L'altre dia vaig anar al funeral del pare d'una dona que conec, però no gaire, del poble. La dona és molt simpàtica i, malgrat el mal moment, encara conservava mig somriure. Devia ser un moment molt dur per ella, una experiència que ha de marcar un abans i un després, gravat amb ferro roent al cor.
Ja no diguem pel difunt el que havia de suposar aquell tràngol: absolutament tot. Per ell, el seu funeral significava deixar de ser. Per això, realment, el seu propi funeral, en aquell moment, no significava absolutament res.
Pensava en la relativitat de la mort: per alguns ho és tot però, pels treballadors del tanatori, només són la nòmina a final de mes. El pianista tocava Mozart deixant-se gronxar per les notes. L'orador, de dicció castellanitzada, parlava amb cadència cerimoniosa, tal com acabava de fer amb el cadàver anterior. La xicota de les claus va entrar per la porta del darrera quan quedava poc, quan els familiars ja no podien retindre les llàgrimes. Va fer dringar les claus i va avançar pel passadís de la dreta amb cara d'exhortar l'orador perquè acabés ja. Era només un altre mort.
Vaig pensar quants morts es sebollirien aquell dia al món, quants funerals simultanis aquell matí, i quantes persones moririen aquell diumenge. I que jo no en coneixia ningú i que, per tant, tant m'era que fossin morts com vius, perquè de fet per mi no existien. Que un fet tan cabdal i significatiu per alguns, per mi no era res.
Quan veiem un mort al vetllatori se'ns fa present el nostre irremissible fat. Vivim com si no haguéssim de morir, llevat d'aquests moments puntuals. Però quan t'hi trobes t'adones de la teva vertiginosa relativitat, i és aleshores quan et refermes en el pacte: la vida té massa poc sentit com per tenir-ne por, i que s'ha de viure a la teva sense amoïnar-se del què diran els altres ni de la mort.
El suïcidi, però, tampoc no té importància, si la vida en té tan poca.
a mi, els funerals m'han marcat etapes molt importants de la meva vida. quan tenia 14 anys es va penjar un noi que venia amb mi a classe, bé era d'un altre grup però el coneixia, va ser molt fort, no vaig entendre mai el perquè, si és que n'hi havia. quan en tenia 18 es va matar amb la moto un amic de la colla, just el dia següent de fer l'aniversari de la majoria d'edat. recordo que l'última conversa que vaig tenir amb ell va ser la nit abans del seu aniversari. li vaig dir que jo mai felicitava el dia abans. l'endemà no vaig poder veure'l. després va ser massa tard.
Funeral – 17/01/2006
L'altre dia vaig anar al funeral del pare d'una dona que conec, però no gaire, del poble. La dona és molt simpàtica i, malgrat el mal moment, encara conservava mig somriure. Devia ser un moment molt dur per ella, una experiència que ha de marcar un abans i un després, gravat amb ferro roent al cor.
Ja no diguem pel difunt el que havia de suposar aquell tràngol: absolutament tot. Per ell, el seu funeral significava deixar de ser. Per això, realment, el seu propi funeral, en aquell moment, no significava absolutament res.
Pensava en la relativitat de la mort: per alguns ho és tot però, pels treballadors del tanatori, només són la nòmina a final de mes. El pianista tocava Mozart deixant-se gronxar per les notes. L'orador, de dicció castellanitzada, parlava amb cadència cerimoniosa, tal com acabava de fer amb el cadàver anterior. La xicota de les claus va entrar per la porta del darrera quan quedava poc, quan els familiars ja no podien retindre les llàgrimes. Va fer dringar les claus i va avançar pel passadís de la dreta amb cara d'exhortar l'orador perquè acabés ja. Era només un altre mort.
Vaig pensar quants morts es sebollirien aquell dia al món, quants funerals simultanis aquell matí, i quantes persones moririen aquell diumenge. I que jo no en coneixia ningú i que, per tant, tant m'era que fossin morts com vius, perquè de fet per mi no existien. Que un fet tan cabdal i significatiu per alguns, per mi no era res.
Quan veiem un mort al vetllatori se'ns fa present el nostre irremissible fat. Vivim com si no haguéssim de morir, llevat d'aquests moments puntuals. Però quan t'hi trobes t'adones de la teva vertiginosa relativitat, i és aleshores quan et refermes en el pacte: la vida té massa poc sentit com per tenir-ne por, i que s'ha de viure a la teva sense amoïnar-se del què diran els altres ni de la mort.
El suïcidi, però, tampoc no té importància, si la vida en té tan poca.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 17/01/2006. 09:45 PM
a mi, els funerals m'han marcat etapes molt importants de la meva vida. quan tenia 14 anys es va penjar un noi que venia amb mi a classe, bé era d'un altre grup però el coneixia, va ser molt fort, no vaig entendre mai el perquè, si és que n'hi havia. quan en tenia 18 es va matar amb la moto un amic de la colla, just el dia següent de fer l'aniversari de la majoria d'edat. recordo que l'última conversa que vaig tenir amb ell va ser la nit abans del seu aniversari. li vaig dir que jo mai felicitava el dia abans. l'endemà no vaig poder veure'l. després va ser massa tard.
Digues la teva