Cada dia mirava des de la finestra com la gent hi passava. Quan en coneixa algú —de l'escola, de la feina, de la seva colla...— el saludava. Normalment, li tornaven la salutació. D'altres, però, es feien l'orni, com si no l'haguessin sentit. «Què cony s'han pensat, que no existeixo, o què?», es demanava.
De fet, però, aquella gent que passava, a ell, no l'importava ni gens ni mica. Per això s'ho mirava de la finestra estant. Davallar al món terrenal seria com descendir fins el nivell dels cucs. «El cel el solquen voltors i voliacs, i borinots verds llefiscosos», l'etzibaren en una ocasió.
«Poder un dia podria baixar a parlar amb els llangardaixos, serps i gripaus d'allà baix», es va dir un dia. Va baixar però va sentir-se com si fos a Venus o a Mart. «Renoi, vés a fotre faves!, això sembla l'Estel de l'Alba, un paradís inassolible. Tanta riquesa, com Venus, quins verms, impossibles d'atènyer; bel·ligerants contra meu, com si el cuc fos jo!»
Anava passejant i parlant als coneguts. L'agradava de trobar-se a ell mateix dins dels altres. Va adonar-se de què existia més enllà d'ell, en desenes de mons paral·lels, altres planetes de trajectòries excèntriques. Però aquells mons eren inhòspits, i la perspectiva que tenien d'ell tan esbiaixada com la que tenim nosaltres de Venus d'aquí estant.
Ara hauria de d'acabar aquest relat. Com a desenllaç diré que no sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana de comprendre ningú. (Joan Sales, Incerta Glòria, primera part, primer capítol)
Incerta coneixença – 26/03/2006
Cada dia mirava des de la finestra com la gent hi passava. Quan en coneixa algú —de l'escola, de la feina, de la seva colla...— el saludava. Normalment, li tornaven la salutació. D'altres, però, es feien l'orni, com si no l'haguessin sentit. «Què cony s'han pensat, que no existeixo, o què?», es demanava.
De fet, però, aquella gent que passava, a ell, no l'importava ni gens ni mica. Per això s'ho mirava de la finestra estant. Davallar al món terrenal seria com descendir fins el nivell dels cucs. «El cel el solquen voltors i voliacs, i borinots verds llefiscosos», l'etzibaren en una ocasió.
«Poder un dia podria baixar a parlar amb els llangardaixos, serps i gripaus d'allà baix», es va dir un dia. Va baixar però va sentir-se com si fos a Venus o a Mart. «Renoi, vés a fotre faves!, això sembla l'Estel de l'Alba, un paradís inassolible. Tanta riquesa, com Venus, quins verms, impossibles d'atènyer; bel·ligerants contra meu, com si el cuc fos jo!»
Anava passejant i parlant als coneguts. L'agradava de trobar-se a ell mateix dins dels altres. Va adonar-se de què existia més enllà d'ell, en desenes de mons paral·lels, altres planetes de trajectòries excèntriques. Però aquells mons eren inhòspits, i la perspectiva que tenien d'ell tan esbiaixada com la que tenim nosaltres de Venus d'aquí estant.
Ara hauria de d'acabar aquest relat. Com a desenllaç diré que no sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana de comprendre ningú. (Joan Sales, Incerta Glòria, primera part, primer capítol)
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva