Per transmetre l'emoció als altres has de ser tu el primer embriagat per l'emoció. A la revista dels castellers, un xicot va dir-me, entre d'altres coses que em van satisfer molt, que la meva editorial aconseguia infondre ganes de començar la nova temporada. Precisament aquest era el meu objectiu, que vaig escriure aquí al blog, i veure que hi he reeixit em fa molt content.
Això treu cap perquè estava escoltant un grup de música a la meva habitació i realment m'ha motivat a imprimir la lletra i cantar-la. Està en alemany, i jo ben poca cosa en sé. De pronunciació, una mica gràcies a Rammstein. Feia temps que no cantava una mateixa cançó cinc o sis cops seguits. El grup fa black metal amb alguns tocs folk, i les seves lletres parlen de paganisme i essències.
Fa també moltíssim temps (en deu fer més de cinc anys) que no escolto els 40 Principals, ni música pop. Una de les coses que m'avorria és que sempre seguissin el mateix esquema estrofa-tornada-estrofa. Una altra, que els cantants, normalment, no composin la seva música, i siguin només una cara bonica pel màrqueting. Aquella música no em motivava, no em transmetia res: potser perquè els propis cantants no s'ho creien, en el fons. I bé, el tema estrella, l'amor, havia arribat a perdre tot el seu sentit, com quan repeteixes incesantment una mateixa paraula fins gastar-la.
Aquest grup m'ha arribat com pocs. El black/folk/pagan metal ja és un estil que m'agrada especialment, com ja havia comentat, i malgrat que alguns s'endinsin en territoris ideològics repugnants. Però la força, el sentiment que hi aboquen, les ganes, es traspuen a cada nota. Hi ha grups que canten collonades o bestieses i que fan riure. N'hi ha d'altres que de principi a final et captiven, que creen una atmosfera i un món a part, una altra dimensió. No cal ni llegir la lletra per sapiguer què diuen, perquè ja només la forma de cantar i la part instrumental és prou explicativa. Després, amb la lletra al costat, t'adones de què, efectivament, diu el mateix que la música.
En concret, em transmet la melangia per un món perdut, idealitzat, anorreat per la mediocritat de l'entorn, i la ràbia constructiva, la crítica furibunda, sense concessions, l'odi i l'ira contra tot plegat. És una cançó trista però esperançadora i plena de ràbia. I això no es pot transmetre si no se sent de debò.
Sentiments a la música – 20/12/2005
Per transmetre l'emoció als altres has de ser tu el primer embriagat per l'emoció. A la revista dels castellers, un xicot va dir-me, entre d'altres coses que em van satisfer molt, que la meva editorial aconseguia infondre ganes de començar la nova temporada. Precisament aquest era el meu objectiu, que vaig escriure aquí al blog, i veure que hi he reeixit em fa molt content.
Això treu cap perquè estava escoltant un grup de música a la meva habitació i realment m'ha motivat a imprimir la lletra i cantar-la. Està en alemany, i jo ben poca cosa en sé. De pronunciació, una mica gràcies a Rammstein. Feia temps que no cantava una mateixa cançó cinc o sis cops seguits. El grup fa black metal amb alguns tocs folk, i les seves lletres parlen de paganisme i essències.
Fa també moltíssim temps (en deu fer més de cinc anys) que no escolto els 40 Principals, ni música pop. Una de les coses que m'avorria és que sempre seguissin el mateix esquema estrofa-tornada-estrofa. Una altra, que els cantants, normalment, no composin la seva música, i siguin només una cara bonica pel màrqueting. Aquella música no em motivava, no em transmetia res: potser perquè els propis cantants no s'ho creien, en el fons. I bé, el tema estrella, l'amor, havia arribat a perdre tot el seu sentit, com quan repeteixes incesantment una mateixa paraula fins gastar-la.
Aquest grup m'ha arribat com pocs. El black/folk/pagan metal ja és un estil que m'agrada especialment, com ja havia comentat, i malgrat que alguns s'endinsin en territoris ideològics repugnants. Però la força, el sentiment que hi aboquen, les ganes, es traspuen a cada nota. Hi ha grups que canten collonades o bestieses i que fan riure. N'hi ha d'altres que de principi a final et captiven, que creen una atmosfera i un món a part, una altra dimensió. No cal ni llegir la lletra per sapiguer què diuen, perquè ja només la forma de cantar i la part instrumental és prou explicativa. Després, amb la lletra al costat, t'adones de què, efectivament, diu el mateix que la música.
En concret, em transmet la melangia per un món perdut, idealitzat, anorreat per la mediocritat de l'entorn, i la ràbia constructiva, la crítica furibunda, sense concessions, l'odi i l'ira contra tot plegat. És una cançó trista però esperançadora i plena de ràbia. I això no es pot transmetre si no se sent de debò.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 22/12/2005. 01:50 AM
has censurat, o ho he somiat? ....
Per imma. 22/12/2005. 01:52 AM
ja ho deia aquell..."que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son"...
Per Josep. 22/12/2005. 01:25 PM
és possible...
Digues la teva