Demà farà un any del que vaig anomenar conflicte nuclear i que no és més que una altra relliscada fatal que va suposar un daltabaix mitjanament important a la meva vida. Quedaria bé que digués que he canviat, però aquest post és un exemple de què sóc exactament el mateix d'abans.
No voldria donar masses pistes perquè en aquest camp sí que m'he tornat molt més caut i no sé qui pot estar llegint això. Però encara miro amb els mateixos ulls i actuo igual, mig amagat. Encara poso la traveta i espio pel forat del pany, assabentant-me de coses per tercers i a petites bequerades per comptes d'anar a parlar directament.
Em fa gràcia com d'uns anys ençà he passat de morir-me de vergonya per preguntar a algú on és la paradeta dels Erasmus, o el carrer Mallorca, posem per cas, a despullar-me com si res enmig del Campus de Montilivi amb altres castellers d'altres colles amb els quals tinc molt poca confiança. En tot cas, allò de tracte obert, o de guerra oberta, si voleu, el cara a cara personal, intimar amb altres, és una cosa que encara no he pogut superar. Em sap greu perquè de la gent se'n pot aprendre molt i sospito que perdo molta riquesa d'aquesta manera, però no sé fer-ho d'una altra. Ni parlo gaire de mi ni m'interesso pels altres.
Sempre he estat un noi rarot i solitari, i ara, per bé que d'una altra manera, segueixo igual. Em sap greu per una banda, per això que he dit, però per una altra també té els seu avantatges que aprofito en la mesura que puc. I en fi, demà a quarts de deu del vespre encendré una espelma pels damnificats d'aquell conflicte nuclear.
M'he deprimit i m'han entrat ganes d'emborratxar-me fins el nivell cinquè gintònic i Brutal Death trenca-vidres...
El problema subterrani d'això que explico és que, com per mi, les coses només tenen sentit pel que les persones li atorguen, ser solitari vol dir no tenir sentit d'existir positiu, considerant la primera afirmació com a incontrovertible veritat científica.
Un clau serveix per subjectar un quadre perquè algú vol que es subjecti; i algú té sentit en la mesura que aporta alguna cosa. Des d'una altra perspectiva, el llibre d'Ishiguro de les donacions de ronyons fins la mort («No em deixis mai»), el que vol dir és que una persona només té sentit si el que aporta és útil a una altra. O bé a déu, però això és per subnormals.
Creure en déu és de subnormals.
Sempre hi ha algú pel qual seràs útil. Però per mi, aquest utilitarisme metafísic només té valor si del que es tracta és d'amics o familiars.
Els ronyons de l'Ishiguro són també com les campanyes de seguretat viària. Del que tracta no és de ser útil als qui tu triïs, sinó que has de ser útil a la societat. Ja no som amos de la nostra pròpia vida, ja no ens la podem jugar perquè l'Estat ha invertit en nosaltres en educació i SS durant els 24 primers anys de la nostra vida, i els hi hem de tornar.
En resum, que me'n vaig molt lluny:
1. En ser solitari, la vida meva no té sentit, només la que únicament jo li vulgui atorgar. Si crec que no en té, o no compensa el càlcul cost-benefici, me la puc llevar.
2. La meva vida té un sentit difús per la Societat i per això l'Estat és paternalista. Però jo em pixo en l'Estat, que a sobre no és el meu, i també en la Societat, perquè jo estic per sobre i sóc el més important per mi mateix.
Hi hauria algun matís, com ara que per la meva família més pròxima sí sóc útil en el terme al que jo li donc valor.
I un altre matís, i és que potser pels castellers, ERC i alguna altra associació del poble, sí sóc útil. Però està més en relació amb el concepte doncació de ronyó que no pas amb el que m'interessa.
El comentari crec que és més sucós que el post, tot i que no té gaire cosa a veure, és una reflexió pessimista que actua de pòsit en tot allò que faig, allà on vaig i amb qui vaig.
I Aniversari del conflicte nuclear – 16/05/2006
Demà farà un any del que vaig anomenar conflicte nuclear i que no és més que una altra relliscada fatal que va suposar un daltabaix mitjanament important a la meva vida. Quedaria bé que digués que he canviat, però aquest post és un exemple de què sóc exactament el mateix d'abans.
No voldria donar masses pistes perquè en aquest camp sí que m'he tornat molt més caut i no sé qui pot estar llegint això. Però encara miro amb els mateixos ulls i actuo igual, mig amagat. Encara poso la traveta i espio pel forat del pany, assabentant-me de coses per tercers i a petites bequerades per comptes d'anar a parlar directament.
Em fa gràcia com d'uns anys ençà he passat de morir-me de vergonya per preguntar a algú on és la paradeta dels Erasmus, o el carrer Mallorca, posem per cas, a despullar-me com si res enmig del Campus de Montilivi amb altres castellers d'altres colles amb els quals tinc molt poca confiança. En tot cas, allò de tracte obert, o de guerra oberta, si voleu, el cara a cara personal, intimar amb altres, és una cosa que encara no he pogut superar. Em sap greu perquè de la gent se'n pot aprendre molt i sospito que perdo molta riquesa d'aquesta manera, però no sé fer-ho d'una altra. Ni parlo gaire de mi ni m'interesso pels altres.
Sempre he estat un noi rarot i solitari, i ara, per bé que d'una altra manera, segueixo igual. Em sap greu per una banda, per això que he dit, però per una altra també té els seu avantatges que aprofito en la mesura que puc. I en fi, demà a quarts de deu del vespre encendré una espelma pels damnificats d'aquell conflicte nuclear.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Josep. 16/05/2006. 08:01 PM
M'he deprimit i m'han entrat ganes d'emborratxar-me fins el nivell cinquè gintònic i Brutal Death trenca-vidres...
El problema subterrani d'això que explico és que, com per mi, les coses només tenen sentit pel que les persones li atorguen, ser solitari vol dir no tenir sentit d'existir positiu, considerant la primera afirmació com a incontrovertible veritat científica.
Un clau serveix per subjectar un quadre perquè algú vol que es subjecti; i algú té sentit en la mesura que aporta alguna cosa. Des d'una altra perspectiva, el llibre d'Ishiguro de les donacions de ronyons fins la mort («No em deixis mai»), el que vol dir és que una persona només té sentit si el que aporta és útil a una altra. O bé a déu, però això és per subnormals.
Creure en déu és de subnormals.
Sempre hi ha algú pel qual seràs útil. Però per mi, aquest utilitarisme metafísic només té valor si del que es tracta és d'amics o familiars.
Els ronyons de l'Ishiguro són també com les campanyes de seguretat viària. Del que tracta no és de ser útil als qui tu triïs, sinó que has de ser útil a la societat. Ja no som amos de la nostra pròpia vida, ja no ens la podem jugar perquè l'Estat ha invertit en nosaltres en educació i SS durant els 24 primers anys de la nostra vida, i els hi hem de tornar.
En resum, que me'n vaig molt lluny:
1. En ser solitari, la vida meva no té sentit, només la que únicament jo li vulgui atorgar. Si crec que no en té, o no compensa el càlcul cost-benefici, me la puc llevar.
2. La meva vida té un sentit difús per la Societat i per això l'Estat és paternalista. Però jo em pixo en l'Estat, que a sobre no és el meu, i també en la Societat, perquè jo estic per sobre i sóc el més important per mi mateix.
Hi hauria algun matís, com ara que per la meva família més pròxima sí sóc útil en el terme al que jo li donc valor.
I un altre matís, i és que potser pels castellers, ERC i alguna altra associació del poble, sí sóc útil. Però està més en relació amb el concepte doncació de ronyó que no pas amb el que m'interessa.
El comentari crec que és més sucós que el post, tot i que no té gaire cosa a veure, és una reflexió pessimista que actua de pòsit en tot allò que faig, allà on vaig i amb qui vaig.
Per jordina. 16/05/2006. 10:33 PM
Quin misteri de conflicte nuclear...
Estigues amb paus amb tu mateix, ok?
Nanit!
Digues la teva