L'últim cop que vaig plorar devia cursar segon de l'ESO. Si això és cert, tenia al voltant de tretze anys, catorze poser. Recordo que aquell dia havia anat una mica pitjor que els altres, que tot just entrar a escola ja havia anat de mal borràs i a classe havia empitjorat més. En pujar al terrat a l'hora de l'esbarjo, vaig anar, sol com de costum, cap a la barana, i mirant els nens de cursos inferiors jugant a pilota al pati de baix, vaig passar una estoneta plorant i somicant. Una noia de la meva classe (hola Teresa) em va demanar què em passava, però vaig fugir i no recordo gaire cosa més.
D'aleshores ençà, hi ha hagut molts dies en què he volgut plorar, però no he pogut. Vaig dir-me aquell dia que mai més no ho faria. Ma mare explica que, quan era infantó, era molt bon minyonet i plorava molt poc. Això, però, crec que és més aviat perquè jo mai no m'he volgut fer notar massa, mai no em queixo gaire, mai no bado boca.
No recordo haver plorat per cap persona llevat de mi que no hagi estat Ella, quan era molt petit. De fet, gairebé no me'n recordo, però sé que vaig plorar perquè se n'havia anat. Recordo que plorar em refeia per dins, em llevava una mica el neguit.
En fi, avui no és que en tingui ganes, només ho he recordat mirant la foto d'Ella, quan ja li quedava poc per morir. Fa mal de mirar aquella foto, reduint a memòria coses boniques que ja han deixat d'existir. Molts cops m'he preguntat si tornaria a plorar per algú altre. Jo crec que sí. I suposo que tornaré a plorar per mi.
La Foto – 2/02/2006
L'últim cop que vaig plorar devia cursar segon de l'ESO. Si això és cert, tenia al voltant de tretze anys, catorze poser. Recordo que aquell dia havia anat una mica pitjor que els altres, que tot just entrar a escola ja havia anat de mal borràs i a classe havia empitjorat més. En pujar al terrat a l'hora de l'esbarjo, vaig anar, sol com de costum, cap a la barana, i mirant els nens de cursos inferiors jugant a pilota al pati de baix, vaig passar una estoneta plorant i somicant. Una noia de la meva classe (hola Teresa) em va demanar què em passava, però vaig fugir i no recordo gaire cosa més.
D'aleshores ençà, hi ha hagut molts dies en què he volgut plorar, però no he pogut. Vaig dir-me aquell dia que mai més no ho faria. Ma mare explica que, quan era infantó, era molt bon minyonet i plorava molt poc. Això, però, crec que és més aviat perquè jo mai no m'he volgut fer notar massa, mai no em queixo gaire, mai no bado boca.
No recordo haver plorat per cap persona llevat de mi que no hagi estat Ella, quan era molt petit. De fet, gairebé no me'n recordo, però sé que vaig plorar perquè se n'havia anat. Recordo que plorar em refeia per dins, em llevava una mica el neguit.
En fi, avui no és que en tingui ganes, només ho he recordat mirant la foto d'Ella, quan ja li quedava poc per morir. Fa mal de mirar aquella foto, reduint a memòria coses boniques que ja han deixat d'existir. Molts cops m'he preguntat si tornaria a plorar per algú altre. Jo crec que sí. I suposo que tornaré a plorar per mi.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva