vaig baixar a la carretera i, després d'engolir fums de carburadors tronats i d'esquivar algun cotxe que, tot despreocupat, sortia marxa enrera del seu aparcament, vaig arribar a la Biblioteca Central Pare Miquel d'Esplugues.
L'odissea no havia finalitzat encara, però. Haurien transcorreguts deu minuts des que m'havia assegut i havia començat a llegir, que un altre ramat, de púbers en aquesta ocasió, va ocupar llocs a la meva taula i la del costat. Com tots els estudiants de l'ESO eren incapaços de copsar íntegrament el missatge que exhibeix l'omnipresent retolet de l'estentori «Silenci!», acompanyat de dibuixet per a analfabets. Per descomptat van fer-ne cas omís i, per evitar l'esguerrada total, vaig traslladar-me de taula.
Allà m'hi vaig trobar unes noietes conegudes, aquestes de Batxillerat. Vem creuar alguns mots i vaig poder llegir una estona, allunyat de les lloques de dues taules més enrera. Però la Providència, si és que existeix, estava enjogassada aquell vespre, i va decidir de tallar el corrent elèctric. Els fluorescents van pampalluguejar dues o tres vegades i, a l'últim, es va fer la foscor. Era el moment de fer fotos amb els mòbils (ja els venen amb flaix i tot), de proferir apotegmes («qui m'ha tocat el cul!?») i de robar el Diccionari Català-Valencià-Balear. Encara hi havia empollons que demanaven que es complís la divina sentència dels ubicus retolets, una responsable crida al civisme il·lustrat no compartida per la majoria dels no erudits (o sí) que omplíem (o no) les estances del recinte.
I què vaig fer jo? L'única cosa que podia fer, a banda de furtar el diccionari Moll aquest: tocar el dos. Era ja fosca nit, el fred era més intens i encara bufava fort el vent.
Sí, ahir se'n va anar la llum a la Biblioteca.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva