No sóc feminista. Una altra cosa que m'ha recordat en Juli Soleràs: si fa no fa, deia així: «Jo crec en déu i, nogensmenys, me'n foto de la religió; pel que fa a tu, no obstant això, resulta que no hi creus, però no goses enfotre-te'n».
Cinisme? Potser sí. No té mèrit enriure-se'n d'algú si aquest algú no ets tu mateix. O bescantar Catalunya si no ets català. D'igual forma, el respecte hauria de ser quelcom més aviat "místic", o profund, però no hauria d'evitar la befa desacomplexada. Tot pot ser objecte de mofa perquè tot és humà, és imperfecte, profà: no hi ha res que sigui tan sagrat.
Per això, comparteixo que les dones tinguin els mateixos drets de facto (no solsament de iure) que els homes. El que no suporto són les feministes ximples que són incapaces d'enriure's d'elles mateixes. Són més dogmàtiques que Stalin! Encara penjarien qui gosés insinuar que tal dona ha ascendit per mamar polles.
El món ja fa prou pena com per prendre-se'l a la valenta. La vida ja és prou ximple. La condemna... l'absurd és aquesta condemna tan desproporcionada, el no-res i l'oblit total, la no existència. Viure amb aquesta certesa, sense possibilitat de creure cegament en res, sense fe que il·lumini un camí, fa que transformar-se en escarbat llefiscós sembli desitjable. Però tant se val! Perquè morir, matar-se, és tan pocasolta com continuar visquent. El meu únic crim fou néixer; la condemna, la mort rera tortura sense llegir sentència, perquè sí. I la pocasoltada és aquesta fal·lera per la transcendentalitat imbècil. Dios bendiga a los imbéciles.
La imbecil·litat suprema és no saber apreciar aquesta vida com el regal magnific i deliciós que és i fer una actitud de vida el despotricar contra tots i contra tot.
NOMÉS LA MISÈRIA ÉS MISERABLE i és lícit despotricar contra aquesta i fer-ne befa si et serveix per al capdavall del dia buidar-la fora de casa i contemplar el que et queda de net al davant i és d'esperar que amb perseverancia cada vegada sigui millor. Si al final de tan netejar se’t queden tan bruts els ulls que no et permeten veure res de net i pur aleshores has fracassat rotundament en la teva tasca.
Recorda o apren que una existència humana és com un diamant i que per veure el seu esplendor el que s'ha de fer és polir i polir i no defallir mai. I sobretot no quedar-se amb la brutícia a les mans i llençar el diamant per la claveguera.
La vida és un goig i tu no creus de debò el que dius perquè tu ets el primer en tenir un immens gust per l'existència i unes ganes boges de viure que et fan apuntar-te a tots els balls. Potser tot plegat només és una mascara que et convé adoptar d'"enfant terrible" quan en el fons a sota hi ha un nen il·lusionat. No puc permetre que facis dogmatismes i literatura fàcil sobre quelcom tan sagrat sense dir el que em provoca al respecte. Sí, que hi ha una cosa sagrada i és la vida i el seu potencial i la seva bellesa inefable. Si no ets capaç d'apreciar-la culpa't a tu mateix per la teva ineptitud i no a la vida. Fes-te tu digne d'ella i aleshores començaràs a apreciar-la tal com és.
La formiga de la muntanya de la sal mai no va poder apreciar la dolçor del sucre que la seva veina , de la muntanya del sucre, li oferia fins que es va netejar la boca de gra de sal que es va endur per tal de no passar gana si no li agradava el sucre.
Suposo que quan tingui la teva edat tot ho veuré molt diferent. Però què veig ara? La vida és com fer un castell: moltes hores d'assaig, de relació, per atènyer un instant de glòria, l'aleta. Però, de què serveix fer el castell? Per què el fem? El camí és més bonic que el cim mateix.
Fer castells és molt maco i descobreixes molta gent molt maca, però al capdavall és absurd. Il·lusió... sí, miro d'il·lusionar-me. Però és difícil, saps?, quan creus que res del que pugui fer no té sentit.
Sóc totalment ateu de fa molt de temps, però tanmateix, faré servir els evangelis d'exemple. Deia no sé quin apòstol (potser Sant Pere) a Jesús: «si no et segueixo a tu, a qui seguiré?». La religió o la creença en una vida posterior o qualsevol altra mena de reencarnació, i encara més, creient que el que es faci aquí servirà d'alguna cosa després de la mort; això dóna sentit a la vida i a la mort. Sense fe en alguna cosa absoluta, la vida és relativa. La vida no és sagrada. Tot és relatiu.
La meva vida per mi val menys que per ma mare. Si jo morís, ella perdria molt més que no pas jo. Jo no perdria res, perquè no conec cap cadàver que hagi plorat perquè el seu cor no bategui.
Però que collons està passant aquí?Que no saps on estàs vivint?
Ja t'ho recordo: Catalunya (país desenvolupat del primer mon).
Sembla que no hi hagi prou coses per gaudir que ens compliquem buscant de dolentes per justificar la nostra ansietat.
Encara que tots els punts de vista son vàlids quan algú com tu s’expressa, no puc permetre aquesta rotunditat vers a la mes grans de les coses. L’única que es teva de veritat.
Si no has aconseguit apreciar la vida, lluita i espera que arribin els moments que et faran aclarir aquests pensaments tant negres! Doncs no s’allunyen dels d’un feminista.
Això de despotricar es lo fàcil!estar a la defensiva per a justificar els ensurts que puguin aparèixer.
Apreciar la vida no es més que aclarir la consciència que cadasqu té de la seva existència.
Malgrat tot, a vegades pensem que tenim problemes que embruten aquest plaer que ens han assignat els nostres progenitors,i realment el que tenim son gilipollades. Problemes?al primer mon? Perdoneu que peti de riure.
Ni tan sols podem imaginar ni capficar els nostres ensurts en la paraula problema; tot el que faci pensar i sentir-te així no es més que viure!tant les emocions que ens fan gaudir com les penes, tenen el mateix pes en la nostre formació com a essers i no per això tenim que pensar que tot plegat es una ximplesa.
Quan tots plegats arribem a entendre això, podrem veure i tastar la sort que ens ha estat otorgada! viure es l'únic que realment podem gaudir.
No vull anar de kumba feliç ja que com a tu m’agrada confrontar-me a les mamonades que em tenem inquiet però avui toca tirar una fletxa en honor dels hippis sesenteros.
Sense polèmiques Josep! Te voy a dar una ostia que veras!
“El camí és més bonic que el cim mateix”... Tu ho has dit. Tot està en l'instant. No calen religions que com una pastanaga ens facin anar endavant per tal d'atènyer un paradís hipotètic quan ja no tenim el cor per gaudir-lo. Els evangelis o l'adulteració diluida que ens queda d'ells hi son per molta culpa d'això. Del goig de viure un infant en sap tot i ens en pot donar lliçons i en canvi ell no necessita tenir metes ni objectius. Hi havia un moment que ningú t'havia d'ensenyar a treure'n màxim partit del teu dia i el concepte del demà encara no era comprensible. És en el procés de coneixement del món que ens perdem i anorreem per esdevenir un nom i una identitat social, quan en el fons sempre seguim sent aquell infant al cor.
La vida és sagrada perquè és una oportunitat única (no hi cap certesa que n'hi hagin d'altres, en tot cas cap més en aquest envoltori) que tenim per deixar de ser matèria, per comprendre, per apreciar, per evolucionar i sentir la gratitud al cor. I les preguntes que neixen espontàniament en nosaltres quan ens fem adults en son el motor que ens duen a això. Sense aquest interval d'existència mai potser tindríem l'oportunitat de conèixer, d'errar i comprendre, de comunicar, d'estimar, de plorar i riure, d'apreciar la bellesa. I és clar també de ser miserables per sempre més. Aquesta és la nostra opció i en això rau la gràcia. En què et vols quedar?
És un joc la vida al que arribem sense altre manual d'instruccions que la set del nostre cor i que ens empeny a no quedar-nos en la mediocritat i la sola referència són aquests anys de la infantesa on tenim totes les qualitats menys la consciència. I en unir els dos tenim el que s'anomena saviesa. Els que guanyen riuen i són els savis i els que perden ploren i omplen la terra de la pudor de llurs desharmonies. Però això és fa dia a dia i l'aprenentatge és cosa al menys de tota una vida. Cada dia és fresc i podem deixar enrere tota la foscor de la nit. Com tu pots deixar enrere tota aquestes certeses que avui per tu tenen un caire quasi de veritat absoluta però que responen a un sentiment de buidor, un sentiment però que pot ser satisfet i en satisfer-se desapareixeran.
Dius que quan tinguis la meva edat potser veuràs les coses d'un altra manera... No n'hi ha cap certesa. També pots trobar-te que t'has aferrat tant als teus dogmes i han esdevinguts tan arrelats els errors de tota una vida que esdevenen molt més difícil de deixar enrere per allò de la costum. Hom es pot encarinyar de la seva cel·la fosca, humida i rància i decidir que podrir els seus óssos en aquella llangor mentre a fora llueix el sol, és el que vol fer de la seva vida. Però en te el dret de malbaratar una oportunitat tan única per al que milions d'anys d'enginyeria genètica han contribuït a crear? Te hom el dret de fracassar en la recerca de la felicitat deliberadament? Pregunta-li al teu cor i no al Josep Santacreu, fill d'Esplugues, etc... ja que tot això si que és relatiu.
Una mica d'humilitat sí que és essencial per avançar tot el llarg i no dic que t'en falti.
Creieu que és el més fàcil pensar en aquestes coses fins al final de les conseqüències? Per mi el més fàcil seria no pensar-hi mai i viure com tothom, creient que no haig de morir.
Jo faig moltes coses, i quan noto que m'avorreixo agafo un llibre per no pensar en gaire cosa més. Pensar és un crim, un suïcidi. Els que treballen quinze hores diàries n'haurien d'estar agraïts.
Els meus dogmes... quins són? Jo estic disposat a admetre que estic equivocat. Que la vida té sentit per ella mateixa i que val la pena viure-la. Creieu que no ho he intentat? Vaig passar setmanes buscant sentits a la vida. Per vosaltres i per la majoria, el dogma és viure perquè la vida és bella, i qui ho nega és... bé, algú que l'erra.
Meli, saps que als països més benestats hi ha més suïcidis? Això és perquè la gent massa desvagada s'acaba desesperant i es llença per la finestra. Treballar quinze hores, o estar posseït per l'embriaguesa de l'amor, que et fa rodar el cap, o tenir fe en qualsevol altra cosa, donar-ho tot pel que sigui: la colla castellera, el partit polític, la plataforma contra el caufec, els estudis, la feina, els amics, la parella. La Humanitat avança perquè els individus pensen que el seu treball els transcendeix. Però la Humanitat tampoc té sentit. Tanmateix, gràcies a que jo sóc una rara avis, encara existeix Humanitat.
La vida s'ha d'omplir per no pensar en com n'és d'estúpida. Un autor que m'ajudà a aclarir conceptes de forma fulminant és Unamuno, en especial "Sant Manuel Bueno Màrtir". És d'un mossèn que en perdre la fe en Jesús s'adona de l'abisme i continua predicant per evitar l'extensió del nihilisme anorreador.
la meva àvia, que és molt sàbia, diria que tot això no és res més que filosofia barata.... seria millor predre el temps fent altres coses, mé sinteressants
L'edat no hi té res a viure.
jo m'apunto a escopir el gra de sal.
potser no vols il·lusionar-te perquè tens por del que passara, que no sigui igual, sigui millor.
Davant de totes les reflexions sobretot de tu, jaume, jo no se que dir, només us posare un poema. tb m'acabo de llegir un llibre: Antoine Filissiadis, El hombre que queria cambiar su vida, és igual treballar 15 hores o estar tot el dia en una illa rascant-sa la panxa, el més important és no pensar (tot i que és inevitable) massa en el futur i gaudir de la vida, deixar els problemes a part i aprofitar tot allò que tenim: amics, familia...
aqui ve el poema: Cavafis, Constandinos
Itaca (1911)
Si vas a emprender el viaje hacia Itaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni a fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tú alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperla y coral, y ámbar y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.
Ten siempre a Itaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Itaca te enriquezca.
Itaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Itaca.
Rico en saber y en vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Itacas.
Demà no crec q vingui, són les 5 i no puc dormir, anire a passar el dia amb la meva iaia, espero que m'enteneu i em disculpeu.
Veus? Precisament el problema és que jo sí penso en el futur perquè és el que dóna sentit a les coses que pugui fer. Esclar que me'n podria oblidar... però no és tan fàcil
Molt malament Griselda, jo em faig doscents d'aquest kilometres sota el sol i sobre l'asfalt a punt de fondre's a atrapar-me com estatua de sal per venir-te a veure (entre altres)i tu et quedes a casa fent el dropo. ts ts ts
Molt encertat el text de Kavafis però millor trobat hauria estat en català que només havies d'anar a can Llach per trobar-lo ;o)
>Algunes reflexions de passada pel Josep: TU NO ETS EL QUE PENSES, ni et responsable dels teus pensaments. Allò de "pienso luego existo" és falç: existeixo malgrat pensi. Diga-li a un infant recent nascut sinó, que está més viu que ningú malgrat no ser capaç de formular pensaments. Es tracta de trobar un "sentit" a la vida i no un "pensat". Hi han coses per les que l'intel·lecte és del tot limitat. Aquest no ho pot comprendre tot, com pot comprendre l'amor i segons quins sentiments que tenim malgrat la seva negativa influència. I els intel·lectuals si no tinguessin un ego tan gran com la llargada de llur ombra serien els primers en admetre que no poden respondre ni explicar res del més essencial i tu t'agafes al teu cervellet perque creus qeu és el més original que tens Hahaha.
Si et sóc sincera no sabia que l'Ítaca d'en Llach era la mateixa d'en Kavafis..perdó!
Jaume, mil disculpes de veritat, necessito estar sola i no tenia ganes de veure a ningu, si, és egoista i tot el que volgueu, però només dir que m'agradaria que això m'hagues agafat un altre dia per avui poder estar amb vosaltres...
Ja no és pienso luego existo, sinó que per fi, tots tant els cientifics com els filosofs més racionals que hi pugui haver se n'han adonat que és: SIENTO, LUEGO EXISTO. sentim abans de pensar.
Josep, el futur no exisiteix, igual que el passat, tot és present, el que passa que és molt gran, a més això és una creació recent, d'algú que li interessava que no gaudissim al màxim el moment, algú que ens volia tenir quitets pensant en que el futur seria millor. i no fotis i diguis que el futur dona sentit a les coses que puguis fer, pq es contradictòri amb el que mes plaer et dona en aquest present, com pot ser fer castells, veure birres o llegir un llibre
no he llegit tots els comentaris... però jo he observat que quan algú comença una frase "jo no sòc feminista/racista/masclista (llámale X)" el que ve després sempre és d'allò del que fugeix... i és patètic però fa gràcia
Griselda, deixa que citi el filòsof més influent del segle XX: Walt Disney. A "El Rey León" deien que el passat, ja és passat, però que encara pot fer mal. El que és passat ja no existeix, però ha deixat empremta en tu i és impossible que no t'influeixi, i és impossible abstreure-se'n. Som el que hem viscut.
Després, sobre el futur, et diré que tothom necessita alguna cosa per la que viure. No es pot només anar gaudint del camí, collint floretes i cardant al camp com animals. Ja sigui l'amor, la recerca de qualsevol mena de glòria, un projecte qualsevol de més llarg abast, una Ítaca. Ítaca no existeix, és el futur, però vivim per arribar-hi. Si ets incapaç de creure en cap Ítaca, viuràs com una vaca cega, colpejant-te amb tot.
LA VACA CEGA, J. Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Jaume, si et refereixes a que mitjançant la raó és impossible d'entendre les coses més essencials, com ara qui sóc jo, d'on vinc, on vaig, si existeix l'eternitat o què és el temps, fins a coses més planeres com ara l'amor, l'odi, etc, doncs tens raó. Però jo no crec en cap mena de déu (no sé tu), i per mi són preguntes sense resposta. És molt fàcil viure amb un mapa prefabricat. Jo visc sense mapa i vaig perdut, per això de tant en tant vaig a raure a indrets foscos i sense estels, i em trobo de cop i volta al caire de l'abisme.
Sobre en Descartes, jo diria que ell es referia a que som conscients de la nostra existència gràcies a que pensem. I un nadó ja sap pensar, tot i que no raoni gaire. Un arbre existeix, però no té consciència de si mateix, no és més que una curiosa combinació proteica capaç de reproduir-se i generar una estructura carbònica. Nosaltres som també només carn i ossos, però força diferents.
Crec k et pares a pensar massa i això no et deixa veure tota la bellesa k tenim davant, tot allò que uns quants es dediquen a destruir pk tampoc hi aconsegueixen la bellesa k poseeix. En aquest planeta falten moltes coses: amor, respecte...
Sentència pocasolta – 26/07/2006
No sóc feminista. Una altra cosa que m'ha recordat en Juli Soleràs: si fa no fa, deia així: «Jo crec en déu i, nogensmenys, me'n foto de la religió; pel que fa a tu, no obstant això, resulta que no hi creus, però no goses enfotre-te'n».
Cinisme? Potser sí. No té mèrit enriure-se'n d'algú si aquest algú no ets tu mateix. O bescantar Catalunya si no ets català. D'igual forma, el respecte hauria de ser quelcom més aviat "místic", o profund, però no hauria d'evitar la befa desacomplexada. Tot pot ser objecte de mofa perquè tot és humà, és imperfecte, profà: no hi ha res que sigui tan sagrat.
Per això, comparteixo que les dones tinguin els mateixos drets de facto (no solsament de iure) que els homes. El que no suporto són les feministes ximples que són incapaces d'enriure's d'elles mateixes. Són més dogmàtiques que Stalin! Encara penjarien qui gosés insinuar que tal dona ha ascendit per mamar polles.
El món ja fa prou pena com per prendre-se'l a la valenta. La vida ja és prou ximple. La condemna... l'absurd és aquesta condemna tan desproporcionada, el no-res i l'oblit total, la no existència. Viure amb aquesta certesa, sense possibilitat de creure cegament en res, sense fe que il·lumini un camí, fa que transformar-se en escarbat llefiscós sembli desitjable. Però tant se val! Perquè morir, matar-se, és tan pocasolta com continuar visquent. El meu únic crim fou néixer; la condemna, la mort rera tortura sense llegir sentència, perquè sí. I la pocasoltada és aquesta fal·lera per la transcendentalitat imbècil. Dios bendiga a los imbéciles.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 27/07/2006. 01:12 AM
perquè ells posseiran la terra. (els imbècils, vull dir)
Per jordina. 27/07/2006. 01:37 PM
Que véns a fer el picnic demà?
Per jaume. 27/07/2006. 03:02 PM
La imbecil·litat suprema és no saber apreciar aquesta vida com el regal magnific i deliciós que és i fer una actitud de vida el despotricar contra tots i contra tot.
NOMÉS LA MISÈRIA ÉS MISERABLE i és lícit despotricar contra aquesta i fer-ne befa si et serveix per al capdavall del dia buidar-la fora de casa i contemplar el que et queda de net al davant i és d'esperar que amb perseverancia cada vegada sigui millor. Si al final de tan netejar se’t queden tan bruts els ulls que no et permeten veure res de net i pur aleshores has fracassat rotundament en la teva tasca.
Recorda o apren que una existència humana és com un diamant i que per veure el seu esplendor el que s'ha de fer és polir i polir i no defallir mai. I sobretot no quedar-se amb la brutícia a les mans i llençar el diamant per la claveguera.
La vida és un goig i tu no creus de debò el que dius perquè tu ets el primer en tenir un immens gust per l'existència i unes ganes boges de viure que et fan apuntar-te a tots els balls. Potser tot plegat només és una mascara que et convé adoptar d'"enfant terrible" quan en el fons a sota hi ha un nen il·lusionat. No puc permetre que facis dogmatismes i literatura fàcil sobre quelcom tan sagrat sense dir el que em provoca al respecte. Sí, que hi ha una cosa sagrada i és la vida i el seu potencial i la seva bellesa inefable. Si no ets capaç d'apreciar-la culpa't a tu mateix per la teva ineptitud i no a la vida. Fes-te tu digne d'ella i aleshores començaràs a apreciar-la tal com és.
La formiga de la muntanya de la sal mai no va poder apreciar la dolçor del sucre que la seva veina , de la muntanya del sucre, li oferia fins que es va netejar la boca de gra de sal que es va endur per tal de no passar gana si no li agradava el sucre.
Escup el gra de sal, xato.
Respectuosament i sincera,
Per jaume. 27/07/2006. 03:06 PM
per cert estic totalment d'acord, i ja fa temps que ho estic, amb el que dius de les feministes
unes altres que de tant enfrontar-se a fets amargs s'han amargat i n'han fet una actitud de vida
Per Josep. 27/07/2006. 04:46 PM
Suposo que quan tingui la teva edat tot ho veuré molt diferent. Però què veig ara? La vida és com fer un castell: moltes hores d'assaig, de relació, per atènyer un instant de glòria, l'aleta. Però, de què serveix fer el castell? Per què el fem? El camí és més bonic que el cim mateix.
Fer castells és molt maco i descobreixes molta gent molt maca, però al capdavall és absurd. Il·lusió... sí, miro d'il·lusionar-me. Però és difícil, saps?, quan creus que res del que pugui fer no té sentit.
Sóc totalment ateu de fa molt de temps, però tanmateix, faré servir els evangelis d'exemple. Deia no sé quin apòstol (potser Sant Pere) a Jesús: «si no et segueixo a tu, a qui seguiré?». La religió o la creença en una vida posterior o qualsevol altra mena de reencarnació, i encara més, creient que el que es faci aquí servirà d'alguna cosa després de la mort; això dóna sentit a la vida i a la mort. Sense fe en alguna cosa absoluta, la vida és relativa. La vida no és sagrada. Tot és relatiu.
La meva vida per mi val menys que per ma mare. Si jo morís, ella perdria molt més que no pas jo. Jo no perdria res, perquè no conec cap cadàver que hagi plorat perquè el seu cor no bategui.
Salut. Ens veiem demà?
Per Meli. 27/07/2006. 05:19 PM
Però que collons està passant aquí?Que no saps on estàs vivint?
Ja t'ho recordo: Catalunya (país desenvolupat del primer mon).
Sembla que no hi hagi prou coses per gaudir que ens compliquem buscant de dolentes per justificar la nostra ansietat.
Encara que tots els punts de vista son vàlids quan algú com tu s’expressa, no puc permetre aquesta rotunditat vers a la mes grans de les coses. L’única que es teva de veritat.
Si no has aconseguit apreciar la vida, lluita i espera que arribin els moments que et faran aclarir aquests pensaments tant negres! Doncs no s’allunyen dels d’un feminista.
Això de despotricar es lo fàcil!estar a la defensiva per a justificar els ensurts que puguin aparèixer.
Apreciar la vida no es més que aclarir la consciència que cadasqu té de la seva existència.
Malgrat tot, a vegades pensem que tenim problemes que embruten aquest plaer que ens han assignat els nostres progenitors,i realment el que tenim son gilipollades. Problemes?al primer mon? Perdoneu que peti de riure.
Ni tan sols podem imaginar ni capficar els nostres ensurts en la paraula problema; tot el que faci pensar i sentir-te així no es més que viure!tant les emocions que ens fan gaudir com les penes, tenen el mateix pes en la nostre formació com a essers i no per això tenim que pensar que tot plegat es una ximplesa.
Quan tots plegats arribem a entendre això, podrem veure i tastar la sort que ens ha estat otorgada! viure es l'únic que realment podem gaudir.
No vull anar de kumba feliç ja que com a tu m’agrada confrontar-me a les mamonades que em tenem inquiet però avui toca tirar una fletxa en honor dels hippis sesenteros.
Sense polèmiques Josep! Te voy a dar una ostia que veras!
Meli
Per jaume. 27/07/2006. 05:37 PM
“El camí és més bonic que el cim mateix”... Tu ho has dit. Tot està en l'instant. No calen religions que com una pastanaga ens facin anar endavant per tal d'atènyer un paradís hipotètic quan ja no tenim el cor per gaudir-lo. Els evangelis o l'adulteració diluida que ens queda d'ells hi son per molta culpa d'això. Del goig de viure un infant en sap tot i ens en pot donar lliçons i en canvi ell no necessita tenir metes ni objectius. Hi havia un moment que ningú t'havia d'ensenyar a treure'n màxim partit del teu dia i el concepte del demà encara no era comprensible. És en el procés de coneixement del món que ens perdem i anorreem per esdevenir un nom i una identitat social, quan en el fons sempre seguim sent aquell infant al cor.
La vida és sagrada perquè és una oportunitat única (no hi cap certesa que n'hi hagin d'altres, en tot cas cap més en aquest envoltori) que tenim per deixar de ser matèria, per comprendre, per apreciar, per evolucionar i sentir la gratitud al cor. I les preguntes que neixen espontàniament en nosaltres quan ens fem adults en son el motor que ens duen a això. Sense aquest interval d'existència mai potser tindríem l'oportunitat de conèixer, d'errar i comprendre, de comunicar, d'estimar, de plorar i riure, d'apreciar la bellesa. I és clar també de ser miserables per sempre més. Aquesta és la nostra opció i en això rau la gràcia. En què et vols quedar?
És un joc la vida al que arribem sense altre manual d'instruccions que la set del nostre cor i que ens empeny a no quedar-nos en la mediocritat i la sola referència són aquests anys de la infantesa on tenim totes les qualitats menys la consciència. I en unir els dos tenim el que s'anomena saviesa. Els que guanyen riuen i són els savis i els que perden ploren i omplen la terra de la pudor de llurs desharmonies. Però això és fa dia a dia i l'aprenentatge és cosa al menys de tota una vida. Cada dia és fresc i podem deixar enrere tota la foscor de la nit. Com tu pots deixar enrere tota aquestes certeses que avui per tu tenen un caire quasi de veritat absoluta però que responen a un sentiment de buidor, un sentiment però que pot ser satisfet i en satisfer-se desapareixeran.
Dius que quan tinguis la meva edat potser veuràs les coses d'un altra manera... No n'hi ha cap certesa. També pots trobar-te que t'has aferrat tant als teus dogmes i han esdevinguts tan arrelats els errors de tota una vida que esdevenen molt més difícil de deixar enrere per allò de la costum. Hom es pot encarinyar de la seva cel·la fosca, humida i rància i decidir que podrir els seus óssos en aquella llangor mentre a fora llueix el sol, és el que vol fer de la seva vida. Però en te el dret de malbaratar una oportunitat tan única per al que milions d'anys d'enginyeria genètica han contribuït a crear? Te hom el dret de fracassar en la recerca de la felicitat deliberadament? Pregunta-li al teu cor i no al Josep Santacreu, fill d'Esplugues, etc... ja que tot això si que és relatiu.
Una mica d'humilitat sí que és essencial per avançar tot el llarg i no dic que t'en falti.
I sí que intentaré venir demà.
Per Josep. 27/07/2006. 06:04 PM
Creieu que és el més fàcil pensar en aquestes coses fins al final de les conseqüències? Per mi el més fàcil seria no pensar-hi mai i viure com tothom, creient que no haig de morir.
Jo faig moltes coses, i quan noto que m'avorreixo agafo un llibre per no pensar en gaire cosa més. Pensar és un crim, un suïcidi. Els que treballen quinze hores diàries n'haurien d'estar agraïts.
Els meus dogmes... quins són? Jo estic disposat a admetre que estic equivocat. Que la vida té sentit per ella mateixa i que val la pena viure-la. Creieu que no ho he intentat? Vaig passar setmanes buscant sentits a la vida. Per vosaltres i per la majoria, el dogma és viure perquè la vida és bella, i qui ho nega és... bé, algú que l'erra.
Meli, saps que als països més benestats hi ha més suïcidis? Això és perquè la gent massa desvagada s'acaba desesperant i es llença per la finestra. Treballar quinze hores, o estar posseït per l'embriaguesa de l'amor, que et fa rodar el cap, o tenir fe en qualsevol altra cosa, donar-ho tot pel que sigui: la colla castellera, el partit polític, la plataforma contra el caufec, els estudis, la feina, els amics, la parella. La Humanitat avança perquè els individus pensen que el seu treball els transcendeix. Però la Humanitat tampoc té sentit. Tanmateix, gràcies a que jo sóc una rara avis, encara existeix Humanitat.
La vida s'ha d'omplir per no pensar en com n'és d'estúpida. Un autor que m'ajudà a aclarir conceptes de forma fulminant és Unamuno, en especial "Sant Manuel Bueno Màrtir". És d'un mossèn que en perdre la fe en Jesús s'adona de l'abisme i continua predicant per evitar l'extensió del nihilisme anorreador.
Au, salut
Per imma. 27/07/2006. 07:25 PM
la meva àvia, que és molt sàbia, diria que tot això no és res més que filosofia barata.... seria millor predre el temps fent altres coses, mé sinteressants
Per imma. 27/07/2006. 07:27 PM
ara em dóna la sensació que sembla que ho hagi escrit amb mala llet... i no pas eeh no pas!!!
Per griselda. 28/07/2006. 06:17 AM
L'edat no hi té res a viure.
jo m'apunto a escopir el gra de sal.
potser no vols il·lusionar-te perquè tens por del que passara, que no sigui igual, sigui millor.
Davant de totes les reflexions sobretot de tu, jaume, jo no se que dir, només us posare un poema. tb m'acabo de llegir un llibre: Antoine Filissiadis, El hombre que queria cambiar su vida, és igual treballar 15 hores o estar tot el dia en una illa rascant-sa la panxa, el més important és no pensar (tot i que és inevitable) massa en el futur i gaudir de la vida, deixar els problemes a part i aprofitar tot allò que tenim: amics, familia...
aqui ve el poema: Cavafis, Constandinos
Itaca (1911)
Si vas a emprender el viaje hacia Itaca,
pide que tu camino sea largo,
rico en experiencias, en conocimiento.
A Lestrigones y a Cíclopes,
al airado Poseidón nunca temas,
no hallarás tales seres en tu ruta
si alto es tu pensamiento y limpia
la emoción de tu espíritu y tu cuerpo.
A Lestrigones ni a Cíclopes,
ni a fiero Poseidón hallarás nunca,
si no los llevas dentro de tu alma,
si no es tú alma quien ante ti los pone.
Pide que tu camino sea largo.
Que numerosas sean las mañanas de verano
en que con placer, felizmente
arribes a bahías nunca vistas;
detente en los emporios de Fenicia
y adquiere hermosas mercancías,
madreperla y coral, y ámbar y ébano,
perfumes deliciosos y diversos,
cuanto puedas invierte en voluptuosos y delicados perfumes;
visita muchas ciudades de Egipto
y con avidez aprende de sus sabios.
Ten siempre a Itaca en la memoria.
Llegar allí es tu meta.
Mas no apresures el viaje.
Mejor que se extienda largos años;
y en tu vejez arribes a la isla
con cuanto hayas ganado en el camino,
sin esperar que Itaca te enriquezca.
Itaca te regaló un hermoso viaje.
Sin ella el camino no hubieras emprendido.
Mas ninguna otra cosa puede darte.
Aunque pobre la encuentres, no te engañará Itaca.
Rico en saber y en vida, como has vuelto,
comprendes ya qué significan las Itacas.
Demà no crec q vingui, són les 5 i no puc dormir, anire a passar el dia amb la meva iaia, espero que m'enteneu i em disculpeu.
Per Josep. 28/07/2006. 12:29 PM
Veus? Precisament el problema és que jo sí penso en el futur perquè és el que dóna sentit a les coses que pugui fer. Esclar que me'n podria oblidar... però no és tan fàcil
Per jaume. 28/07/2006. 02:52 PM
Molt malament Griselda, jo em faig doscents d'aquest kilometres sota el sol i sobre l'asfalt a punt de fondre's a atrapar-me com estatua de sal per venir-te a veure (entre altres)i tu et quedes a casa fent el dropo. ts ts ts
Molt encertat el text de Kavafis però millor trobat hauria estat en català que només havies d'anar a can Llach per trobar-lo ;o)
>Algunes reflexions de passada pel Josep: TU NO ETS EL QUE PENSES, ni et responsable dels teus pensaments. Allò de "pienso luego existo" és falç: existeixo malgrat pensi. Diga-li a un infant recent nascut sinó, que está més viu que ningú malgrat no ser capaç de formular pensaments. Es tracta de trobar un "sentit" a la vida i no un "pensat". Hi han coses per les que l'intel·lecte és del tot limitat. Aquest no ho pot comprendre tot, com pot comprendre l'amor i segons quins sentiments que tenim malgrat la seva negativa influència. I els intel·lectuals si no tinguessin un ego tan gran com la llargada de llur ombra serien els primers en admetre que no poden respondre ni explicar res del més essencial i tu t'agafes al teu cervellet perque creus qeu és el més original que tens Hahaha.
Per griselda. 28/07/2006. 05:07 PM
Si et sóc sincera no sabia que l'Ítaca d'en Llach era la mateixa d'en Kavafis..perdó!
Jaume, mil disculpes de veritat, necessito estar sola i no tenia ganes de veure a ningu, si, és egoista i tot el que volgueu, però només dir que m'agradaria que això m'hagues agafat un altre dia per avui poder estar amb vosaltres...
Ja no és pienso luego existo, sinó que per fi, tots tant els cientifics com els filosofs més racionals que hi pugui haver se n'han adonat que és: SIENTO, LUEGO EXISTO. sentim abans de pensar.
Josep, el futur no exisiteix, igual que el passat, tot és present, el que passa que és molt gran, a més això és una creació recent, d'algú que li interessava que no gaudissim al màxim el moment, algú que ens volia tenir quitets pensant en que el futur seria millor. i no fotis i diguis que el futur dona sentit a les coses que puguis fer, pq es contradictòri amb el que mes plaer et dona en aquest present, com pot ser fer castells, veure birres o llegir un llibre
Per miss_lunatic. 28/07/2006. 10:57 PM
no he llegit tots els comentaris... però jo he observat que quan algú comença una frase "jo no sòc feminista/racista/masclista (llámale X)" el que ve després sempre és d'allò del que fugeix... i és patètic però fa gràcia
Per Josep. 31/07/2006. 02:02 PM
Renoi, rebo de tots cantons
Griselda, deixa que citi el filòsof més influent del segle XX: Walt Disney. A "El Rey León" deien que el passat, ja és passat, però que encara pot fer mal. El que és passat ja no existeix, però ha deixat empremta en tu i és impossible que no t'influeixi, i és impossible abstreure-se'n. Som el que hem viscut.
Després, sobre el futur, et diré que tothom necessita alguna cosa per la que viure. No es pot només anar gaudint del camí, collint floretes i cardant al camp com animals. Ja sigui l'amor, la recerca de qualsevol mena de glòria, un projecte qualsevol de més llarg abast, una Ítaca. Ítaca no existeix, és el futur, però vivim per arribar-hi. Si ets incapaç de creure en cap Ítaca, viuràs com una vaca cega, colpejant-te amb tot.
LA VACA CEGA, J. Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Jaume, si et refereixes a que mitjançant la raó és impossible d'entendre les coses més essencials, com ara qui sóc jo, d'on vinc, on vaig, si existeix l'eternitat o què és el temps, fins a coses més planeres com ara l'amor, l'odi, etc, doncs tens raó. Però jo no crec en cap mena de déu (no sé tu), i per mi són preguntes sense resposta. És molt fàcil viure amb un mapa prefabricat. Jo visc sense mapa i vaig perdut, per això de tant en tant vaig a raure a indrets foscos i sense estels, i em trobo de cop i volta al caire de l'abisme.
Sobre en Descartes, jo diria que ell es referia a que som conscients de la nostra existència gràcies a que pensem. I un nadó ja sap pensar, tot i que no raoni gaire. Un arbre existeix, però no té consciència de si mateix, no és més que una curiosa combinació proteica capaç de reproduir-se i generar una estructura carbònica. Nosaltres som també només carn i ossos, però força diferents.
Per Unai. 11/08/2006. 04:25 PM
Crec k et pares a pensar massa i això no et deixa veure tota la bellesa k tenim davant, tot allò que uns quants es dediquen a destruir pk tampoc hi aconsegueixen la bellesa k poseeix. En aquest planeta falten moltes coses: amor, respecte...
Digues la teva