Crec que les emocions són només segregacions internes d'hormones o substàncies que exciten d'una determinada manera el nostre cervell. Els nostres sentiments són només química. Quan et fas molt amb algú i sembla que hi ha bona entesa, es diu que «hi ha química», i és cert.
Estar enamorat és un estat transitori en què es segrega en excés no sé quina substància, anegant el cervell i impedint que rutlli com cal. Aquest estat és passatger, diuen que la passió dura només dos anys (prou temps per dues conillades). Després, la química és diferent.
El problema és quan s'aboquen hormones incontroladament. És com una flamarada al cap, o com si tots els nervis s'ericessin. És impredictible la reacció. Pots saltar, cridar, tustar algú, córrer sense rumb, restar mut... Jo miro de no deixar-me endur per les emocions, miro de no dir ni fer res fora de lloc, miro de controlar-me. Tampoc no m'abelleix discutir, està comprovat que gairebé sempre els bàndols són inamobibles, tothom es creu més llest que el del costat.
La cosa és romandre serè, però és difícil fer-ho sempre perquè les hormones són poderoses. Acabo perpetrant carallotades de les que després me'n penedeixo i amb les quals em torturo contínuament, com un masoca. Algunes són ximpleries sense importància, d'altres no.
Malgrat aquests desavantatges, aquest sistema té la bonesa de contribuir de forma cabdal a la supervivència i reproducció de l'espècie. Som com titelles de la nostra pròpia condició d'animals, estem lligats als nostres impulsos i actuem en conseqüència. Som bèsties, igual de rucs. No som pitjor que la natura perquè som natura, i si els pins poguessin arrabassar territori a les enzines, no dubteu que també organitzarien guerres i exhauririen els recursos i extingirien altres espècies.
Hormones – 25/02/2006
Crec que les emocions són només segregacions internes d'hormones o substàncies que exciten d'una determinada manera el nostre cervell. Els nostres sentiments són només química. Quan et fas molt amb algú i sembla que hi ha bona entesa, es diu que «hi ha química», i és cert.
Estar enamorat és un estat transitori en què es segrega en excés no sé quina substància, anegant el cervell i impedint que rutlli com cal. Aquest estat és passatger, diuen que la passió dura només dos anys (prou temps per dues conillades). Després, la química és diferent.
El problema és quan s'aboquen hormones incontroladament. És com una flamarada al cap, o com si tots els nervis s'ericessin. És impredictible la reacció. Pots saltar, cridar, tustar algú, córrer sense rumb, restar mut... Jo miro de no deixar-me endur per les emocions, miro de no dir ni fer res fora de lloc, miro de controlar-me. Tampoc no m'abelleix discutir, està comprovat que gairebé sempre els bàndols són inamobibles, tothom es creu més llest que el del costat.
La cosa és romandre serè, però és difícil fer-ho sempre perquè les hormones són poderoses. Acabo perpetrant carallotades de les que després me'n penedeixo i amb les quals em torturo contínuament, com un masoca. Algunes són ximpleries sense importància, d'altres no.
Malgrat aquests desavantatges, aquest sistema té la bonesa de contribuir de forma cabdal a la supervivència i reproducció de l'espècie. Som com titelles de la nostra pròpia condició d'animals, estem lligats als nostres impulsos i actuem en conseqüència. Som bèsties, igual de rucs. No som pitjor que la natura perquè som natura, i si els pins poguessin arrabassar territori a les enzines, no dubteu que també organitzarien guerres i exhauririen els recursos i extingirien altres espècies.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva