Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.
A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.
Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.
No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...
I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.
LLOPS
—D’on véns de fer mal, a aquestes hores de la nit?
—D’on vols que vingui? De donar un tomb per tots els pletius de la vall.
—Ja m’estranyava que t’haguessis quedat al jaç, una nit tan assenyalada com la d’avui!
—No cal que t’ho expliqui, que bé ho saps prou: «la fam fa eixir el llop del bosc ».
—«Si vols ovelles, has d’anar on van elles », que deia el marrà de Xirina de Xerrallo.
—Tinc por que aquest hivern serà molt llarg, que passarem més fam que els gossos de Carreu!
—Haurem d’esperar l’estiu, quan els ramats de l’Urgell i de tota part de món pugin a prendre la fresca cap als pastius de muntanya.
—Doncs mira, si vols que t’ho conti tot, aviat hauré fet. A bocafoscant , he començat la caça a les Salades.
—Prou hi havia bon bestiar?
—Ovelles de cria, com de costum. Acompanyades del marrà i dels corders, llepaven la sal de les lloses. Saps que enguany en veig moltes de bessoneres?
—Me’n dubto. Moltes, quan se senten prenyades, es fan una aigua de corones de rei per aforrar ! Però, en fi, no sé pas per què hi vas a les Salades, no t’hi cruspiràs mai gran cosa en aquest planell.
—Més que res, hi vaig per fer saliva. L’oloreta dolça de la llana i la ferum rància del xerri em fan obrir la gana. A més, no ho saps mai. Una vegada prou que hi vaig menjar calent…!
—No em vinguis ara amb sopars de duro!
—T’ho juro a la pota d’un gos mort! Recordo que era per l’Ascensió, al maig, i feia poc que els pastors de la vall havien xollat . Una ovella llepava desmenjadaent la sal d’una salera, tota sola amb el seu corder. Ja l’havia desveat i començava a cornar. Era una ovella molt jove, primala potser. Ullerada de negre, amb uns ullassos que només de pensar-hi ja se’m dreça la cua. S’havia girat una mica de fresca i, com que duia menys llana que una cabra, tremolava com un pollí en acabat de néixer. «Xeta pelada», vaig dir-li, «vols que et doni una mica d’escalfor amb la meua llana»? «No, que se’m menjaries», va remugar ella, «que et penses que no ho veig que ets un llop amb pell de moltó esqueller»? «No sóc el llop carnisser, sinó un corderet popisser », vaig belar, tot atansant-me cap a la salera. La Ullerada, en lloc de fugir corrents, va engegar el seu corder cap a casa: «vés-te’n al corral, que és massa tard per a tu».
—Allò que diuen, «quan l’ovella ha de ser per al llop, ella mateixa se n’hi va».
—Tan aviat com ens vam quedar sols, li vaig proposar de baixar al barranc a fer un traguet. «Tinc la gola més eixuta que el Serrat del Solà», vaig dir. «Jo també», va belar ella, «la sal sempre fa venir set». Tot just si havíem colat dintre la baürta , jo que l’engrapo amb les urpes per la creu dels lloms: «com et dius, xeta pelada?» «El pastor, el Cisco, de vegades em diu Brostejadora , perquè m’adreço als arbres com una cabra buscant els brots més tendres.» «Doncs jo et diré Mamellada.» Em vaig amorrar al braguer i li vaig fiblar les popes com una rata paniquella .
—I, en acabat, te la vas fer passar…
—Doncs, no.
—Mai tant!
—Sense maitena! Em va fer mania, perquè tenia ronya a la natura. Per poc orxego tot el sopar…
—Ets un llepafils! Un bon llop, davant d’un cap de bestiar, no ha de tenir manies! Li ha de clavar la dent, encara que l’ovella sigui ronyosa o tacada de freixura!
—És que tu ets molt bardusser! Et cruspiries un boc vell que fotés una pudor que empesta!
—Els bocs, ja saps que no em fan gràcia, però una cabra segalla no et dic que no.
—«Bestiar escuat, per xotre’l », que diuen a Cadolla.
—No diguis mai, «d’aquesta carronya no en tastaré ». Tot just si hem començat l’hivern i, quan t’has de rosegar les urpes, qualsevol vianda és bona. Sempre que no sigui un masclot que tufeja, és clar!
—Doncs no hi puc fer res, sóc així! A mi, les ovelles m’agraden jovenetes: les borregues i primales són les que em van més goig. És clar que les de primera cria, també em vénen de gust… El que primer miro d’una ovella és el cap. Les pigallades, per exemple, no em diuen gran cosa. En canvi, les colomes m’encanten, les ullerades em van perdre l’oremus…
—Deixa’t de fesomies i de romanços! L’important és que hi hagi un bon tou de xixa! Fes cas del refranyer: «Els quatre dons de l’ovella: cuixa, pell, cul i mamella».
—En sortir de les Salades, he fet cap a la Pleta del Roi. Hi voleiava un bé de déu de borregues, que et fan ballar l’aigua als ulls . Bestiarot molt jove, la majoria em penso que encara no han mudat les dents de llet. T’has fixat que el bestiar de llana cada dia medra més de pressa? Deu ser degut a aquests pinsos artificials i llets preparades de les multinacionals… Una nit veus popar una cordera, escagassada xica com el puny i, com qui diu al cap de quatre dies, ja és una borrega amb un pet de cuixa i un brot de pit que et fan posar els pèls de punta.
—Ens fem vells, xiquet!
—I tant! Cada nit em fa més mandra sortir de cacera. Abandonar l’escalfor del cau, amb la lloba netejant i els llobatons dormint, i anar-me’n de caça per aquests pletius de la reïra de Déu ! Però, què has de fer, quan et ronquen els budells, «au, torne-m’h, llop, a fer salts!»
—Quins temps aquells. Te’n recordes que quan érem jovenots i esperàvem que aviessin la ramada de l’era de les Maries? «Veniu, xetes, que us donarem nedo », udolàvem damunt de les roques.
—Sempre hi havia una borrega que s’escabotava del ramat i queia a les nostres urpes…
—Una nit, me’n recordo que si fos ara, havia vingut aquí, en aquesta mateixa pleta de l’Orri, que llavors es deia la Borda . Dos marrans presumits van començar a tossar-se al mig del corral. Com pots suposar, s’esbatussaven per una primala, una xisqueta ben plantada que se’ls mirava una mica esfereïda. Una vegada que anaven de recules per agafar embranzida, em vaig palplantar al mig. «Aparta’t del mig, llop repugnant, que pots prendre mal», va gallejar el més banyut. «Maleït tornís », vaig udolar, «si et clavo les urpes t’estriparé en canal com un borrec !» «Siscló de merda, si tens manels, no et moguis d’aquí», va bramar ell. Així que se m’abraonà, li vaig clavar les urpes a la llana de l’esquena, el vaig aixecar enlaire com una trossa d’herba i el vaig rebotre contra la grípia . L’altre fatxenda va agafar el camí de la porta, amb la cua entre potes, més acollonit que la cabra motxa .
—I la xisqueta, va ser per tu, oi?
—La veritat és que no me’n recordo… Fa tant de temps de tot això!
—Ja veig que has perdut molt la memòria… En fi, ¿fa molta estona que estàs parapeta a la menjadora de l’Orri? T’hauràs atalaiat del bestiar que hi ha avui per aquí, suposo…
—Ja ho pots prou veure, penso que hi han acudit tots els marrans de la muntanya. Sembla el mercat del mascle!
—Vaig a ensumar per aquells corralots foscos d’allà dintre…
—No perdis el temps. A aquestes hores, ja només hi queda el baciu… Potser alguna que s’amarreix … Però la bona ovella, l’ovella tendra i grassa, no amorria pas aquí a aquestes hores. Ha fotut el camp amb el marrà cap a un amorriador més còmode.
—I aquestes d’aquí al davant, vols dir que no n’hi ha cap d’aprofitable?
—No provessis pas d’atansar-t’hi! S’afolcarien damunt teu com les ovelles del Tor d’Alós a la trepadella ! La que no és bífia , és garrella … Són el rebui de la muntanya!
—Ja ho diuen, «al darrere del ramat, només hi trobaràs ovelles coixes».
—Vols que ens arribem fins al Munyidor? A veure si tenim la sort de trobar-hi un bon floret de primales.
—Primer ens hauríem d’abeurar, no et sembla? Ei, pastor!! Els llops tenim set! Porta’ns un parell de pedallassos de suc d’ordi fermentat!
—Em fa l’efecte que aquest bordegot no entén la nostra parla… És un regatxot foraster que ha llogat el majoral de l’Orri.
—Doncs, ja li demanaré en la llengua dels pastors! «Cambrer, sisplau, ens podria servir dues cerveses!»
Llops i ovelles – 8/03/2006
Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.
A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.
Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.
No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...
I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.
LLOPS
—D’on véns de fer mal, a aquestes hores de la nit?
Escrit per en Josep.—D’on vols que vingui? De donar un tomb per tots els pletius de la vall.
—Ja m’estranyava que t’haguessis quedat al jaç, una nit tan assenyalada com la d’avui!
—No cal que t’ho expliqui, que bé ho saps prou: «la fam fa eixir el llop del bosc ».
—«Si vols ovelles, has d’anar on van elles », que deia el marrà de Xirina de Xerrallo.
—Tinc por que aquest hivern serà molt llarg, que passarem més fam que els gossos de Carreu!
—Haurem d’esperar l’estiu, quan els ramats de l’Urgell i de tota part de món pugin a prendre la fresca cap als pastius de muntanya.
—Doncs mira, si vols que t’ho conti tot, aviat hauré fet. A bocafoscant , he començat la caça a les Salades.
—Prou hi havia bon bestiar?
—Ovelles de cria, com de costum. Acompanyades del marrà i dels corders, llepaven la sal de les lloses. Saps que enguany en veig moltes de bessoneres?
—Me’n dubto. Moltes, quan se senten prenyades, es fan una aigua de corones de rei per aforrar ! Però, en fi, no sé pas per què hi vas a les Salades, no t’hi cruspiràs mai gran cosa en aquest planell.
—Més que res, hi vaig per fer saliva. L’oloreta dolça de la llana i la ferum rància del xerri em fan obrir la gana. A més, no ho saps mai. Una vegada prou que hi vaig menjar calent…!
—No em vinguis ara amb sopars de duro!
—T’ho juro a la pota d’un gos mort! Recordo que era per l’Ascensió, al maig, i feia poc que els pastors de la vall havien xollat . Una ovella llepava desmenjadaent la sal d’una salera, tota sola amb el seu corder. Ja l’havia desveat i començava a cornar. Era una ovella molt jove, primala potser. Ullerada de negre, amb uns ullassos que només de pensar-hi ja se’m dreça la cua. S’havia girat una mica de fresca i, com que duia menys llana que una cabra, tremolava com un pollí en acabat de néixer. «Xeta pelada», vaig dir-li, «vols que et doni una mica d’escalfor amb la meua llana»? «No, que se’m menjaries», va remugar ella, «que et penses que no ho veig que ets un llop amb pell de moltó esqueller»? «No sóc el llop carnisser, sinó un corderet popisser », vaig belar, tot atansant-me cap a la salera. La Ullerada, en lloc de fugir corrents, va engegar el seu corder cap a casa: «vés-te’n al corral, que és massa tard per a tu».
—Allò que diuen, «quan l’ovella ha de ser per al llop, ella mateixa se n’hi va».
—Tan aviat com ens vam quedar sols, li vaig proposar de baixar al barranc a fer un traguet. «Tinc la gola més eixuta que el Serrat del Solà», vaig dir. «Jo també», va belar ella, «la sal sempre fa venir set». Tot just si havíem colat dintre la baürta , jo que l’engrapo amb les urpes per la creu dels lloms: «com et dius, xeta pelada?» «El pastor, el Cisco, de vegades em diu Brostejadora , perquè m’adreço als arbres com una cabra buscant els brots més tendres.» «Doncs jo et diré Mamellada.» Em vaig amorrar al braguer i li vaig fiblar les popes com una rata paniquella .
—I, en acabat, te la vas fer passar…
—Doncs, no.
—Mai tant!
—Sense maitena! Em va fer mania, perquè tenia ronya a la natura. Per poc orxego tot el sopar…
—Ets un llepafils! Un bon llop, davant d’un cap de bestiar, no ha de tenir manies! Li ha de clavar la dent, encara que l’ovella sigui ronyosa o tacada de freixura!
—És que tu ets molt bardusser! Et cruspiries un boc vell que fotés una pudor que empesta!
—Els bocs, ja saps que no em fan gràcia, però una cabra segalla no et dic que no.
—«Bestiar escuat, per xotre’l », que diuen a Cadolla.
—No diguis mai, «d’aquesta carronya no en tastaré ». Tot just si hem començat l’hivern i, quan t’has de rosegar les urpes, qualsevol vianda és bona. Sempre que no sigui un masclot que tufeja, és clar!
—Doncs no hi puc fer res, sóc així! A mi, les ovelles m’agraden jovenetes: les borregues i primales són les que em van més goig. És clar que les de primera cria, també em vénen de gust… El que primer miro d’una ovella és el cap. Les pigallades, per exemple, no em diuen gran cosa. En canvi, les colomes m’encanten, les ullerades em van perdre l’oremus…
—Deixa’t de fesomies i de romanços! L’important és que hi hagi un bon tou de xixa! Fes cas del refranyer: «Els quatre dons de l’ovella: cuixa, pell, cul i mamella».
—En sortir de les Salades, he fet cap a la Pleta del Roi. Hi voleiava un bé de déu de borregues, que et fan ballar l’aigua als ulls . Bestiarot molt jove, la majoria em penso que encara no han mudat les dents de llet. T’has fixat que el bestiar de llana cada dia medra més de pressa? Deu ser degut a aquests pinsos artificials i llets preparades de les multinacionals… Una nit veus popar una cordera, escagassada xica com el puny i, com qui diu al cap de quatre dies, ja és una borrega amb un pet de cuixa i un brot de pit que et fan posar els pèls de punta.
—Ens fem vells, xiquet!
—I tant! Cada nit em fa més mandra sortir de cacera. Abandonar l’escalfor del cau, amb la lloba netejant i els llobatons dormint, i anar-me’n de caça per aquests pletius de la reïra de Déu ! Però, què has de fer, quan et ronquen els budells, «au, torne-m’h, llop, a fer salts!»
—Quins temps aquells. Te’n recordes que quan érem jovenots i esperàvem que aviessin la ramada de l’era de les Maries? «Veniu, xetes, que us donarem nedo », udolàvem damunt de les roques.
—Sempre hi havia una borrega que s’escabotava del ramat i queia a les nostres urpes…
—Una nit, me’n recordo que si fos ara, havia vingut aquí, en aquesta mateixa pleta de l’Orri, que llavors es deia la Borda . Dos marrans presumits van començar a tossar-se al mig del corral. Com pots suposar, s’esbatussaven per una primala, una xisqueta ben plantada que se’ls mirava una mica esfereïda. Una vegada que anaven de recules per agafar embranzida, em vaig palplantar al mig. «Aparta’t del mig, llop repugnant, que pots prendre mal», va gallejar el més banyut. «Maleït tornís », vaig udolar, «si et clavo les urpes t’estriparé en canal com un borrec !» «Siscló de merda, si tens manels, no et moguis d’aquí», va bramar ell. Així que se m’abraonà, li vaig clavar les urpes a la llana de l’esquena, el vaig aixecar enlaire com una trossa d’herba i el vaig rebotre contra la grípia . L’altre fatxenda va agafar el camí de la porta, amb la cua entre potes, més acollonit que la cabra motxa .
—I la xisqueta, va ser per tu, oi?
—La veritat és que no me’n recordo… Fa tant de temps de tot això!
—Ja veig que has perdut molt la memòria… En fi, ¿fa molta estona que estàs parapeta a la menjadora de l’Orri? T’hauràs atalaiat del bestiar que hi ha avui per aquí, suposo…
—Ja ho pots prou veure, penso que hi han acudit tots els marrans de la muntanya. Sembla el mercat del mascle!
—Vaig a ensumar per aquells corralots foscos d’allà dintre…
—No perdis el temps. A aquestes hores, ja només hi queda el baciu… Potser alguna que s’amarreix … Però la bona ovella, l’ovella tendra i grassa, no amorria pas aquí a aquestes hores. Ha fotut el camp amb el marrà cap a un amorriador més còmode.
—I aquestes d’aquí al davant, vols dir que no n’hi ha cap d’aprofitable?
—No provessis pas d’atansar-t’hi! S’afolcarien damunt teu com les ovelles del Tor d’Alós a la trepadella ! La que no és bífia , és garrella … Són el rebui de la muntanya!
—Ja ho diuen, «al darrere del ramat, només hi trobaràs ovelles coixes».
—Vols que ens arribem fins al Munyidor? A veure si tenim la sort de trobar-hi un bon floret de primales.
—Primer ens hauríem d’abeurar, no et sembla? Ei, pastor!! Els llops tenim set! Porta’ns un parell de pedallassos de suc d’ordi fermentat!
—Em fa l’efecte que aquest bordegot no entén la nostra parla… És un regatxot foraster que ha llogat el majoral de l’Orri.
—Doncs, ja li demanaré en la llengua dels pastors! «Cambrer, sisplau, ens podria servir dues cerveses!»
Comentaris
Digues la teva