S'ha acabat la Setmana Sancta amb la sensació aquella d'haver perdut molt el temps. Estic una mica cansat de moltes coses i m'ha anat bé emborratxar-me i llevar-me a l'hora en què els europeus dinen.
He llegit Solitvd de Caterina Albert, el vaig enllestir ahir. Està bé, no estic gaire acostumat a la forma d'escriure dels modernistes i em costava d'entrar-hi. A més, les ressonàncies a les altres poques obres que he llegit de l'estil me'l feien menys interessant. Però en fi, està bé, si en Vicente Aranda el dugués al cinema seria la cosa més pornogràfica del món, i si ho fes en Tarantino la pel·lícula començaria pel capítol La relliscada on mor en Gaietà i la Mila es venjaria occint l'home, l'Ànima i tot el poble tafaner, i el Rector contractaria una escamot de legionaris (de Crist) especialitzats en arts marcials per fer-hi front.
També he llegit un petit article sobre la unificació llingüística a França, en un Méthode de français. Fent-ne via, diu així:
Au Moyen Âge, la France est politiquement et linguistiquement un puzzle [...]: Dans la moitié nord, les pays de langue d'oïl [...], dans la moitié sud, les pays de langue d'oc. Cette diversité, qui subsistera dans les parlers régionaux jusqu'au milieu du XXe siècle, va disparaïtre progressivement. [...]
En 1881, la IIIe République crée une école obligatoire, laïque, gratuite. Le français est l'unique langue d'enseignement.
Au XXe siècle, la centralisation politique, économique et médiatique achèvera l'unification.
Aujord'hui, les accents et les expressions régionals sont des survivances de l'ancienne diversité.
Certains, par nostalgie ou par militantisme politique, essaient de faire revivre les langues régionales.
Com el francès és un dialecte del català, és molt fàcil d'entendre que va ser imposat políticament i que l'escola gratuïta va ajudar a fer camí (qui no ha llegit mai allò de «parlez français, soyez propres»?), però sobretot els mitjans de comunicació i bé, també les guerres mundials. Les llengües i cultures no francòfones varen ser exterminades amb el pas dels anys, però encara queda gent que malgrat tot hi manté viva la flama... per nostàlgia o militantisme polític.
Defensar la pròpia cultura no és militantisme polític, és autodefensa bàsica i essencial.
C'est fini – 18/04/2006
S'ha acabat la Setmana Sancta amb la sensació aquella d'haver perdut molt el temps. Estic una mica cansat de moltes coses i m'ha anat bé emborratxar-me i llevar-me a l'hora en què els europeus dinen.
He llegit Solitvd de Caterina Albert, el vaig enllestir ahir. Està bé, no estic gaire acostumat a la forma d'escriure dels modernistes i em costava d'entrar-hi. A més, les ressonàncies a les altres poques obres que he llegit de l'estil me'l feien menys interessant. Però en fi, està bé, si en Vicente Aranda el dugués al cinema seria la cosa més pornogràfica del món, i si ho fes en Tarantino la pel·lícula començaria pel capítol La relliscada on mor en Gaietà i la Mila es venjaria occint l'home, l'Ànima i tot el poble tafaner, i el Rector contractaria una escamot de legionaris (de Crist) especialitzats en arts marcials per fer-hi front.
També he llegit un petit article sobre la unificació llingüística a França, en un Méthode de français. Fent-ne via, diu així:
Com el francès és un dialecte del català, és molt fàcil d'entendre que va ser imposat políticament i que l'escola gratuïta va ajudar a fer camí (qui no ha llegit mai allò de «parlez français, soyez propres»?), però sobretot els mitjans de comunicació i bé, també les guerres mundials. Les llengües i cultures no francòfones varen ser exterminades amb el pas dels anys, però encara queda gent que malgrat tot hi manté viva la flama... per nostàlgia o militantisme polític.
Defensar la pròpia cultura no és militantisme polític, és autodefensa bàsica i essencial.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per [o rei] Ferran. 18/04/2006. 10:15 PM
Els francesos tenen en la "egalité,fraternite i nosequemés" la seva "una grande libre". Són un tumor al mig d'Europa.
Digues la teva