L'altre dia va venir en Tomás Alcoverro a l'Autònoma a presentar el seu llibre de cròniques des de Beirut. L'acte es perpetrava a la Facultat de Comunicació, un modern edifici ben il·luminat, de vidre i ferro, passadissos amples i jardinets interiors. Té el bar a la mateixa facultat i la millor biblioteca de la universitat. La comparació amb el búnker claustrofòbic de formigó gris que és la Facultat de Ciències Polítiques em deixondeix una pregunta insidiosa: i aquí, qui és el titella i qui el veritable poder fàctic; qui és qui remena les cireres i qui subordinat? Els politòlegs no tenen gaire a veure (ehem) amb els polítics, però els periodistes fan i desfan i basteixen en conxorxa la seva veritat, que tothom s'empassa. Interpreten el món al seu antull i a sobre ens el venen a un euro diari.
Una altra demostració de fins a quin punt es creuen els reis del mambo és que el ponent fa gairebé mitja hora tard. Si a tot arreu hagués arribat tan puntual, hagués hagut d'escriure les cròniques copiades dels diaris de l'endemà. Presentava l'acte un jove amb barba de quatre dies, cabells una mica llargs, una mica esperrucats, amb samarreta grisa, roba informal però estudiada; només li faltaven les ulleres rodones i heus ací un clon de John Lennon. Aquest noi no parla, recita la crònica de l'acte com si la trametés en directe a Telecinco. Una veu poderosa, decidida, mel·lòdica, segura de si mateixa, com donant-se importància.
El ponent, però, el talla i rara vegada el deixa acabar les frases, el corregeix; al cadavall, és ell l'important. Ens explica les anècdotes de guerra, des del canari que es comprà fins als cadàvers fosos a les parets d'una barraca iraquiana. En David, l'entrevistador, és amic seu, mostra contínuament complicitat, ensabona en Tomás sense parar. S'esforça en exhibir la seva sensibilitat cultural i humana, parlant de l'art de l'Iraq, de la por, amb pregones reflexions i preguntes colpidores.
Llegeix un fragment d'una crònica d'en Tomás amb afectació i veu de locutor de 40 Principals. Tant d'entusiasme i tants ditirambes podrien donar lloc a pensar que en David Lennon està actuant, o millor, sobreactuant, que l'interès per l'Iraq és fictici, que tanta cultureta és per només fardar i bravejar, que el periodista aquest és un actor. Però això només deu ser la missperception d'un futur politòleg, i ja sabeu què diuen, cree el ladrón que todos son de su condición.
En tot cas, no penséssiu pas que aquesta qualitat era única d'en David. Al torn de preguntes, els futurs periodistes parlaven amb la mateixa prepotència i autocomplaença. Alguns esguardaven cap el nostre sector, irats pels nostres comentaris. Però és recomanable almenys una visita d'aquestes a la vida, com qui va al zoo, per conèixer de primera mà quins són els micos que ens redacten els diaris. Per mi, aquesta hipocresia manifesta és pròpia de l'esquerra de fireta, molt especialment del PSOE-PSC. Aquella conferència era com un acte cultural socialista.
[I bé, si cap periodista o estudiant de periodisme llegeix això, estic segur que no tots sou així, que va ser mala sort trobar-se en David i que a totes les facultats hi ha setciències amb l'autoestima regalimant per les orelles. És semblant als que es comporten com escriptors reconeguts només per tenir un blog i creure's les lloances dels amics que el llegeixen]
Facultat de Periodisme – 30/04/2006
Una altra demostració de fins a quin punt es creuen els reis del mambo és que el ponent fa gairebé mitja hora tard. Si a tot arreu hagués arribat tan puntual, hagués hagut d'escriure les cròniques copiades dels diaris de l'endemà. Presentava l'acte un jove amb barba de quatre dies, cabells una mica llargs, una mica esperrucats, amb samarreta grisa, roba informal però estudiada; només li faltaven les ulleres rodones i heus ací un clon de John Lennon. Aquest noi no parla, recita la crònica de l'acte com si la trametés en directe a Telecinco. Una veu poderosa, decidida, mel·lòdica, segura de si mateixa, com donant-se importància.
El ponent, però, el talla i rara vegada el deixa acabar les frases, el corregeix; al cadavall, és ell l'important. Ens explica les anècdotes de guerra, des del canari que es comprà fins als cadàvers fosos a les parets d'una barraca iraquiana. En David, l'entrevistador, és amic seu, mostra contínuament complicitat, ensabona en Tomás sense parar. S'esforça en exhibir la seva sensibilitat cultural i humana, parlant de l'art de l'Iraq, de la por, amb pregones reflexions i preguntes colpidores.
Llegeix un fragment d'una crònica d'en Tomás amb afectació i veu de locutor de 40 Principals. Tant d'entusiasme i tants ditirambes podrien donar lloc a pensar que en David Lennon està actuant, o millor, sobreactuant, que l'interès per l'Iraq és fictici, que tanta cultureta és per només fardar i bravejar, que el periodista aquest és un actor. Però això només deu ser la missperception d'un futur politòleg, i ja sabeu què diuen, cree el ladrón que todos son de su condición.
En tot cas, no penséssiu pas que aquesta qualitat era única d'en David. Al torn de preguntes, els futurs periodistes parlaven amb la mateixa prepotència i autocomplaença. Alguns esguardaven cap el nostre sector, irats pels nostres comentaris. Però és recomanable almenys una visita d'aquestes a la vida, com qui va al zoo, per conèixer de primera mà quins són els micos que ens redacten els diaris. Per mi, aquesta hipocresia manifesta és pròpia de l'esquerra de fireta, molt especialment del PSOE-PSC. Aquella conferència era com un acte cultural socialista.
[I bé, si cap periodista o estudiant de periodisme llegeix això, estic segur que no tots sou així, que va ser mala sort trobar-se en David i que a totes les facultats hi ha setciències amb l'autoestima regalimant per les orelles. És semblant als que es comporten com escriptors reconeguts només per tenir un blog i creure's les lloances dels amics que el llegeixen]
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Jordina. 30/04/2006. 02:29 PM
Així m'agrada que denunciïs i declamis als quatre vents l'acte infumable que vam presenciar.
Per cert, no crec q et comportis com un escriptor reconegut... Hauries d'apreciar encara més tot aquest potencial teu!
Bon cap de setmana llarg!
Digues la teva