L'AVUI de dimecres va ser especial. No passa sovint que allò que llegeixo em preocupi. Justament per això compro el diari, per evadir-me de la realitat, de la meva. Si la feina del diari és fer creure que passen coses, la feina del lector és resistir-se a creure que passi res.
Fa temps que em vaig adonant que les notícies en general que duen els medis de comunicació són normalment ximpleries que no afecten en res la meva vida, que són triades per les reaccions que puguin desvetllar o per crear un corrent d'opinió que respon sempre als interessos d'algun sector. Per veure això, no cal ser massa eixerit, tothom ho sap al cap i a la fi.
La gent deu mirar les notícies perquè es consideren més informats, gairebé un deure intel·lectual i democràtic. Però és en realitat un altre passatemps, és un altre Salsa Rosa, més deixalles. La tele enlluerna i colpeix i modela al seu grat el que la gent diu i pensa. Potser penseu que en faig un gra massa, però que Ishiguro m'ajudi (ho tinc en anglès, ho sento, comentari avall):
There was this particular thing Susie did whenever Greg set off on one of his speeches about Proust or whoever: she’d smile at the rest of us, roll her eyes, and mouth very emphatically, but only just audibly: “Gawd help us.” Television at Hailsham had been pretty restricted, and at the Cottages too—though there was nothing to stop us watching all day—no one was very keen on it. But there was an old set in the farmhouse and another in the Black Barn, and I’d watch every now and then. That’s how I realised that this “Gawd help us” stuff came from an American series, one of those with an audience laughing along at everything anyone said or did. There was a character—a large woman who lived next door to the main characters—who did exactly what Susie did, so when her husband went off on a big spiel, the audience would be waiting for her to roll her eyes and say “Gawd help us” so they could burst out with this huge laugh. Once I’d spotted this, I began to notice all kinds of other things the veteran couples had taken from TV programmes: the way they gestured to each other, sat together on sofas, even the way they argued and stormed out of rooms. (Never let me go, Kazuo Ishiguro)
Per resumir, diu que on vivien abans gairebé no veien mai la tele, i que un cop anats a viure a aquella altra banda, va adonar-se com els que ja hi duien més temps (els veterans) tenien manies estranyes. Un dia va advertir que aquests gestos els havien copiat de la tele.
El que vull dir és que estem íntimament marcats per la tele i que ja ni ho sabem, i si ens ho diguessin ens emprenyaríem (al llibre, es va emprenyar l'amiga de la protagonista per això). Als telenotícies ens diuen amb què ens hem d'emocionar i sobre què hem d'opinar, i destrien el que hem de saber d'allò que és irrellevant. Aconsegueixen que l'enemic siguin els romanesos que roben a Tarragona, però els empresaris de Pedralbes que evadeixen impostos a paradisos fiscals, aquests no roben. I un llarguíssim etcètera.
Pues va a ser que no, un poquito de por favor, no seas cansino y a la saca. I que em compraré un pis a Ventdelplà i la Cinta és una bruixa, i etcètera. I tots davant la caixa tonta, aliment espiritual, tots per l'adreçador, els directors d'informatius tenen tant de poder com els bisbes a l'edat mitjana. L'opinió pública és un invent. Les notícies no tenen res a veure amb nosaltres, llegir el diari és un exercici d'evasió o d'engany. La Humanitat sencera com un ramat d'ineptes cap a l'esbalç a caure rodolant.
Si! Aquest post passa a forma part del meu hall of fame! Boníssim i del rotllo que a mi m'agrada, atacant l'establert fins alli on ningú arriba (o no es capaç d'arribar) a pensar mai. Felicitats!
Mitjans de comunicació – 27/05/2006
Llegia ahir l'article d'en Francesc Orteu al diari Avui, cito el que més em va frapar:
Fa temps que em vaig adonant que les notícies en general que duen els medis de comunicació són normalment ximpleries que no afecten en res la meva vida, que són triades per les reaccions que puguin desvetllar o per crear un corrent d'opinió que respon sempre als interessos d'algun sector. Per veure això, no cal ser massa eixerit, tothom ho sap al cap i a la fi.
La gent deu mirar les notícies perquè es consideren més informats, gairebé un deure intel·lectual i democràtic. Però és en realitat un altre passatemps, és un altre Salsa Rosa, més deixalles. La tele enlluerna i colpeix i modela al seu grat el que la gent diu i pensa. Potser penseu que en faig un gra massa, però que Ishiguro m'ajudi (ho tinc en anglès, ho sento, comentari avall):
Per resumir, diu que on vivien abans gairebé no veien mai la tele, i que un cop anats a viure a aquella altra banda, va adonar-se com els que ja hi duien més temps (els veterans) tenien manies estranyes. Un dia va advertir que aquests gestos els havien copiat de la tele.
El que vull dir és que estem íntimament marcats per la tele i que ja ni ho sabem, i si ens ho diguessin ens emprenyaríem (al llibre, es va emprenyar l'amiga de la protagonista per això). Als telenotícies ens diuen amb què ens hem d'emocionar i sobre què hem d'opinar, i destrien el que hem de saber d'allò que és irrellevant. Aconsegueixen que l'enemic siguin els romanesos que roben a Tarragona, però els empresaris de Pedralbes que evadeixen impostos a paradisos fiscals, aquests no roben. I un llarguíssim etcètera.
Pues va a ser que no, un poquito de por favor, no seas cansino y a la saca. I que em compraré un pis a Ventdelplà i la Cinta és una bruixa, i etcètera. I tots davant la caixa tonta, aliment espiritual, tots per l'adreçador, els directors d'informatius tenen tant de poder com els bisbes a l'edat mitjana. L'opinió pública és un invent. Les notícies no tenen res a veure amb nosaltres, llegir el diari és un exercici d'evasió o d'engany. La Humanitat sencera com un ramat d'ineptes cap a l'esbalç a caure rodolant.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per moz. 27/05/2006. 11:09 PM
Si! Aquest post passa a forma part del meu hall of fame! Boníssim i del rotllo que a mi m'agrada, atacant l'establert fins alli on ningú arriba (o no es capaç d'arribar) a pensar mai. Felicitats!
Per Josep. 28/05/2006. 10:44 PM
Gràcies, gràcies, molt amable, de debò
Digues la teva