Fa pocs anys, entre tres i quatre estius enrera, recordo que era la meva etapa de més amor per la pluja. Va ser quan, sortint de la UPC, vaig inventar la frase Plou poc prò plou prou, una tarda de lleu plugim. La nit entre el trenta-u d'agost i l'u de setembre d'aquell any, recordo que va ser la més plujosa de tot l'any. S'havia anat la llum al barri. Veient la impetuosa tempesta, que arrossegava el fang del carrer aixecat per les obres, com la sang d'una nafra oberta (retòrica de pa sucat amb oli), vaig acabar sortint-hi. Era més tard de la una de la nit, els carrers eren solitaris. Soliu, corrent, jo travessava el poble. La torrentera m'inundava les vambes; anava tot xop i començava a tenir fred; i per això corria. Corria, i corria carrers amunt, esbufegant, no sé si havia begut, crec que no n'havia tingut temps encara. Sobri, doncs, vaig arribar al Pou d'en Fèlix, un parc d'Esplugues força gran i amb molta gespa. Vaig estirar-me, sobre l'herba, en aquell aiguamoll. Obria la boca... bevia l'aigua dels núvols que permetrien que l'endemà fos blau immaculat —que xuclaven la pol·lució.
Vaig girar el cap. A la dreta, una xiqueta, com jo, estirada a la gespa. Semblava que plorava.
Sempre m'ha agradat la pluja. Això li comentava, per aquells temps, a una companya de la feina. També li vaig comentar que la vida no té sentit. Un vespre que plovia vaig arrencar a córrer amb els braços estesos, vaig perdre'm entre el dens xàfech i ella es va pensar que m'havia suïcidat, pont avall. Estava espantada i em va insultar.
Potser són els dos records de què disposo més punyents amb la pluja de protagonista. La pluja m'agrada molt, faci calor o no, vagi en bici o a peu, de qualsevol manera té el seu encís. La pluja és grisa, és fosca i és torracollons, i fins i tot es podria arribar a dir que no té sentit. Per què plou? No us ho heu preguntat mai? Per què hauria de ploure? Per què la química és d'aquesta manera? Però és així, és un fet objectiu, i la gaudim malgrat tot...
M'encanta la pluja. M'encanta fruir-la mentre tots van sota el paraigua, escagarrinats, esporugits. O córrer cap enlloc, fugint cap endavant: fins que l'aixeta deixi de rajar, fins que mori la pluja. Quan això passa, res del que hagi pogut fer sota seu no haurà tingut sentit.
Pluja – 17/12/2005
Fa pocs anys, entre tres i quatre estius enrera, recordo que era la meva etapa de més amor per la pluja. Va ser quan, sortint de la UPC, vaig inventar la frase Plou poc prò plou prou, una tarda de lleu plugim. La nit entre el trenta-u d'agost i l'u de setembre d'aquell any, recordo que va ser la més plujosa de tot l'any. S'havia anat la llum al barri. Veient la impetuosa tempesta, que arrossegava el fang del carrer aixecat per les obres, com la sang d'una nafra oberta (retòrica de pa sucat amb oli), vaig acabar sortint-hi. Era més tard de la una de la nit, els carrers eren solitaris. Soliu, corrent, jo travessava el poble. La torrentera m'inundava les vambes; anava tot xop i començava a tenir fred; i per això corria. Corria, i corria carrers amunt, esbufegant, no sé si havia begut, crec que no n'havia tingut temps encara. Sobri, doncs, vaig arribar al Pou d'en Fèlix, un parc d'Esplugues força gran i amb molta gespa. Vaig estirar-me, sobre l'herba, en aquell aiguamoll. Obria la boca... bevia l'aigua dels núvols que permetrien que l'endemà fos blau immaculat —que xuclaven la pol·lució.
Vaig girar el cap. A la dreta, una xiqueta, com jo, estirada a la gespa. Semblava que plorava.
Sempre m'ha agradat la pluja. Això li comentava, per aquells temps, a una companya de la feina. També li vaig comentar que la vida no té sentit. Un vespre que plovia vaig arrencar a córrer amb els braços estesos, vaig perdre'm entre el dens xàfech i ella es va pensar que m'havia suïcidat, pont avall. Estava espantada i em va insultar.
Potser són els dos records de què disposo més punyents amb la pluja de protagonista. La pluja m'agrada molt, faci calor o no, vagi en bici o a peu, de qualsevol manera té el seu encís. La pluja és grisa, és fosca i és torracollons, i fins i tot es podria arribar a dir que no té sentit. Per què plou? No us ho heu preguntat mai? Per què hauria de ploure? Per què la química és d'aquesta manera? Però és així, és un fet objectiu, i la gaudim malgrat tot...
M'encanta la pluja. M'encanta fruir-la mentre tots van sota el paraigua, escagarrinats, esporugits. O córrer cap enlloc, fugint cap endavant: fins que l'aixeta deixi de rajar, fins que mori la pluja. Quan això passa, res del que hagi pogut fer sota seu no haurà tingut sentit.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 17/12/2005. 07:54 PM
La pluja purifica i potser té sentir per ella mateixa.
Digues la teva