Conec alguna gent que encarna la definició d'optimisme. Són aquells que sempre tenen un somriure, una paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d'una flor i que t'encoratgen per anar-ne a plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar; escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho diuen. T'entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l'altra persona regalima constantment.
Jo, per la meva banda, sóc un pessimista lliberal en el sentit no econòmic. Sóc tan relativista, m'importa tan poc que esclati el món ara mateix, que tot i ser pessimista en tots els sentits, i tot i ser egoista convençut i militant, a desgrat d'això, sóc mig optimista. Perquè arriba un moment en què és relatiu fins i tot allò més essencial, en què caure a pous o ensopegar mil vegades és indiferent, perquè pots tornar-te a aixecar i guaitar els mil colors que hi ha en els núvols, perquè fet i fet, tant se val caure o no caure, l'important és fer camí.
Sempre és positiu que hi hagi algú al teu costat que t'ajudi a badar les parpelles per veure les coloraines —tot i que se les inventi. El món pot ser fastigós, la vida una merda sense sentit, però cada persona que t'ajuda amb una petita empenta cap endavant és un tresor que s'agraeix infinitament, que empeny a viure i a gaudir una mica més, però sobretot és algú amb qui t'agradaria compartir moltes més hores de la teva vida.
Per això aquest és el segon post consecutiu en què acabo donant-vos les gràcies; vosaltres sabreu qui sou.
El que admiro d'algunes persones és la seva capacitat per "definir-se" o "etiquetar-se" m'agradaria poder fer-ho amb mi, però no sé si és perquè segueixo a Wilde quan diu "Definir es limitar" o que no em conec suficient, o que sóc volàtil, o que sóc contradictoria, o que tinc l'autoestima tant baixa que intento reforçar-la amb altes dosis de egocentrisme...
Però t'he de dir una cosa: jo no crec que siguem egoístes (que sóna a pecat capital) sinó que som autointeressats (que és més o menys el mateix però sense connotacions negatives)
Sí, és cert que és un plaer tenir a prop personetes que quan estàs fastiguejat canvien el color, l'olor, el gust i la música de les coses.(GRÀCIES ANA!)
Però crec que precisament per això, en els dies en què nosaltres ens veiem capaços tenim el deure humà d'actuar de la mateixa manera amb els que ens envolten.
Bon cap de setmana de Sant Jordi a tothom!
els sociòlegs són l'antítesi dels politòlegs en aquest punt. Nosaltres només veiem etiquetes, vosaltres les estripeu, com ha de ser
per cert, una bona forma de guanyar autoestima és anar a una colla castellera. Vols venir a Ganàpies? Els castells provenen originàriament del País Valencià...
Optimistes – 21/04/2006
Conec alguna gent que encarna la definició d'optimisme. Són aquells que sempre tenen un somriure, una paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d'una flor i que t'encoratgen per anar-ne a plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar; escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho diuen. T'entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l'altra persona regalima constantment.
Jo, per la meva banda, sóc un pessimista lliberal en el sentit no econòmic. Sóc tan relativista, m'importa tan poc que esclati el món ara mateix, que tot i ser pessimista en tots els sentits, i tot i ser egoista convençut i militant, a desgrat d'això, sóc mig optimista. Perquè arriba un moment en què és relatiu fins i tot allò més essencial, en què caure a pous o ensopegar mil vegades és indiferent, perquè pots tornar-te a aixecar i guaitar els mil colors que hi ha en els núvols, perquè fet i fet, tant se val caure o no caure, l'important és fer camí.
Sempre és positiu que hi hagi algú al teu costat que t'ajudi a badar les parpelles per veure les coloraines —tot i que se les inventi. El món pot ser fastigós, la vida una merda sense sentit, però cada persona que t'ajuda amb una petita empenta cap endavant és un tresor que s'agraeix infinitament, que empeny a viure i a gaudir una mica més, però sobretot és algú amb qui t'agradaria compartir moltes més hores de la teva vida.
Per això aquest és el segon post consecutiu en què acabo donant-vos les gràcies; vosaltres sabreu qui sou.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per miss_lunatic. 22/04/2006. 02:28 PM
El que admiro d'algunes persones és la seva capacitat per "definir-se" o "etiquetar-se" m'agradaria poder fer-ho amb mi, però no sé si és perquè segueixo a Wilde quan diu "Definir es limitar" o que no em conec suficient, o que sóc volàtil, o que sóc contradictoria, o que tinc l'autoestima tant baixa que intento reforçar-la amb altes dosis de egocentrisme...
Però t'he de dir una cosa: jo no crec que siguem egoístes (que sóna a pecat capital) sinó que som autointeressats (que és més o menys el mateix però sense connotacions negatives)
Per jordina. 22/04/2006. 03:36 PM
Sí, és cert que és un plaer tenir a prop personetes que quan estàs fastiguejat canvien el color, l'olor, el gust i la música de les coses.(GRÀCIES ANA!)
Però crec que precisament per això, en els dies en què nosaltres ens veiem capaços tenim el deure humà d'actuar de la mateixa manera amb els que ens envolten.
Bon cap de setmana de Sant Jordi a tothom!
Per Josep. 22/04/2006. 07:51 PM
els sociòlegs són l'antítesi dels politòlegs en aquest punt. Nosaltres només veiem etiquetes, vosaltres les estripeu, com ha de ser
per cert, una bona forma de guanyar autoestima és anar a una colla castellera. Vols venir a Ganàpies? Els castells provenen originàriament del País Valencià...
jordina, ho fas molt bé tu...
apa, salut
Per jordina. 24/04/2006. 09:06 PM
;)
Digues la teva