Hi ha dies que just llevar-me ja noto que aniran mal dades. Que no hi ha pa per apariar l'entrepà, que la cisterna del vàter no té aigua, que fa molt de fred al carrer, que surten de quatre garatges diferents cotxes que s'entrecreuen a la vorera, que la papereria-merceria on recullo diàriament l'Avui és tancada perquè l'amo és prenent el cafè a un bar de dues illes enllà, que passen motos eixordadores i camions empudegadors contínuament, que trobes velles que ocupen tota la vorera que no deixen passar la bici, que tots els semàfors són vermells... Bé, i així fins arribar a la Universitat després de tres quarts d'hora de viatge, assistir a cinc hores de classe, dinar, anar a la feina...
Avui m'he llevat amb un cert pessimisme. De vegades ja em passa, sóc pessimista de mena. Però no ho sóc en el sentit de què tot anirà malament perquè ha d'anar malament, sinó perquè sóc, si fa no fa, i amb moltes cometes, nihilista, i això em fa veure-ho tot fosc i gris. En dies com avui regna la tristor, melangia i atipament, i el pitjor és que és completament irracional.
Encara estic trist, no sé de què. Vaig descobrir l'altre dia un avantatge al gimnàs: i és que, per bé que no en tingui ganes (avui no en tenia), a poc que m'hi poso me'n vénen. Dic jo, és com un mecanisme per desfogar-me tot sublimant les meves frustracions en cops cecs amb les peses... És una manera de descarregar l'energia que he reprimit, per exemple, quan les velles ocupaven tota la vorera, la moto ha passat fent soroll o m'he trobat el quiosc tancat perquè el venedor era prenent el cafè. Aixecar una pesa substitueix d'alguna manera el cop de puny mortal que hagués clavat al subnormal de classe. Així doncs, anar al gimnàs ja té tres funcions: millorar la forma física, millorar el rendiment casteller i una mena de psicoteràpia.
Com ja m'he afartat de dir, escriure aquest blog és una altra manera de fer psicoteràpia de franc.
Psicoteràpia – 2/03/2006
Hi ha dies que just llevar-me ja noto que aniran mal dades. Que no hi ha pa per apariar l'entrepà, que la cisterna del vàter no té aigua, que fa molt de fred al carrer, que surten de quatre garatges diferents cotxes que s'entrecreuen a la vorera, que la papereria-merceria on recullo diàriament l'Avui és tancada perquè l'amo és prenent el cafè a un bar de dues illes enllà, que passen motos eixordadores i camions empudegadors contínuament, que trobes velles que ocupen tota la vorera que no deixen passar la bici, que tots els semàfors són vermells... Bé, i així fins arribar a la Universitat després de tres quarts d'hora de viatge, assistir a cinc hores de classe, dinar, anar a la feina...
Avui m'he llevat amb un cert pessimisme. De vegades ja em passa, sóc pessimista de mena. Però no ho sóc en el sentit de què tot anirà malament perquè ha d'anar malament, sinó perquè sóc, si fa no fa, i amb moltes cometes, nihilista, i això em fa veure-ho tot fosc i gris. En dies com avui regna la tristor, melangia i atipament, i el pitjor és que és completament irracional.
Encara estic trist, no sé de què. Vaig descobrir l'altre dia un avantatge al gimnàs: i és que, per bé que no en tingui ganes (avui no en tenia), a poc que m'hi poso me'n vénen. Dic jo, és com un mecanisme per desfogar-me tot sublimant les meves frustracions en cops cecs amb les peses... És una manera de descarregar l'energia que he reprimit, per exemple, quan les velles ocupaven tota la vorera, la moto ha passat fent soroll o m'he trobat el quiosc tancat perquè el venedor era prenent el cafè. Aixecar una pesa substitueix d'alguna manera el cop de puny mortal que hagués clavat al subnormal de classe. Així doncs, anar al gimnàs ja té tres funcions: millorar la forma física, millorar el rendiment casteller i una mena de psicoteràpia.
Com ja m'he afartat de dir, escriure aquest blog és una altra manera de fer psicoteràpia de franc.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva