Parlaré de Futbol i parlaré de Política – 28/06/2006
Parlaré de futbol, però perquè el futbol és política, per la qual cosa també parlaré de política, o sigui que demano perdó per abordar els dos temes més avorrits que es poden tractar i que, al capdavall, qualsevol cavaller de vida domina a les converses de bar. És a dir, qui no ha sentit mai..., o millor encara, qui no ha assegurat mai que si fos a La Moncloa assoliria la pau mundial i eradicaria la pobresa d'arreu en dues hores? I quin afeccionat al futbol no idea alineacions infinitament millors que les de qualsevol entrenador de pa sucat amb oli?
Però parlaré de futbol perquè ahir van botar Espanya del Mundial, i jo vaig riure i vaig celebrar el gol de Zidane al balcó, mentre els del bar de sota es cagaven en la puta Catalunya —que és Espanya, jodeos— tot eixugant-se els mocs a la rojigualda. Però jo encara me n'enreia més.
El senyor Domènech, seleccionador de França, fill d'exiliats catalans durant la guerra, quan era petit i els gavatxos l'insultaven tot anomenant-lo espanyol, es defensava cridant que era català. En fi, ahir un altre cop es va fer evident que Espanya és un país mústic, per dir algu. Parlaria d'aspectes tècnics de futbol, però tant se val. Ahir no vaig veure el partit perquè era fent castells, però vaig arribar tot just per veure en Puyol pastant gespa i en Zidane foradant Casillas.
I tot i que a mi, tenir seleccions esportives catalanes no m'interessa especialment, però que crec que és un dret nostre; i a mi, que els espanyols ens han fotut Fresno pel cul (com l'Estatut, com el CGPJ, com la llengua, i com tot); i com que un estic (stick) per l'anus fa mal, sobretot segons per quin extrem l'introdueixis primer; doncs per tot això, i perquè una derrota dels meus enemics més propers (perquè no caldria oblidar que els francesos són també uns fills de puta empedreïts) sempre m'abelleix, doncs avui sóc content. I més veient-los mocant-se en el seu toro. Que plori aquesta caterva tercermundista.
Aquesta imatge és d'en Ferran, que no sé si és seva o no, però que és molt bona i m'agrada i per això l'hi manllevo, tot demanant-li permís:
Si que és veritat que el futbol i política són temes bastant aborrits, especialment quan qui branda la llengua és algu tan o més carallot que un mateix. Tanmateix hi han exepcions: si hagués anat ahir al bar m'ho hauria trobat mig ple de partidaris d'Ej-paña i, a l'altre meitat, uns moros a favor de França, més uns francesos de propina. Ja pots contar que devia passar a mida que queien gols: no hi van haver mastegots de miracle... Clar que, evidentment, és divertit només si n'ets espectador de la trobada particular.
La foto fa uns dies que l'estic retocant a estones perdudes. Ahir la vaig acabar de rematar amb la tricolor del vaixell de fons.
Jo he de reconèixer que em vaig deixar intoxicar per tot plegat i va caler la derrota d’ahir per vomitar-ho tot. Cal dir que no em va costar gaire. I avui , ja més sobri me n’adono de la follia de tot plegat i ho celebro. Sí, el meu dol per la humiliació pels gavatxos només va durar el adonar-me que la meitat més lúcida de mi era el que desitjava en el fons i no tan fons.
Tot i els meus immensos sentiments anti-espanyolistes i el meu somni de tenir seleccions catalanes encara que fos només per poder sentir la bellesa mística d’Els Segadors ressonar als estadis alemanys davant del món sencer, enlloc de veure al pobre Xavi i Puyol fer cara impertèrrita davant del “Viva Ejpaña colgada de una caña con el culo al sol...”.
Per divertir-te veient futbol cal prendre partit i jo vaig posar-me del costat dels tres catalans de la selecció que com més o menys disposats gladiadors confosos van llogar la seva ànima i savoir-faire a l’enemic. Apart de simpatitzar amb la bonhomia i mala sort del Raul i l'encant del Torres.
Tanmateix, com dius tu ara, no em costarà gens entusiasmar-me amb la humiliació que els espera als francesos de mans dels brasilers. Però si no ho aconsegueixen no em sabrà tant greu pensant amb l’amic Domènec i que la selecció està formada quasi integralment pels antics colonitzats a qui ara deuen tota glòria.
I als anglesos, altres imperialistes que ni ho mereixen i tampoc s’els posa be (a qui li prova tanta intoxicació?), de mans dels portuguesos que van tenir més sort que nosaltres en lliurar-se dels nostres imperialistes comuns ara ja fa uns quants segles.
Això del Mundial només és un gran drama en lliuraments on els únics que no ploren mai es condemnen a no despertar d’una il•lusió molt perillosa.
Parlaré de Futbol i parlaré de Política – 28/06/2006
Parlaré de futbol, però perquè el futbol és política, per la qual cosa també parlaré de política, o sigui que demano perdó per abordar els dos temes més avorrits que es poden tractar i que, al capdavall, qualsevol cavaller de vida domina a les converses de bar. És a dir, qui no ha sentit mai..., o millor encara, qui no ha assegurat mai que si fos a La Moncloa assoliria la pau mundial i eradicaria la pobresa d'arreu en dues hores? I quin afeccionat al futbol no idea alineacions infinitament millors que les de qualsevol entrenador de pa sucat amb oli?
Però parlaré de futbol perquè ahir van botar Espanya del Mundial, i jo vaig riure i vaig celebrar el gol de Zidane al balcó, mentre els del bar de sota es cagaven en la puta Catalunya —que és Espanya, jodeos— tot eixugant-se els mocs a la rojigualda. Però jo encara me n'enreia més.
El senyor Domènech, seleccionador de França, fill d'exiliats catalans durant la guerra, quan era petit i els gavatxos l'insultaven tot anomenant-lo espanyol, es defensava cridant que era català. En fi, ahir un altre cop es va fer evident que Espanya és un país mústic, per dir algu. Parlaria d'aspectes tècnics de futbol, però tant se val. Ahir no vaig veure el partit perquè era fent castells, però vaig arribar tot just per veure en Puyol pastant gespa i en Zidane foradant Casillas.
I tot i que a mi, tenir seleccions esportives catalanes no m'interessa especialment, però que crec que és un dret nostre; i a mi, que els espanyols ens han fotut Fresno pel cul (com l'Estatut, com el CGPJ, com la llengua, i com tot); i com que un estic (stick) per l'anus fa mal, sobretot segons per quin extrem l'introdueixis primer; doncs per tot això, i perquè una derrota dels meus enemics més propers (perquè no caldria oblidar que els francesos són també uns fills de puta empedreïts) sempre m'abelleix, doncs avui sóc content. I més veient-los mocant-se en el seu toro. Que plori aquesta caterva tercermundista.
Aquesta imatge és d'en Ferran, que no sé si és seva o no, però que és molt bona i m'agrada i per això l'hi manllevo, tot demanant-li permís:
Comentaris
Per [o Rei] ferran. 28/06/2006. 06:00 PM
Si que és veritat que el futbol i política són temes bastant aborrits, especialment quan qui branda la llengua és algu tan o més carallot que un mateix. Tanmateix hi han exepcions: si hagués anat ahir al bar m'ho hauria trobat mig ple de partidaris d'Ej-paña i, a l'altre meitat, uns moros a favor de França, més uns francesos de propina. Ja pots contar que devia passar a mida que queien gols: no hi van haver mastegots de miracle... Clar que, evidentment, és divertit només si n'ets espectador de la trobada particular.
La foto fa uns dies que l'estic retocant a estones perdudes. Ahir la vaig acabar de rematar amb la tricolor del vaixell de fons.
Per Josep. 28/06/2006. 06:09 PM
Hòstia, doncs és molt bona. Estaves esperant aviam qui els treia fora per acabar-la...
Vinga, salut
Per Marc. 29/06/2006. 02:23 AM
estic d'acord que a frança també son com son... per aixó espero que dissabte caigui eliminada per brasil.
Salut
Per jaume. 29/06/2006. 03:08 AM
Jo he de reconèixer que em vaig deixar intoxicar per tot plegat i va caler la derrota d’ahir per vomitar-ho tot. Cal dir que no em va costar gaire. I avui , ja més sobri me n’adono de la follia de tot plegat i ho celebro. Sí, el meu dol per la humiliació pels gavatxos només va durar el adonar-me que la meitat més lúcida de mi era el que desitjava en el fons i no tan fons.
Tot i els meus immensos sentiments anti-espanyolistes i el meu somni de tenir seleccions catalanes encara que fos només per poder sentir la bellesa mística d’Els Segadors ressonar als estadis alemanys davant del món sencer, enlloc de veure al pobre Xavi i Puyol fer cara impertèrrita davant del “Viva Ejpaña colgada de una caña con el culo al sol...”.
Per divertir-te veient futbol cal prendre partit i jo vaig posar-me del costat dels tres catalans de la selecció que com més o menys disposats gladiadors confosos van llogar la seva ànima i savoir-faire a l’enemic. Apart de simpatitzar amb la bonhomia i mala sort del Raul i l'encant del Torres.
Tanmateix, com dius tu ara, no em costarà gens entusiasmar-me amb la humiliació que els espera als francesos de mans dels brasilers. Però si no ho aconsegueixen no em sabrà tant greu pensant amb l’amic Domènec i que la selecció està formada quasi integralment pels antics colonitzats a qui ara deuen tota glòria.
I als anglesos, altres imperialistes que ni ho mereixen i tampoc s’els posa be (a qui li prova tanta intoxicació?), de mans dels portuguesos que van tenir més sort que nosaltres en lliurar-se dels nostres imperialistes comuns ara ja fa uns quants segles.
Això del Mundial només és un gran drama en lliuraments on els únics que no ploren mai es condemnen a no despertar d’una il•lusió molt perillosa.
Digues la teva