Tots som egoistes en totes les nostres accions. Això no impedeix l'altruisme. La utilitat que rebem de la satisfacció aliena és superior al que ens costa l'acció altruista. Si no rebéssim aquesta contrapartida, ningú no seria altruista.
La gent que es satisfà d'aquesta manera pot dir-se que és imbècil. Perquè aviam, què en trec jo de l'alegria d'altri? Però, una rodalia benestant redunda en un major benestar propi. I és més, nosaltres només tenim sentit en relació als altres; si els altres estan contents, i a sobre alberguen un bon concepte de nosaltres mateixos, la nostra vida és molt més vivible.
És qüestió de delimitar esferes. Alguns, amb els quatre de la família i els cinc amics, ja en tenen prou. Però com més nombrosos i complexos siguin els lligams socials, més benestar personal hi haurà (o almenys, a mi em passa així. Llàstima que sigui tan pocatraça amb els nusos).
Fent l'analogia amb el món dels castells, és bonic l'esforç conjuminat i altruista de tanta colla que s'aplega per aixecar una construcció que, de fet, no té cap sentit, més enllà del folclòric i del simbòlic, i del social. És enorme l'enriquiment personal a una associació de caire cultural d'aquesta mena. S'aprèn molt dels altres.
És bonic l'esforç conjunt de tanta gent, malgrat veure com tu et quedes al tercer cordó de la pinya mentres els altres s'atipen al teu lloc a terços. De vegades, un es demana de què serveix no faltar mai a cap assaig si a la primera de canvi et quedes a terra en benefici de qualsevol altre. Però bé, l'associació és orgànica, i la utilitat s'ha d'entendre en el sentit altruista, no pas purament egoista. Malgrat que, com tots, jo també sóc molt egoista.
Si hi ha res que em treu de polleguera és fer d'sparring a una prova sense suc ni bruc.
L'altruisme – 1/04/2006
Tots som egoistes en totes les nostres accions. Això no impedeix l'altruisme. La utilitat que rebem de la satisfacció aliena és superior al que ens costa l'acció altruista. Si no rebéssim aquesta contrapartida, ningú no seria altruista.
La gent que es satisfà d'aquesta manera pot dir-se que és imbècil. Perquè aviam, què en trec jo de l'alegria d'altri? Però, una rodalia benestant redunda en un major benestar propi. I és més, nosaltres només tenim sentit en relació als altres; si els altres estan contents, i a sobre alberguen un bon concepte de nosaltres mateixos, la nostra vida és molt més vivible.
És qüestió de delimitar esferes. Alguns, amb els quatre de la família i els cinc amics, ja en tenen prou. Però com més nombrosos i complexos siguin els lligams socials, més benestar personal hi haurà (o almenys, a mi em passa així. Llàstima que sigui tan pocatraça amb els nusos).
Fent l'analogia amb el món dels castells, és bonic l'esforç conjuminat i altruista de tanta colla que s'aplega per aixecar una construcció que, de fet, no té cap sentit, més enllà del folclòric i del simbòlic, i del social. És enorme l'enriquiment personal a una associació de caire cultural d'aquesta mena. S'aprèn molt dels altres.
És bonic l'esforç conjunt de tanta gent, malgrat veure com tu et quedes al tercer cordó de la pinya mentres els altres s'atipen al teu lloc a terços. De vegades, un es demana de què serveix no faltar mai a cap assaig si a la primera de canvi et quedes a terra en benefici de qualsevol altre. Però bé, l'associació és orgànica, i la utilitat s'ha d'entendre en el sentit altruista, no pas purament egoista. Malgrat que, com tots, jo també sóc molt egoista.
Si hi ha res que em treu de polleguera és fer d'sparring a una prova sense suc ni bruc.
Escrit per en Josep.Comentaris
Digues la teva